Blau tenyit de verd

I quan menys t'ho esperes,

algú que havia estat de sempre allà,

et regala una mirada diferent.

Un blau tenyit de verd,

intens,

t'inunda,

t'omple d'una energia especial

que esdevé felicitat.

I amb la mirada arriba un somriure,

i amb el somriure una paraula.

El moment fa que el temps esdevingui records

on les mirades i els somriures

pertanyien a un d'entre tants.

Però ara,

el blau tenyit de verd,

intens,

transforma els records

i els converteix en quelcom especial.

I el somriure,

clar i franc,

fa que aquell,

que un dia fou un d'entre tants,

esdevingui amic,

un amic dels de veritat.

Per l'Adrià, blau tenyit de verd.

6 d'agost de 2015

¿Dónde está el poeta?

La brisa llega del infinito

y susurra al oído las palabras

que un día dijo el poeta,

aquellas que inspiraron otras brisas,

aquellas que sonaron como un canto

con regusto a libertad:

"Regresé de mis viajes.

Navegué construyendo la alegría". *

¿Dónde está ahora el poeta?

¿Dónde sus palabras?

¡Ahí están!

En el susurro de la brisa,

en los labios del que pretende ser poeta,

del desconocido que busca,

que desea,

que anhela y codicia

la libertad.

Isla Negra, Chile

Casa de Pablo Neruda.

6 de agosto de 2015

* Pablo Neruda

Ciruelas negras

Andaba el camino con pisadas seguras.

¿El destino?

Desconocido.

La mirada clavada en el horizonte.

Perdida a los ojos de algunos,

atenta y absorbente a los ojos de otros.

En la mochila, lo imprescindible,

y en un lugar privilegiado,

a su espalda,

la guitarra.

Y el camino le llevó frente a las murallas

de lo desconocido.

La noche le cubrió de estrellas y,

en el silencio que todo lo envuelve,

soltó al aire las notas de su canto.

"Las ciruelas negras son rojas

cuando están verdes",

rezaba la canción.

Y en el negro y en el rojo,

y también en el verde,

se dibujaron los días pasados,

las aventuras vividas

y las que están por llegar.

Y cuando amaneció,

siguió su camino con la mochila

y la guitarra a la espalda.

En los labios una sonrisa,

en los ojos luz de esperanza,

en los labios, las notas de una melodía,

y en el paladar

un regusto a ciruela de mil colores

y pasión.

Ávila, 25 de juliol de 2015

Per l'Àlex

DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2015

Cada any, el 21 de març, la UNESCO celebra el Dia Mundial de la Poesia i ens convida a reflexionar sobre el poder del llenguatge poètic i el naixement de les capacitats creadores de cada persona. D'acord amb la decisió de la UNESCO, el principal objectiu d'aquesta acció és donar suport a la diversitat lingüística a través de l'expressió poètica i donar l'oportunitat a les llengües amenaçades de ser un vehicle de comunicació artística en les seves comunitats respectives.

Aquestes són les meves paraules per aquest dia.

No li diguis a ningú!

Deixa que quedi així,

entre nosaltres,

allà on va néixer,

allà on queda a resguard

de mirades indiscretes,

lluny de paraules inoportunes

o potser, fins i tot, impertinents.

És el nostre secret.

Un d’aquells que quan hi penses,

un somriure es dibuixa als llavis

mentre centenars de papallones

voleien embogides dins la panxa.

Un d’aquells que quan hi penses,

desenes de moments viscuts

semblen prendre vida de nou en la ment.

Un d’aquells que remou, que sacseja,

que t’empeny a seguir endavant,

que t’empeny a viure.

No li diguis a ningú!

Deixa que quedi així,

entre nosaltres.

Ja saps on.

No li diguis a ningú!

21 de març de 2015

Dia Mundial de la Poesia

Viatge enllà

La mà innocent, guiada per un somni infantil, trucava a la porta.

Què potser no vas sentir el toc-toc suau

que demanava permís per entrar dins del teu cor?

Busca en el record i potser trobaràs una mirada o un gest.

O potser una paraula.

I si ho trobes, somriu al passat i fes-li l’ullet.

El temps passava però el forrellat seguia barrant el pas.

Buscava una escletxa per on fer passar un sospir.

Buscava una escletxa on deixar una carícia.

Buscava una escletxa per enviar un petó.

I el somni, ara ja adolescent,

seguia ocupant les nits.

I quan arribava el dia,

seguia somiant despert.

  

Un dia la mirada es clavà a l’horitzó.

Veié un nou destí, una aventura, un camí.

I prengué el necessari:

quatre coses i alguns records;

una mica d’aigua i un tros de pa.

I també aquell somni

que seguia fermat darrera del portal.

Navegà per mars i rius.

Navegà per somriures i petons.

Trucà a moltes portes que tampoc s’obriren.

Trucà a unes poques que s’obriren

i després es tancaren.

El temps portà l’oblit,

el temps trencà lligams.

I aquell record?

El conservà en el més profund de l´ànima.

Però de vegades el temps capritxós

et retorna a aquell punt en que tot va semblar acabar.

L’experiència t’acompanya fins la porta

i ara truques amb força i convicció.

Els temors es van esvair fa molt,

i els sentiments, transformats,

afloren de nou en forma d’amistat

i el temps esdevé ara etern.

22 de febrer de 2015

Per la Ia

Cada noche

Cada noche te espero y no llegas.

Mis pies, fríos como el hielo,

se deslizan entre las sábanas

buscando en un vacío que se antoja eterno.

Y en el vacío solo hay una opción: soñar despierto.

Soñar hasta que el cansancio vence a la esperanza,

el vacío se convierte en profundo

y la oscuridad rodea al sueño

que se desvanece en el olvido.

Hasta que caes en un precipicio

que parece no tener fin,

donde palpas a ciegas la nada,

donde el silencio es hiriente,

donde no se derraman lágrimas

porque ya no quedan por derramar.

Y pasan los días y caes.

Y pasan las semanas y caes.

Y pasan los meses y los años… y caes.

Caes cada noche,

caigo cada noche

mientras te espero y no llegas,

con los pies fríos como el hielo

y el vacío abrumador clavándose sin piedad.

2 de gener de 2015

Si tinguéssim un lloc

Si tinguéssim un lloc que només coneguéssim tu i jo.

Un lloc lluny de tot

on deixar els xiuxiuejos, on oblidar els secrets.

On la nit fos tan clara com el dia, on no fes fred ni calor.

Si el tinguéssim, què faríem?

Què faríem tu i jo?

Deixaríem de pensar en el passat,

deixaríem de pensar en el futur

i viuríem oblidant les hores i els dies i setmanes

perquè el temps no tindria mesura,

el temps deixaria de ser temps.

On jo podria ser jo,

on tu podries ser tu.

On seriem tu i jo.

Si tinguéssim un lloc.

Un lloc que només coneguéssim tu i jo.

25 de desembre de 2014

Pensament

De sobte el pensament es posa en moviment

i viatja lluny, molt lluny.

L’enyorança i, sobretot, el desig

impulsen la recerca.

On són aquelles mirades?

On són les trobades furtives vora el mar?

On són aquells silencis que tant deien?

On són?

I llavors te n’adones que el pensament

mai ha deixat de moure’s,

perque les mirades i els somriures han estat sempre amb tu.

Igual que les sensacions produïdes per la brisa marina,

per aquells silencis,

per l'aroma que desprens,

per l'escalfor de la teva pell...

El record se n’ha fet càrrec

i l’oblit ha estat desterrat.

18 de novembre de 2014

T'observo en blau

T’observo en blau

i vaig més enllà de mars i de cels.

Penetro amb la mirada,

blava també,

i arribo fins l’ànima,

fins el més profund de l’esperit.

Allà on es guarden els secrets més secrets.

Allà on s’amaga allò que mai s’ha de saber.

T’observo en blau

i l’ànima sucumbeix irremeiablement,

es deixa vèncer

i s’ofega en el blau.

T’observo en blau.

Blau.

15 de juliol de 2014

Cerco furtivament

Els núvols segueixen atents

les passes furtives que es perden pels carrers.

Cap a on es dirigeixen?

Gira’t i ho veuràs.

Sí, segueixen les teves amb atenció

per no perdre-les de vista.

Segueixen el teu ritme compassat

a la recerca d’una mirada

o potser d’un somriure.

I si la sort ve de cara,

fins i tot el premi pot ser una abraçada.

Els núvols segueixen atents

com et cerco furtivament.

29 de maig de 2014

MICRORELATS: Decepcions

El forat de les decepcions s'eixamplava per moments. Però ell seguia caminant per la vora, es negava a apartar-se del perill. Corria el risc de caure per sempre en aquell pou fosc. Irresponsabilitat? Bogeria? Potser estupidesa? I llavors, enlloc d'apartar-se, tancà els ulls i seguí avançant per la línia del destí.

19 d'abril de 2014

Presentació de La Terra d'Àndoc

El passat dia 5 de març vam presentar a l'Espai Betúlia de Badalona la nostra novel·la La Terra d'Àndoc, que ens ha publicat l'Editorial Estrella Polar. Ens va fer de mestre de cerimònies el Mikel Iglesias, company de l'Igor a la sèrie de televisió Polseres vermelles.

Moltes gràcies a tots els que ens vau fer costat!

Dia Mundial de la Poesia

Petjades que inicien el camí.

O potser el finalitzen.

És el principi del viatge?

És el punt i final?

La llum que t’acompanya

des d’aquella primera passa,

et mostra un arc de mil colors

que sadollen la set de viure,

la set de conèixer,

la set de ser.

I aquesta set t’impulsa

a seguir endavant

i les petjades,

que són principi i final,

et duen de nou

cap a l’aventura.

Dia Mundial de la Poesia, 21 de març de 2014

Per la Marta i la Carme.

Dia de la poesia catalana

17 de març, dia de la poesia catalana.

Booktràiler de La Terra d'Àndoc

Aquí teniu el booktràiler de promoció de la novel·la La Terra d'Àndoc escrita per Albert López Vivancos i Igor Szpakowski i realitzat pel gran Janusz Szpakowski. Esperem que us agradi!

http://youtu.be/8x5tUwZadOo

La Terra d'Àndoc

Albert López Vivancos i Igor Szpakowski presenten la seva primera novel·la, La Terra d'Àndoc, publicada per l'Editorial Estrella Polar. Producte d'un any de treball conjunt, es tracta d'una obra de narrativa juvenil plena d'aventures, d'amistat, de superació i perseverança, on qualsevol cosa que et puguis imaginar es pot fer realitat.

A partir del dia 18 de febrer a totes les llibreries

Genet i corser

El silenci envolta la nit.

Un so llunyà trenca la quietud

i posa en alerta al vigia.

Observa atent l'horitzó.

Acluca els ulls.

Aguditza l'oïda

en un intent d'identificar el so.

Comprova que les defenses estiguin pujades.

Ningú ha de traspassar els murs.

La fortalesa ha de restar inexpugnable.

I de sobte la lluna,

que tampoc ha deixar d'observar,

il·lumina el camí

i en ell, un magnífic corser blanc com la neu.

S'acosta amb pas noble i elegant

duent al damunt

un jove genet

d'ulls vius i somriure seductor,

que mostra el seu cos nu,

desafiant a la natura que l'envolta.

El vigia tensa el cos.

No volia ser sorprès

però la sorpresa és l'únic que l'embarga.

La mirada es clava en el genet

i memoritza, sense poder-ho evitar,

cada detall de la imatge

que desfila al seu davant.

Tots els sentits es rendeixen

a un nou univers

aparegut de la foscor

que ha fet caure els murs,

deixant al descobert

la feblesa de qui es creia fort,

de qui es creia invencible.

El vigia, abatut,

veu com genet i corser s'allunyen

i l'esperit, vençut,

no pot desprendre's ja

d'un sentiment que creia perdut al passat.

3 de gener de 2014

Sadolla'm

N'hi ha prou per sadollar-se
amb converses nocturnes,
amb trobades furtives,
amb plans que són per demà?
N'hi ha prou amb paraules boniques,
amb imatges que atrapen moments
on voldries ser però no hi ets?
N'hi ha prou?
N'hi ha prou amb atrapar dins d'un somni
un somriure, una carícia,
l'aroma que desprèn la teva pell?

No.
No n'hi ha prou.
Mai n'hi ha prou quan es tracta de tu!
Mai n'hi ha prou per sadollar 
la set de tu!

Sadolla'm!


28 de desembre de 2013

Paraula

Quina paraula diries que desitjo?
Quina paraula seria el regal més preuat?
Pensa-hi...
T'ajudo?

És una paraula que no cal pronunciar.
És la que es diu amb un somriure.
És la que es diu amb una mirada.
I també amb un gest.
És la que surt d'una carícia.
És una paraula que pot ser silenci
o potser un crit que ressona pertot.
Una paraula que pot ser un cant,
que pot ser un prec.
Una paraula que és mil paraules.
Una paraula que tot ho diu.

Ja saps quina és?
Ho saps?


28 de desembre de 2013

Símbol

Un símbol dius?
És fàcil, no cal pensar-ho gaire.
El mar.
El mar que avui és blau intens
però demà es presenta verd esperança.
El mar calmat i serè
i també salvatge i poderós.
El mar fred com un matí d'hivern
i també càlid com un petó.
El que va i ve.
El que acaricia amb la seva brisa 
i atrau amb la seva aroma.
El que sempre hi és
encara que no el vegis.
El que es veu de la teva finestra
i també de la meva.

Un símbol?
El mar.
I potser les teves petjades 
al costat de les meves
a la sorra humida
d'aquest mar
que és teu i és meu,
que és nostre.


28 de desembre de 2013

Innocent

Innocent, innocent, innocent...
La veu ressona incessant a la ment. 
És un xiuxiueig constant
que t'acompanya en aquells moments
en que el desig t'envaeix. 

Innocent?
Potser si. 
I jo em pregunto:
Innocent per somiar en ser a prop teu?
Innocent per esperar-te nit i dia?
Innocent per anhelar els teus llavis,
els teus petons?
Innocent per voler les teves carícies?
Innocent per desitjar-te?

Molt bé, d'acord. 
Ho sóc. 
Sóc un innocent que et somia,
que t'espera,
que anhela els teus llavis,
els teus petons,
les teves carícies.

Sí, innocent per tu. 


28 de desembre de 2013

Escolta!

Escolta!
No deixis que la por avui t'aturi.
No deixis perdre ara i mai aquest moment,
que és tan sols teu.

Escolta!
No hi ha fronteres, no hi ha cap barrera.
Els limits són aquells que tu vulguis posar,
si els vols posar.

Escolta!
No et faci por estimar!
Gaudeix del somni,
dels anhels,
d'aquest moment.

Escolta!
Oblida el què diran.
i fes allò que més desitges,
estimar!

Escolta!

23 de desembre de 2013

Escapa't

Escapa't!
La veu ressona un cop i un altre.
Escapa't!
Repeteix insaciable.
Escapa't.
Diu, talment com una súplica.

I tu, furtiu,
surts a la seva recerca.
No cal córrer.
Saps que és pacient, 
que esperarà amb calma,
que farà passar el temps
imaginant la trobada,
imaginant l'abraçada,
imaginant un petó...
Un petó furtiu com tu...

El camí s'escurça.
Les mirades es troben.
Els somriures es dibuixen als llavis.
I finalment,
la trobada clandestina
esdevé desig fet realitat,
i un petó,
furtiu com tu,
segella el moment
i el converteix en record,
en instant de felicitat.

Potser demà
desitjaràs sentir de nou la veu
que repeteix,
com si d'un cant es tractés,
escapa't, escapa't, escapa't!


14 de desembre de 2013

Crida

Ahir, en arribar, 
quan la nit ja havia près l'horitzó,
vaig sentir com em cridaves. 
Els sentits es van posar en alerta
i les meves passes em van dur
cap a on l'instint les guiava.

La platja esperava deserta. 
Petites onades queien,
l'una al darrera de l'altra,
a la vora,
trencant l'armonia de la sorra
que les rebia sense poder-ho evitar.  
La fresca de la nit va omplir els pulmons. 
Els peus, nus, 
van iniciar un passeig nocturn
a la recerca d'aquell tresor,
d'un tresor ja trobat. 

Volia sentir les teves passes
caminant al costat de les meves,
volia sentir la teva aroma embriangadora,
volia sentir aquella veu parlant a cau d'orella...

I quan quan ja em resignava a la solitud,
la lluna, confident, 
em portà el teu missatge:
un breu petó enviat des de la distància,
enviat des de la teva finestra. 

9 de novembre de 2013

Tresor

Obro la finestra i, furtivament, m'escapo.
Corro a cegues però sé on vaig.
Arribo a una platja mai trepitjada
i el somni es fa realitat.
Tan se val les estrelles que omplen el cel,
tan se val la lluna a l'horitzó,
tan se val la remor de l'aigua
i l'olor a mar.
Sí, avui tan se val.
He trobat un tresor
més valuós que la lluna i els estels,
fins i tot més que el mar que s'estén davant els ulls.
Un tresor!

Torno, també furtivament, 
i travesso la finestra per tornar al meu món.
Però ara em sé afortunat,
ara em sé ric.
Ara tinc un tresor.
Un tresor!

7 de novembre de 2013

Petó

T'he tirat un petó des del balcó. 
Què no t'ha arribat?
Potser s'ha quedat embadalit amb la lluna
o potser amb el seu reflex 
al damunt del mar. 
Però estigues tranquil 
que sap molt bé el camí
i quan arribi es deixarà caure suaument
al damunt dels teus llavis
mentre dorms profundament
i potser somies amb mi. 

30 d'octubre de 2013

Mar desconegut

Per què no córrer el risc?

Què potser no t’agraden les aventures?

I tant!

Mira:

clava la mirada a l’horitzó

d’aquest mar desconegut

que tens al davant.

Respira.

Sents l’aroma?

Saps a què fa olor?

Sí que ho saps, sí.

Ara despulla’t!

Entra en les aigües salvatges que et criden:

vine, vine, vine...

Saps de qui és la veu

que ressona a la ment?

Sí que ho saps, sí.

Submergeix-te.

Has vist?

És un mar de mirades i somriures,

amb onades de paraules.

Puja al damunt i deixa’t portar.

Fes el viatge sense pensar en el destí,

tan sols gaudint de cada instant,

gaudint de paraules i mirades

i també de somriures.

Saps de qui són, oi,

les paraules i mirades

i també els somriures?

Sí que ho saps, sí.

30 d’octubre de 2013