Tornada a casa

No va ser fàcil la tornada a casa. Els sentiments eren oposats. Volies i no volies. Tenies ganes de retrobar-te amb la gent de sempre, amb les teves coses, amb les activitats diàries i rutinàries que per tu no ho són. Però també volies quedar-te. Els dies viscuts havien estat inoblidables, t’havies sentit feliç de viure una situació que desitjaves i que havies somiat tantes i tantes vegades. A més no t’ho va posar fàcil, oi? Però tu ja ho sabies. Sabies que per la teva part faries aquell posat alegre per intentar fer que el comiat no fos un tràngol amarg. Però també sabies que per part seva no seria així. Et va torturar llarga estona amb el silenci. Et va torturar llarga estona negant-te aquella mirada que et traspassa fins arribar als racons més íntims del teu esperit. Et va torturar sense regalar-te el seu somriure ple de vida... Et va torturar amb aquell “no quiero” pronunciat segons abans de travessar la maleïda porta que us allunyaria de nou milers de quilòmetres...

No, definitivament no va ser fàcil tornar. I ara... Ara desitjes anar al seu encontre. Torno a somiar el seu somriure, la seva mirada, les seves carícies, els seus petons... Torno a somiar amb tu.


26 d’abril de 2007