Il·lustració d'Estanis Aboal La melodia arriba de lluny. M’atrau, em crida... Em crida i hi vaig, m’apropo... La veu envaeix els meus sentits i em guia fins arribar a la font d’on brolla. Un infant d’ulls verds i cabells daurats canta la cançó. El seu cos, menut, sembla fràgil i indefens, però la força del seu cant el transforma en David davant de qualsevol Goliat. Llença a l’aire les notes encertant de ple el seu objectiu: l’ànima d’aquells que han gosat deixar-se seduir, embriagar, posseir...
Tanco els ulls, obro els sentits i em deixo gronxar, embolcallar, entendrir, dominar...
El bell infant canta la melodia i jo em deixo transportar pels camins de les emocions més sublims.
10 de març de 2006
Tanco els ulls, obro els sentits i em deixo gronxar, embolcallar, entendrir, dominar...
El bell infant canta la melodia i jo em deixo transportar pels camins de les emocions més sublims.
10 de març de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada