Sant Jordi 2009

Qui ets tu?

La veueta sorgí com del no res.
Quin ensurt! – va pensar.

Qui hi ha?
On ets?
Hi ha algú?

De sobte, com si aparegués també del no res,
va veure un noiet de cabells rossos
i vestit de color blau
que s’atansava lentament cap a ell.

Qui ets? – li preguntà.

Però el noiet de cabells rossos i vestit de color blau
en lloc de contestar va fer un somriure i sacsejà el seu cap.

Contesta: qui ets? – insistí.

Aquesta pregunta l’he fet jo primer i tu no l’has respòs – digué el noiet.

Però jo tinc una daga!

I amb la seva mà la tragué del cinturó.

Una daga? Jo tinc una rosa i tres volcans, però un està apagat. I també tinc un xai que em va dibuixar l’aviador.

Ah... – va ser l’única cosa que se li va acudir de respondre.

Qui devia ser aquell noiet?
Potser era un pirata?
Però no, no tenia pinta de pirata.
Tampoc era una fada,
tot i tenir els cabells rossos com el sol i el rostre molt bonic.

Es van observar uns instants.

No, segur que no era un pirata, no en feia la cara.

Benvingut al meu planeta – digué.

Aquest és el teu planeta?

Si. Aquí visc tot sòl... Bé, tot sòl no, amb la meva flor. Et vols quedar a viure amb mi?

Vaja! Això si que no s’ho esperava.
Va fer com si s’ho pensés alhora que guardava la daga de nou al cinturó.

Saps que passa? És que no vinc sòl – i girant-se d’esquena al noiet de cabells rossos i vestit de color blau va fer un xiulet.

De tot arreu van aparèixer un bon grapat de noiets.
Alguns anaven una mica bruts i desendreçats; d’altres duien una bata d’escola, d’aquelles de ratlletes. Uns, els nens, de color blau, altres, les nenes, de color rosa; també alguns amb els pantalons caiguts mostrant pel darrera calçotets de diferents colors; i finalment, camuflats entre els vailets... Qui eren aquells personatges amb bates grogues i taronges? Com podia ser? Mestres? Segurament que ho eren, però per ser allà segur que amagaven un infant dins del seu cor.

Poc a poc es van anar acostant per observar de més a prop al noiet.

Aquests són els Nens Perduts i jo em dic Peter, Peter Pan.

Benvinguts al meu planeta. Em diuen el Petit Príncep.

Els nois van començar a xerrar.
Al cap de poca estona,
com sol passar amb gairebé tots els nens,
ja eren amics.
S’explicaven les seves aventures,
els seus viatges al voltant de l’univers,
els planetes que havien visitat,
les constel·lacions que havien conegut.

Van passar molts dies compartint, convivint,
gaudint els uns de la companyia dels altres.

Però un dia Peter Pan es va quedar pensatiu: què devia passar pel seu cap?

Els pirates! – va dir.
Què passa amb els pirates?

Es deuen estar avorrint sense nosaltres. Hem de tornar al país de Mai Més. A més, Campaneta, la meva petita fada rondinaire, de ben segur em deu enyorar.

I de cop, com per art de màgia, aixecà el vol.
Els Nens Perduts li van anar al darrera.

Vine amb nosaltres si vols.

No puc, he de cuidar de la meva flor. Però abans que marxeu us diré el meu secret.

Tots es van atansar i el Petit Príncep, amb un murmuri, va dir:

El més important és invisible als ulls. El més important es troba a l’interior de cadascun de nosaltres.

Tots els Nens Perduts van fer una exclamació: Oh!

Peter Pan li feu l’ullet
i acomiadant-se del Petit Príncep
tots van enlairar-se per entremig dels estels
fins que van desaparèixer.

El Petit Príncep prengué una regadora
i anà a regar la seva flor.

I abans que Peter i tots els Nens Perdut arribessin a casa recorrent un univers d’estels, de planetes, d’asteroides, de constel·lacions, de llunes i prunes i de sols solets, la nit s’acabà i aquest somni arribà a la seva fi.

Sant Jordi 2009. Per als nens, les nenes i mestres del Col·legi Nen Jesús de Praga.