La mirada clavada a l’horitzó.
El vent, agitat a estones,
a estones suau,
refresca de l’escalfor del sol
que il·lumina i dona vida
al quadre que sorgeix davant els ulls.
Restes immòbil,
però els teus peus,
els peus de l’ànima,
recorren els cims de les muntanyes,
es refresquen en l’aigua dels estanys,
busquen pels camins insondables del silenci,
de la soledat,
del propi ésser.
La mirada,
que es clava a l’horitzó,
proporciona aquell moment de pau
que precedeix al renaixement.
24 d’agost de 2010
1 comentari:
Gràcies de tot cor, no trobo paraules que facin justicia al moment viscut.
Publica un comentari a l'entrada