- Què necessites? Digues, què vols?
El noi abaixà la mirada mentre un rubor incontrolable envaïa les seves galtes. Sentí una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Sempre li passava igual: quan vivia una situació que el superava li venien ganes de fer pipí. El seu pensament es concentrà exclusivament en intentar retenir les ganes. S’havia d’aguantar fins que acabés el discurs que el comminava a expressar les seves necessitats.
- Anar a pixar – va pensar – Això és el que necessito.
Les cames van començar a fer moviments destinats a evitar el desastre. Instintivament les mans van viatjar fins l’entrecuix. Fent pressió allà baix aconseguia resistir més estona. I la veu seguia parlant i parlant. Ja era incapaç de desxifrar el que deia. A la ment només ressonava la seva pròpia veu dient: aguanta, aguanta, aguanta... Tancà els ulls, com si així pogués fer més força, i en obrir-los unes llàgrimes, provocades per aquesta força, es van lliscar pel seu rostre.
- No ploris ara, que ja no ets un nen.
- Si no ploro...
- Tan sols et demano que parlis, que diguis el que et passa. Tens una oportunitat nova per expressar les teves necessitats.
Expressar-se, això és el que havia de fer.
- Expressar? Això és el que vols? – va pensar – Molt bé, tu ho has volgut!
i això va fer, expressar-se.
- Vull pixar!
I alhora que el crit desesperat sortia de la seva gola, les cames iniciaven la carrera, també desesperada, per alleujar la pressió que sentia al seu interior.
18 d’octubre de 2007
El noi abaixà la mirada mentre un rubor incontrolable envaïa les seves galtes. Sentí una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Sempre li passava igual: quan vivia una situació que el superava li venien ganes de fer pipí. El seu pensament es concentrà exclusivament en intentar retenir les ganes. S’havia d’aguantar fins que acabés el discurs que el comminava a expressar les seves necessitats.
- Anar a pixar – va pensar – Això és el que necessito.
Les cames van començar a fer moviments destinats a evitar el desastre. Instintivament les mans van viatjar fins l’entrecuix. Fent pressió allà baix aconseguia resistir més estona. I la veu seguia parlant i parlant. Ja era incapaç de desxifrar el que deia. A la ment només ressonava la seva pròpia veu dient: aguanta, aguanta, aguanta... Tancà els ulls, com si així pogués fer més força, i en obrir-los unes llàgrimes, provocades per aquesta força, es van lliscar pel seu rostre.
- No ploris ara, que ja no ets un nen.
- Si no ploro...
- Tan sols et demano que parlis, que diguis el que et passa. Tens una oportunitat nova per expressar les teves necessitats.
Expressar-se, això és el que havia de fer.
- Expressar? Això és el que vols? – va pensar – Molt bé, tu ho has volgut!
i això va fer, expressar-se.
- Vull pixar!
I alhora que el crit desesperat sortia de la seva gola, les cames iniciaven la carrera, també desesperada, per alleujar la pressió que sentia al seu interior.
18 d’octubre de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada