L’infant s’acostà lentament fins quedar davant la immensa roca. Els ulls, d’un blau pertorbador, es van clavar directament al petit forat situat al mig de la pedra. Un calfred sacsejà el cos gairebé nu i moll després d’haver travessat el riu d’aigües fosques. Les gotes recorrien aquella anatomia que es debatia entre la infantesa i l’adolescència en una lluita aferrissada. Les paraules ressonaven a la seva ment. Quatre paraules que havien servit de comiat. Quatre paraules que l’havien allunyat de la seguretat de la llar, d’una vida plàcida. Quatre:
- Tot depèn de tu.
Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.
Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.
- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.
Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.
I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:
- Tot depèn de tu.
10 de gener de 2008
- Tot depèn de tu.
Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.
Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.
- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.
Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.
I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:
- Tot depèn de tu.
10 de gener de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada