dilluns, 31 de gener del 2011

Esencias

I

Sueño que soy aire.

Corro por el mundo.

Busco los más ocultos rincones

en los que penetrar

para descubrir otro mundo,

ese mundo desconocido

que a veces imaginamos

pero del que somos ignorantes.

Acaricio rostros.

Cientos de rostros,

miles de rostros.

¡Qué grande que es descubrirlos!

Qué grande es la sensación

de sentirte libre

para recorrerlos,

para observarlos,

para vivirlos.

Sueño que soy aire

y recorro el mundo

en busca de la propia libertad.

II

Sueño que soy fuego.

Me muevo al compás

de la música que emiten los corazones

que llegan en busca de calor.

Ellos se alimentan de mí

y yo vivo de sus pasiones,

de sus anhelos,

de sus inquietudes,

de sus impulsos más íntimos.

Permito que se acerquen,

ilumino sus rostros,

juego con sus sombras.

Les regalo mi crepitar acompasado

sin dejar que traspasen el límite,

ese límite que quema,

que desgarra,

que desespera.

Sueño que soy fuego

e ilumino el mundo

en busca de la propia libertad.

III

Sueño que soy agua.

Me ofrezco al sediento

para aliviar la desesperanza,

para recorrer su interior

regalando frescor

que libere el alma

de la sed de respirar,

de sentir,

de vivir.

Riego los sentidos,

baño las orillas de los mares

que inundan de sentimientos

los rincones más íntimos del espíritu.

Soy calma y tempestad,

soy lluvia y rocío.

Sueño que soy agua

e inundo el mundo

en busca de la propia libertad.

IV

Sueño que soy tierra.

Me abro a las raíces del hombre

que busca su aliento vital

a través de lo más profundo

de mi ser.

Siento como se lanza

a una búsqueda

que a veces se antoja desesperada.

Recorre mi interior,

acaricia mis entrañas,

consume mi energía,

se nutre de mis pensamientos

y a la vez me alimenta con sus deseos,

con sus metas,

con su esencia.

Sueño que soy tierra

y alimento al mundo

en busca de la propia libertad.

dimarts, 4 de gener del 2011

Hace tiempo que los pájaros me llaman



Hace tiempo que los pájaros me llaman.

Agudizo mis sentidos para no perder su rastro.

Busco sus formas en los cielos que se abren ante mis ojos,

busco las sombras fugaces en la tierra que planea bajo mis pies.

Quizás se esconden entre las viejas piedras

que son testimonios silenciosos del paso del tiempo.

Quizás no veo su sombra porque está tras mi propia sombra

que me sigue fiel y solícita.

O quizás su vuelo supera esas nubes caprichosas

que juegan al escondite con el inmenso universo azul.

Cierro los ojos e intento escuchar su música.

Caminaré a ciegas siguiendo mi instinto,

siguiendo las notas de su canto.

Palparé las piedras, oleré la tierra,

sentiré la brisa acariciando mi piel…

Hace tiempo que los pájaros me llaman

y yo, fiel a su llamada,

sigo por la senda hasta encontrar el nido de la vida.

Albert, 24/12/2010

A partir de una creación de Joana Matallana

Soy un contemplador del mundo


Soy un contemplador del mundo.

Mis ojos, sedientos de experiencia,

recorren como locos todo lo que aparece ante ellos.

Son espejismos.

Espejismos del alma de todos aquellos que habitan,

que sienten,

que palpitan con cada grano de arena,

con cada gota de océano,

con cada suspiro de la propia existencia.

Las imágenes se solapan,

se complementan,

se crean unas a otras,

se buscan unas a otras,

se destruyen unas a otras

mientras tú,

quizás también espejismo,

caminas sobre el puente

que las une en un frágil equilibrio

que a su vez fortalece el alma,

colma el espíritu,

y que es aliento de vida.

Albert, 24/12/2010

A partir de una creación de Joana Matallana


diumenge, 12 de setembre del 2010

Sóc aquí dalt


Saps què?
Sóc aquí dalt, al núvol.
Et veig, t'observo.
Ets sota l'arbre, a l'ombra,
fugint de la calor
i fugint també d'altres coses, oi?
la meva mirada travessa l'espai.
I et veu.
Per fora i també per dins.
Et penetra i sembra en l'ànima
preguntes i anhels.
D'això es tracta:
de preguntar-se,
de qüestionar-se,
de plantejar i dubtar,
de decidir.

El vent bufa
i fa fugir el núvol.
Però jo segueixo planant
al teu damunt,
al teu voltant, a l'aire que respires.

I quan obris els ulls
sentiràs que segueixes sent tu,
que segueixes sent jo.
Què jo sóc tu.
què tu ets jo.

24 d'agost de 2010

dimarts, 24 d’agost del 2010

Horitzó


La mirada clavada a l’horitzó.

El vent, agitat a estones,

a estones suau,

refresca de l’escalfor del sol

que il·lumina i dona vida

al quadre que sorgeix davant els ulls.

Restes immòbil,

però els teus peus,

els peus de l’ànima,

recorren els cims de les muntanyes,

es refresquen en l’aigua dels estanys,

busquen pels camins insondables del silenci,

de la soledat,

del propi ésser.

La mirada,

que es clava a l’horitzó,

proporciona aquell moment de pau

que precedeix al renaixement.

24 d’agost de 2010

dilluns, 23 d’agost del 2010

Monestir de secrets

Camino pel claustre.

Pel claustre del monestir de la meva ànima,

del meu ésser,

del meu jo.

El silenci l’envolta.

Només les meves passes,

les passes de la vida,

el trenquen.

En sóc l’abat.

I també cadascun dels monjos.

I també el novici,

bell jove acabat de sortir de la infantesa,

que intenta esbrinar quin és el camí a seguir.

Les pedres del dia a dia l’han anat construint

per guardar vivències,

sentiments,

experiència...

I també secrets.

Secrets on potser tu hi ets.

I tu...

I tu...

I també tu.

Secrets del cor.

Secrets d’amor.

23 d’agost de 2010

Castell

El castell sembla abandonat.

Les torres mig derruïdes i el pont d’entrada enfonsat.

Les mans, que amb paciència el van aixecar, han marxat.

L’aigua, que va i ve, el deteriora

deixant entreveure el pas del temps

que actua implacable i sever.

Per què aixecar castells de sorra?

No és més fàcil viure la realitat?

Potser si.

Segur que és això el que cal fer.

Demà tornaré a la platja i seré altre cop

el senyor d’un nou castell,

un castell de sorra fet amb somnis i il·lusions.


15 de juliol de 2010

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Jordi 2010

Les busques s’acosten vertiginosament
cap a l’hora que marca el moment clau.
Ja?
Sí, ja.

La porta s’obre
i com si fos un huracà,
els crits i les corregudes envaeixen passadissos i escales
fent esclatar el silenci
com si es tractes dels focs d’aquest Sant Joan.

I també l’aroma a primavera
penetra per les finestres
que s’obren per deixar passar la llum:
l‘olor a la ginesta, l’olor de l’ametller...

El matí avança envoltat del silenci
que ha tornat per veure’s trencat tan sols
per alguna veu coneguda.

Alguns, privilegiats asseguts al costat de les finestres,
miren a través dels vidres buscant altres vistes al mar.
D’altres, els més agosarats,
esperen l’hora d’esbarjo
per cercar aquell rostre atractiu
i pensar en la possibilitat d’un peto furtiu,
el primer,
que restarà en la memòria com la balada del bes,
mentre els més petits van jugant i es miren els grans:
són com els nans i els gegants.

I barrejat amb sumes i restes,
ortografia i sardanes,
el Comte Arnau cavalca per les ments més despertes
que s’atreveixen amb Joan Maragall,
gran poeta intuïtiu i assagista incisiu
en aquest Sant Jordi de llibres i flors,
de lletres i de cançons.

I tots plegats,
ensenyants i ensenyats,
caminen fins a aquell moment
en que les busques s’acostaran vertiginosament
cap a l’hora que marcarà un nou moment clau.
Ja?
Sí, ja!

Sant Jordi 2010


Sant Jordi 2010. Per als nens, les nenes i mestres del Col·legi Nen Jesús de Praga.

divendres, 5 de març del 2010

Aroma

L’aroma, inconfusible,
fereix els sentits.
Els empeny a una lluita perduda
abans d’iniciar-se.
Es sotmeten a una esclavitud sense límits
de la que no es pot fugir,
de la que, potser, no es vol fugir.
La mirada vol defugir la mirada,
però, impotent,
s’enfonsa en una claror penetrant,
embriagadora.
Els músculs es mobilitzen,
gairebé imperceptibles,
buscant el contacte físic
que donarà consistència a aquella imatge
que sembla somiada,
que convertirà en real
el que sembla irreal.
I un somriure signarà la troballa.
Un somriure imprès d’ara endavant,
a la profunditat de l’ànima.

5 de març de 2010

dimecres, 2 de desembre del 2009

Lluna

La lluna em mira i somriu.
Xiuxiueixa paraules a l'oida,
omple l'esperit d'aquesta resplendor
que sempre l'acompanya.

La lluna...
Aquesta que també et mira i et somriu;
aquesta que mira i somriu de fa milers i milers d'anys
a milers i milers d'homes, de dones, d'infants.
La mateixa que fou testimoni silent i a l'hora sorollós,
que fou company i companya de viatges,
que inspirà tants i tants somnis.

La lluna...
Escolta-la avui, parla-hi,
deixa't seduir
i somriu.

Somriu a la lluna i a tu mateix.
2 de desembre de 2009

¿Se puede?

¿Se puede amar un alma desconocida?
¿Puedes soñar un rostro que no has presenciado?
¿Puedes perderte en el brillo de esos ojos que jamás has mirado?
¿Y dejarte seducir por una voz que no has escuchado?
¿Se puede?

¿Es quizás ese sentimiento parecido
al de una madre por ese hijo que habita su vientre?
¿Qué hago yo siguiendo tu camino?
9 de noviembre de 2009

dissabte, 7 de novembre del 2009

Herida

La herida sangra.
El bermellón se vierte
abriendo caminos que serpentean
por la piel blanca,
por la piel pálida y reseca.
¿Dónde está la caridad?
¿Dónde el buen samaritano?
¿Acaso nadie ofrece auxilio?

Tu mirada penetra por la herida
y cabalga por mi interior hasta invadir el alma.
Ahí estás: inmóvil, impasible,
mudo y ciego y sordo.

Tanto me quieres,
tanto me deseas,
tanto me amas…

Y sigues infligiendo castigo
a este magullado cuerpo
lleno de cicatrices que le deforman,
casi vacío de sangre.
Y sigues infligiendo castigo
a este alma desolada
llena de cicatrices que la hunden,
casi vacía de ánimo.

La herida sangra.
El bermellón se vierte
y el brillo de tus ojos
ahoga irremediablemente
mi lamento.


7 de noviembre de 2009

dimecres, 21 d’octubre del 2009

La guitarra no puede cantar sola

Que callada estás…
Ahí,
sola en un rincón
la guitarra resta en silencio.
¿Dónde están sus notas?
¿Dónde sus acordes?
¿Dónde su canción?

La guitarra no puede cantar sola.
¿Dónde están las manos, dónde sus caricias?
¿Y los dedos que arrancarán la melodía?

Qué callada estás…
Ahí,
sola en un rincón
el alma resta en silencio.
¿Por qué calla?
¿Dónde está su pasión?
Quizás anda perdida,
sin rumbo,
girando sobre sí misma,
buscando en un laberinto la salida,
una luz.

¿Y la fe?
¿Dónde está su fe?

El alma no puede cantar sola.
¿Dónde está su diós?


20 de octubre de 2009

¿Por qué no me lo dijiste?

Volvería sobre mis pasos
para decir tantas cosas
y quizás callarme muchas más.

Volvería sobre mis pasos
para poder crecer de nuevo,
para encontrar una nueva realidad.

Volvería para buscarte
y amarte
y no soltarte jamás.

Para cantar hasta el alba,
para leer de nuevo aquel final.

Regalar una sonrisa,
respirar de nuevo
y vivir…
sobretodo vivir.

Volvería sobre mis pasos
para encontrar los fallos,
para detener el tiempo,
para poder querer,
amar,
desear.

Volvería sobre mis pasos
si no supiera que el camino
dejó de existir,
que no se puede volver atrás
y que solo existe el hoy
y que el mañana tan solo es un sueño,
una esperanza,
una ilusión.

¿Por qué no me lo dijiste
antes de echarnos a andar?

Volvería sobre mis pasos
si no supiera que el camino
dejó de existir.


20 de octubre de 2009

divendres, 24 d’abril del 2009

Sant Jordi 2009

Qui ets tu?

La veueta sorgí com del no res.
Quin ensurt! – va pensar.

Qui hi ha?
On ets?
Hi ha algú?

De sobte, com si aparegués també del no res,
va veure un noiet de cabells rossos
i vestit de color blau
que s’atansava lentament cap a ell.

Qui ets? – li preguntà.

Però el noiet de cabells rossos i vestit de color blau
en lloc de contestar va fer un somriure i sacsejà el seu cap.

Contesta: qui ets? – insistí.

Aquesta pregunta l’he fet jo primer i tu no l’has respòs – digué el noiet.

Però jo tinc una daga!

I amb la seva mà la tragué del cinturó.

Una daga? Jo tinc una rosa i tres volcans, però un està apagat. I també tinc un xai que em va dibuixar l’aviador.

Ah... – va ser l’única cosa que se li va acudir de respondre.

Qui devia ser aquell noiet?
Potser era un pirata?
Però no, no tenia pinta de pirata.
Tampoc era una fada,
tot i tenir els cabells rossos com el sol i el rostre molt bonic.

Es van observar uns instants.

No, segur que no era un pirata, no en feia la cara.

Benvingut al meu planeta – digué.

Aquest és el teu planeta?

Si. Aquí visc tot sòl... Bé, tot sòl no, amb la meva flor. Et vols quedar a viure amb mi?

Vaja! Això si que no s’ho esperava.
Va fer com si s’ho pensés alhora que guardava la daga de nou al cinturó.

Saps que passa? És que no vinc sòl – i girant-se d’esquena al noiet de cabells rossos i vestit de color blau va fer un xiulet.

De tot arreu van aparèixer un bon grapat de noiets.
Alguns anaven una mica bruts i desendreçats; d’altres duien una bata d’escola, d’aquelles de ratlletes. Uns, els nens, de color blau, altres, les nenes, de color rosa; també alguns amb els pantalons caiguts mostrant pel darrera calçotets de diferents colors; i finalment, camuflats entre els vailets... Qui eren aquells personatges amb bates grogues i taronges? Com podia ser? Mestres? Segurament que ho eren, però per ser allà segur que amagaven un infant dins del seu cor.

Poc a poc es van anar acostant per observar de més a prop al noiet.

Aquests són els Nens Perduts i jo em dic Peter, Peter Pan.

Benvinguts al meu planeta. Em diuen el Petit Príncep.

Els nois van començar a xerrar.
Al cap de poca estona,
com sol passar amb gairebé tots els nens,
ja eren amics.
S’explicaven les seves aventures,
els seus viatges al voltant de l’univers,
els planetes que havien visitat,
les constel·lacions que havien conegut.

Van passar molts dies compartint, convivint,
gaudint els uns de la companyia dels altres.

Però un dia Peter Pan es va quedar pensatiu: què devia passar pel seu cap?

Els pirates! – va dir.
Què passa amb els pirates?

Es deuen estar avorrint sense nosaltres. Hem de tornar al país de Mai Més. A més, Campaneta, la meva petita fada rondinaire, de ben segur em deu enyorar.

I de cop, com per art de màgia, aixecà el vol.
Els Nens Perduts li van anar al darrera.

Vine amb nosaltres si vols.

No puc, he de cuidar de la meva flor. Però abans que marxeu us diré el meu secret.

Tots es van atansar i el Petit Príncep, amb un murmuri, va dir:

El més important és invisible als ulls. El més important es troba a l’interior de cadascun de nosaltres.

Tots els Nens Perduts van fer una exclamació: Oh!

Peter Pan li feu l’ullet
i acomiadant-se del Petit Príncep
tots van enlairar-se per entremig dels estels
fins que van desaparèixer.

El Petit Príncep prengué una regadora
i anà a regar la seva flor.

I abans que Peter i tots els Nens Perdut arribessin a casa recorrent un univers d’estels, de planetes, d’asteroides, de constel·lacions, de llunes i prunes i de sols solets, la nit s’acabà i aquest somni arribà a la seva fi.


Sant Jordi 2009. Per als nens, les nenes i mestres del Col·legi Nen Jesús de Praga.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Un tomb pel món: Colombia 2009

A Medellín, Colombia. Març de 2009
* * *

Amb David, al seminari de Chía


Colombia 2009

Després de viure una experiència està bé poder seure tranquil·lament i avaluar els resultats. El viatge a Colombia d’aquest any ha estat realment profitós. Sabia que faria forces funcions però no imaginava l’acollida que tindria. M’agradaria fer una anàlisi pas per pas.


EVANGELIO ANÓNIMO

L’experiència de l’any passat em duia a pensar que aniria bé. L’obra està molt fixada, em sento molt a gust fent aquest personatge i els comentaris de la gent han estat molt positius. El resultat: 22 funcions amb 4152 espectadors.


ECCE HOMO


El nou monòleg era un misteri. El vaig estrenar sense saber que passaria. No podia anar millor: crec que funciona millor que l’altre. El personatge és radicalment diferent i també em sento a gust fent-lo. No han estat gaires funcions però a mesura que he anat fent-les he anat creixent i ficant-me més en la història. Resultat: 8 funcions amb 850 espectadors.


AMADO DISCÍPULO


Vaig escriure aquest text, un diàleg entre dos personatges, a l’avió, viatjant de Barcelona a Bogotá. I els primers dies d’estar allà, fent un taller de teatre vaig trobar un noi, el David Pérez, que donava perfectament un dels personatges. Ens vam posar a treballar de seguida. Quin descobriment! El David és un gran actor, ho porta a la sang. Ens vam sentir molt a gust treballant junts i el resultat va ser molt bo, malgrat el poc temps per fer-ho. Vam fer dues funcions amb 154 espectadors.

En resum, les 32 funcions i els 5156 espectadors són uns números encoratjadors, però el millor ha estat l’experiència de treballar i conèixer nova gent. Gent amb la que espero podré dur a terme d’altres projectes.

Només queda agrair a tots els que han compartit i fet d’aquesta experiència una veritable experiència de vida. Gràcies.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Quan?

De vegades et veus obligat a deixar allò que no vols deixar.
T’has d’allunyar per força.
No vols fer-ho.
Sents un dolor profund.
Notes com una part de tu s’esquerda,
s’esmicola,
deixa de ser.
I en el moment precís caus,
t’enfonses en una foscor infinita.
Els teus ulls s’omplen de llàgrimes
en veure aquells ulls que et miren
i que en breus segons deixaran de fer-ho.
El teu cor s’encongeix
en sentir aquella veu que et diu “adéu”
i que en breus segons deixarà de fer-ho.
La teva ànima pateix
en mirar aquells llavis que s’esforcen
per fer un darrer somriure
que restarà per sempre en el record.
Un últim somriure acompanyat d’una lleu carícia...

Fins quan?
Quan retornaran les mirades,
les paraules,
els somriures?
Quan retornarà la calidesa
de cada segon compartit?

Quan?

¡Ya sé quién eres!

¡Ya sé quién eres!
¿Cómo no te he reconocido antes?
Tendría que haberme dado cuenta
al ver tú sonrisa,
al ver esa mirada
que me ha transportado hacia un mundo de sueños,
de mis sueños.
Tendría que haberme dado cuenta
al sentir tú pasión por todo,
por cada instante.
Tendría que haberme dado cuenta
al verte jugar,
al oírte cantar,
al verte feliz.
Y también al sentirte frágil,
al verte esconder lágrimas
que mostraban tu humanidad,
tu ternura,
tu propia vida.

¿Cómo no te he reconocido antes?

Eres Peter Pan,
eres los Niños Perdidos.
Eres el Principito
diciendo “lo esencial es invisible a los ojos”,
eres el Pinocho de madera
deseando ser un niño de carne y hueso.

Eres el niño…
el niño que un día quise ser.

dijous, 9 d’abril del 2009

Estrena teatral


Demà divendres s’estrena a la ciutat de Chía (Colombia) l’obra teatral “Amado discípulo”. Aquesta obra presenta una conversa entre Jesús de Natzaret i l’apòstol Joan i que es situa moments després de l’anomenat “últim sopar”.

Preparar aquesta representació ha estat una gran experiència. He treballat amb un jove actor colombià i crec que tots dos hem tret un gran profit del treball realitzat. Esperem que l’acollida que rebi sigui bona i a l’alçada de les espectatives creades, que són moltes.

AMADO DISCÍPULO

Repartiment:
Jesús de Nazaret - ALBERT LÓPEZ VIVANCOS
Juan el apóstol - DAVID PÉREZ GUTIÉRREZ

Disseny gràfic:
ESTANIS ABOAL MIMBRERO

Guió i direcció:
ALBERT LÓPEZ VIVANCOS

Eternidad

Es bien cierto aquello de que las palabras se las lleva el viento.
Y también que el amor es eterno mientras dura.

¿Y tú mirada?
¿Volará con el viento?
¿Desaparecerá enredada en el soplo de una brisa matutina?
¿Será eterna esa sonrisa que sale de tus labios,
esa que arranca irremediablemente una sonrisa de mis labios?

¿Ocupará el olvido ese espacio
ahora lleno por pensamientos
que te hacen presente a cada instante?

¿Olvidaré tu bello rostro?
¿Serás solo un nombre en el recuerdo?

¿Quizás dejarás una marca,
que sí será eterna,
en mi corazón?

¿Formarás parte de mi eternidad?

Ya eres parte de esa eternidad.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Palabras que serán silencio

Busco nuevas palabras,
palabras que no sean repetidas,
palabras que expresen nuevas sensaciones.

Las busco pero no las hallo.
Regresan a mi memoria
aquellas que ya fueron pronunciadas,
aquellas que ya expresaron sentimientos
que forman parte del pasado,
que forman parte del camino,
que forman parte de la vida.
Palabras que sirven, sin duda alguna,
para describir lo que siento,
pero que temo sean incompletas,
que no estén a la altura,
que no hagan justicia.

Busco nuevas palabras
y mientras lo hago
me sumerjo en la magia de tú mirada,
en la inmensidad de tu sonrisa,
en la calidez de tus palabras,
en el frescor de ese aroma que desprendes
y que me hipnotiza,
me embriaga ,
me seduce,
me enloquece,
me transporta a un lugar que,
sin lugar a dudas,
debe ser el paraíso.

Busco nuevas palabras
que, de encontrarlas,
seguramente restarán en lo más íntimo de mi ser,
jamás serán pronunciadas,
jamás llegarán a tus oídos.

Busco nuevas palabras,
palabras que serán silencio.

divendres, 27 de març del 2009

On ets?

On ets?
Per què no apareixes?
És que no saps que necessito la teva presència?
Necessito aquesta brisa que t'envolta
i que em fa sentir viu.
Necessito beure de l'aigua que emana de tu,
de l'aigua que calma la meva sed,
de l'aigua que neteja el meu esperit.

On ets?
No em deixis esperant,
apareix de nou,
mostra't davant meu
que només la teva brisa em fa lliure,
que només la teva presència m'omple d'alegria.

On ets?
Vine,
que aquí estic ansiós
esperant la teva arribada.

dimarts, 17 de març del 2009

No dejéis de caminar


Vamos, un poco más. El esfuerzo valdrá la pena. Seguro que más allá encontraremos un tesoro, encontraremos quizás, un poco de agua.

Mamá, ¿qué sabor tiene el pan?

Sigamos adelante. No miremos atrás. El futuro pasa por ir siempre hacia allá.

¿Futuro? ¿Alguien puede regalarnos un poco de futuro?

Las piernas flaquean, la vista se nubla. Quizás es mejor sentarse y esperar a que ese futuro nos encuentre en lugar de ir nosotros en su búsqueda…

Vamos, no dejéis de caminar.

dimecres, 14 de gener del 2009

Immunitat

Il·lustració d'Estanis Aboal

* * *

Camino.
Segueixo el curs de l’esdevenir constant i diari.
Sempre endavant...
D’acord, sempre no.
Potser de vegades reculant una mica,
però sempre amb l’afany
de recuperar alguna cosa perduda:
una paraula, una mirada,
un somriure,
temps potser...
O potser a tu.

I també potser
i també de vegades,
com dol caminar!
Quin mal fa fer un nou pas!

Però els anys,
l’experiència,
et torna immune
i el dolor deixa de ser dolor
i corre el perill de convertir-se en indiferència.
I l’amor pot deixar de ser amor
i córrer el perill d’esdevenir veritable indiferència.

Camino indiferent.
Camino sense dolor.
La immunitat s’ha apoderat de mi
definitivament?
O és que el camí que ara recorro
és planer i favorable?

dimecres, 7 de gener del 2009

Un tomb pel món: Gran Bretanya 2008

Junt al Pont de Londres
* * *

Celebrant el cap d'any amb la Rosa i la Mercè al costat del Big Ben a London

La vida bella

Me siento junto a ti,
junto a vosotras.
Respiro el aire que nos rodea.
Mi mirada recorre el lugar.
No decimos nada.
A veces sobran las palabras
porque el silencio es más elocuente.
Compartimos lo que tenemos.
Quizás tan solo un trozo de pan que,
al repartirlo,
hace que nuestras manos se rocen
para certificar con la calidez de la piel
que estamos vivos,
que somos,
que estamos,
que vivimos,
que la vida es bella
si la vives amando todo lo que te rodea,
si te amas a ti mismo,
si tu mirada es limpia
y tus palabras sinceras.
Me siento junto a ti,
junto a vosotras
para vivir la vida,
la vida bella.

Para Rosa y Mercè en Rochester (Gran Bretaña), sobre la mesa donde escribía Charles Dickens el 31 de diciembre de 2008

dissabte, 27 de desembre del 2008

dijous, 25 de desembre del 2008

Quan et sents terriblement sol...

Quan sents un silenci al teu voltant.
Quan no pots creuar la mirada amb cap mirada.
Quan l’absència de sentiments t’envaeix lentament.
Quan no hi ha cap paraula per dir.
Quan no hi ha cap paraula per escoltar.
Quan voldries fugir sense cap rumb.
Quan l’enteniment perd el control.
Quan una follia sembla apoderar-se de tu.
Quan l’estómac s’encongeix.
Quan et sents terriblement sol....

Quan tu no hi ets.
Quan no saps qui és aquest tu.
Quan mires cap a dins i tan sols hi ha gel.
Quan no saps que fer per fondre aquest gel.
Quan et sents terriblement sol...

Quan això passa, qui sóc?
Sóc jo?

Quan et sents terriblement sol...

dimecres, 19 de novembre del 2008

Una fada?

Obrí els ulls i observà el seu entorn. El lloc era gairebé a les fosques, només il·luminat per la claror de la lluna que entrava per la finestra. Recorregué l’espai amb la mirada: era el menjador de casa.

- M’he quedat adormida al sofà – es digué a ella mateixa.

S’incorporà per aixecar-se i anar al llit però de cop restà immòbil. Observà la figura que estava sobre la tauleta de vidre, aquella amb dues ales, cabells llargs i rostre fi que guarnia de feia molt de temps el seu menjador. Li encantaven les fades. Ja de ben petita havia agafat afició per aquells éssers màgics, per aquells éssers de ficció. Es fregà els ulls i tornà a observar la figura de pedra. No hi havia cap dubte: les ales es movien lentament, els ullets parpellejaven i un breu somriure s’havia dibuixat als petits llavis.

- Estic somiant. Encara estic adormida – es digué en veu alta.
- No somies. No dorms – contestà la figura. I sense més, agità les ales i aixecà el vol.
- No pot ser! ets una figura de pedra, les fades no existeixen!

Com podia ser? A més de veure visions estava parlant amb… amb què ?

- No sóc una fada – li digué la figura.
- Què ets doncs? Ets una al·lucinació? – li contestà.
- Si fos una noia seria una fada, però resulta que sóc noi.
- Ah no! Sempre has estat una fada. Des del dia que vas arribar a aquesta casa. No vinguis amb tonteries ara.

Si. Segur que encara dormia. No havia cap altra explicació a aquella absurda conversa.

- Ah si? Doncs mira – digué la figura alhora que s’aixecava la petita faldilla.

Obrí els ulls com taronges i exclamà un “oh” que denotava sorpresa però alhora admiració.

- Disculpa, amb aquests... diguem-li... atributs està clar que no ets una fada. Què ets doncs, un “fado”?

El petit ésser alat mogué el cap en senyal de resignació mentre baixava el seu vestit per tapar orgullós la seva virilitat i, abans d’aterrar de nou sobre la tauleta de vidre digué:

- Em pots dir Amadeu. Aquest és el meu nom.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Propera representació


El proper diumenge dia 30 de novembre a les 18 hores a l'Auditori de la Torrassa (carrer Santiago Apòstol, 40 de L'Hospitalet de Llobregat), tindrà lloc una representació del monòleg teatral Evangeli anònim.

EVANGELI ANÒNIM

d'Albert López Vivancos

Qualsevol ciutat de Galilea, aproximadament l'any 58 després de Crist. Un personatge anònim, coetani de Jesús de Natzaret, repassa part de la seva infantesa amb la intenció de posar-ho tot per escrit. Recorda quan va conèixer Jesús i el que va aprendre d’ell. Fa una anàlisi dels fets esdevinguts durant aquell temps i fins la seva actualitat i dóna la seva opinió, al respecte. Ofereix un retrat del Jesús home a través de la seva visió i des d'una mirada crítica i a l'hora mostra el que possiblement era el pensament de molts homes i dones de l'època.

Autor i intèrpret: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS
Disseny gràfic: ESTANIS ABOAL MIMBRERO
Vestuari: AGUSTINA VIVANCOS VERA
Escenografia: ABOAL I LÓPEZ
Músic enregistrament: ALBA LLEIXÀ LÓPEZ (violí)
Tècnics de so i llum: JESÚS HORCAJO I ESTANIS ABOAL
Producció: Projecte Ixthys

dijous, 6 de novembre del 2008

Desesperació i por... Esperança!

I

Et sembla que avui no sortirà el sol. Es impossible que ho faci. El dia serà fosc com la nit. El dia serà avui la nit.

Però el sol ha sortit. I a més, maleït sigui, sembla més radiant que mai. Perquè ho ha fet? És que potser no sap que avui tot hauria de ser fosc? Què no sap que el que sents és foscor i desesperació?

Però el sol ha sortit per dir-te que, malgrat tot, la seva llum segueix il·luminant. Perquè és llum de vida capaç de penetrar fins el més remot dels racons.

Deixa que avui també surti el teu sol.

II

Què dius que sents? Por? La por tan sols genera por. La por enganya els sentits. La por confon, ens empeny a fugir del propi destí. Però el destí arriba igual, t’has d’enfrontar a ell tard o d’hora. Segueix si vols l’altre camí. Donaràs més volta, potser trobaràs amb que entretenir-te, potser t’oblidaràs de la por, la disfressaràs, però al final arribaràs al mateix lloc. Fes el que el cor et digui. El cor de vegades és un bon conseller. Però si em permets un consell: tira pel dret. Ara no és moment per buscar altres camins.

III

Dos rostres et miren. Els seus ulls oberts i el somriure franc, innocent, expressiu. Són les mirades que t’acompanyen sempre, constantment. L’energia vital. El sentir de l’ànima, el sentit de tot. Són les mirades de l’esperança. Són les mirades que esborren desesperació i por. Són les mirades. Són el motor que et fan ser, que fan que tu siguis elles, que elles siguin tu. Els somriures que es dibuixen als seus llavis són els somriures de l’esperança, els somriures de la vida. Esperança i vida.

Endavant Carme!

Nens Perduts

Aquesta nit ha tornat Peter Pan.
Amb ell venien els Nens Perduts.
Quants rostres coneguts !
Del passat…
No havien vingut mai tots junts,
però ja se sap,
als somnis pot passar de tot.
Com és que han aparegut avui?
Potser ha estat un atac de melangia?
Potser la nostàlgia s’ha apoderat
de la intimitat del son?

Els seus rostres,
rostres de l’ahir,
m’han ofert els seus somriures,
les seves mirades confidents
d’un temps que vam viure
i que ha quedat gravat a la memòria.
Cadascun m’ha retornat,
com si d’un tribut es tractés,
un tros de vida,
camí que vam fer plegats.

Torneu Nens Perduts.
Torneu amb aquest Peter Pan que,
potser de vegades,
enyora moments
i viu de records.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Ho has fet de nou

L’èxit és aclaparador.
Ho has aconseguit de nou.
Felicitats!
Les paraules causen efecte.
La mirada traspassa aquell límit
que la fa insostenible.
Les faccions es transformen
com si d’una màscara es tractés.
Sí.
Ho has fet de nou...
Has tornat a tocar-me els collons!

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Torna Balneario



El proper divendres dia 31 d'octubre a les 20 hores al teatre de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (Avda. Diagonal 647) de la UPC, tindrà lloc una representació de l'obra de teatre Balneario, interpretada per la companyia Seitan Teatre. Us esperem!

Balneario
Original d'Albert López Vivancos

Un grupo de ex-alumnas del colegio de las Misioneras de Nuestro Señor Dios Redentor ha organizado un encuentro para recordar su época como estudiantes y saber que ha sido de sus vidas después de muchos años sin verse. El lugar escogido para la ocasión es un balneario donde pasarán un fin de semana juntas. Todo parece ir como lo tenían planeado hasta que empiezan a suceder cosas extrañas. ¿Están realmente donde creen estar? ¿Dicen la verdad cuando explican sus vidas? ¿Qué sucede en aquel lugar?

Balneario es una comedia llena de momentos divertidos y cómicos pero salpicada también por situaciones de esas que nos hacen reflexionar. Un divertimento para pasar una velada muy amena.


Reparto: Dolors Calmet, Raquel Fernández, Lluís Gálvez, Albert López, María Martínez, Mercè Naval, Sara Naval, Encarna Padilla y María José Pórtoles

Escenografía y vestuario: Seitán Teatre

Telón de fondo: Mercè Naval, María José Pórtoles y Seitan Teatre

Maquillaje: Merche Hernández

Técnicos de luz y sonido: Estanis Aboal y Jesús Horcajo

Diseño gráfico: Estanis Aboal


Dirección: Albert López Vivancos

Dame tu mano

Mi mano siempre está a punto
para enlazarse con la tuya.
No importa las veces que caigas:
soy viajero incansable de este camino
que juntos estamos recorriendo.
Así que dame tu mano
y levántate de nuevo.
Yo te sostendré.
Te cargaré a mis espaldas
y caminaré por los dos
si es necesario.
No importa la distancia.
Juntos llegaremos
donde nuestras miradas fijen el destino.
Porque el amor es nuestro aliado,
el verdadero combustible
que nos empuja siempre adelante.

9 de febrero de 2008

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Em sento incapaç

Em sento incapaç.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Incapaç de seguir emmagatzemant
tants sentiments,
tantes mirades,
tants silencis que realment parlen,
tants petons amagats.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Necessito esbrinar el misteri
que es pot intuir als teus ulls,
necessito esbrinar els secrets
del teu somriure,
la màgia de la teva veu.
Però no hi ets...
Potser hauré de seguir emmagatzemant.
Segur que encara
queda algun raconet.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Què hi ha?

Quadre original d'Estanis Aboal Mimbrero
* * *
Què hi ha més enllà de les ones?
Què puc trobar més enllà d’aquest blau,
que ara és blanc,
ara és verd,
ara és...

Què hi ha en aquest rostre pensatiu?
Com enfilar la meva agulla
en el fil dels seus pensaments?
De quin color són aquests pensaments?

Què hi ha en la nuesa del cos
que sent la brisa acaronar-lo?
Com gaudir d’una pell càlida
que desperta qualsevol sensualitat?
Com?

I què cerquen realment
aquests ulls que observen l'obra d'art?
L’art són els colors?
O potser és la càlida pell?
Potser el cos nu?

Sempre infant

El petit infant segueix viu.
Corre per les venes.
S’apodera encara de l’esperit.
Malgrat els anys.
Malgrat els somnis que no s’han fet reals.
Malgrat les decepcions.
Malgrat tu...
Tu que havies de ser-hi
i no hi ets.
Tu que segueixes passant
per sota la finestra
ignorant de la mirada
que segueix observant-te.
Que mira des de dalt els teus cabells,
ara rossos, ara negres, ara roigs.
Són els mateixos ulls.
Els d’aquell petit infant.
El que corre encara per les venes.
El que manté viu l’esperit.
L’infant que no ha volgut marxar.
Peter Pan.
Petit Príncep.
O qualsevol dels Nens Perduts.
Infant.
Sempre infant.
Que restes.
Que em fas anar endavant.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Colors

No saps on ets,
ja ho sé.
No veus res:
mires endavant,
mires enrera,
res.
Negre sembla ser el color del futur...
i del passat.
I tu?
Gris, oi?
No ets capaç de veure els colors,
els teus colors.
On és la dignitat de l’home
quan un no és capaç de veure
els seus propis colors,
de trobar-se a un mateix,
de reconèixer el seu reflex al mirall
cada matí?
Blanc, roig, blau, groc...
Tots hi són en tu.
Tots.
Busca’ls,
t’ho prego.
Fes-ho!
Troba’ls!
La nostra vida és menys vida
sense la claror dels teus colors.

Les meves paraules,
que són els meus colors,
són avui per tu,
seran sempre per tu.

El cavaller

Il·lustració d'Estanis Aboal


El cavaller avança amb pas ferm. Duu els seus millors vestits i l’espasa llueix penjada del cinturó de cuir finament treballat. El cavall l’espera, altiu i noble. Noble igual que ell i tota la seva nissaga. En arribar al seu costat acarona la llarga crinera. El corcer respon amb un moviment de cap. Reconeix el su senyor. Sap que a ell l’he de deixar muntar. I així ho fa.

El cavaller observa el seu entorn. D’allà dalt estant tot es veu diferent. És com si el món estigués als seus peus. Un lleu moviment dels seus talons fa que l’animal comenci a caminar. Tot està fet, res pot aturar el seu destí. Sap cap a on s’encamina. Sap que trobarà al final. Sap a qui trobarà al final.

L’observen. El reverencien al seu pas. Hi ha somriures als llavis. Un somriures que són reflex de pensaments. De pensaments... Pensen en la donzella, la donzella del final del camí mentre el seu senyor s’allunya lentament d’ells. La donzella...

En arribar el cavaller baixa, serè i tranquil, de la seva muntura. Acarona la bèstia de nou. És un gest d’agraïment per haver-lo dut una mica més enllà, més enllà de qualsevol determinació preestablerta.

Un soroll al seu darrera desvetlla la presencia d’algú. Es gira poc a poc i un somriure es dibuixa als seus llavis. És allà, davant seu, a poques passes de distancia. Avança. Avancen l’un cap a l’altre. S’atura. S’aturen l’un davant l’altre. La mà s’alça com per art de màgia per acariciar el bell rostre. Ha arribat el moment: el cavaller abraça el jove lacai d’ulls color de mar.

Els somriures, de ben segur, s’esborraran de tots els rostres.