Amb la Dolors, la María i la Jose.
Amb la Mercè (T'he de dir una cosa...)
diumenge, 28 de setembre del 2008
"Las chicas de oro"... lalalalala...
Amb la Dolors, la María i la Jose. Amb la Mercè (T'he de dir una cosa...)La Dolors fa 50
La Dolors ha fet 50 anys. I, com no, va tenir la seva festa sorpresa. Aquest va ser el meu regal.
De cop obrí els ulls. Sentia la seva respiració agitada i petites gotes de suor poblaven el seu rostre. Lentament va recórrer amb la mirada aquell espai que l’envoltava. Un somriure se li dibuixà als llavis en reconèixer la seva cambra i estirant els braços alliberà la tensió que oprimia els seus músculs. Notava la seva gola seca i, incorporant-se del llit, es dirigí travessant la penombra a la recerca d’un got d’aigua fresca. La mà buscà a les palpentes l’interruptor i en pressionar-lo amb els dits el ”clik” es multiplicà per l’espai alhora que una intensa llum il·luminà l’immens escenari on ara es trobava. A l’instant reconegué l’escalfor característica dels focus, l’olor característica del teatre, la màgia que emanava d’aquelles fustes testimonis de tants i tants personatges que l’havien poblat.
- Però què passa? Acabo de despertar d’un somni i de cop estic de nou dins d’un somni? - pensà sense deixar d’observar el seu entorn.
- No ets dins d’un somni - respongué una veu desconeguda.
El cor començà a bategar més intensament en veure una figura que s’acostava lentament.
- Ets dins de tu mateixa, a l’interior d’una obra teatral escrita amb lletres màgiques al teu esperit i que només tu pots representar.
Aquella persona, aquella veu parlava pausadament i conforme ho feia s’anava fent més i més familiar.
- Fixa’t en tots els actes representats, en totes les coses que has fet, des d’aquell moment en que el teu cor començà a bategar a l’interior de la teva mare. En cada llàgrima vessada, en cada rialla viscuda.
- Mira tots aquells que han format part de la representació fins ara. Mira tot el que has compartit, el que has donat, el que has rebut.
- Pensa en tot el que queda per representar. Quantes carícies, quantes mirades, quant amor...
Les veus d’aquells personatges l’anaven envoltant. Sentia com el cos i l’ànima s’anaven omplint d’energia, d’empenta, de passió, de ganes de viure. Era com si els anys viscuts, com si l’experiència l’empenyés irremeiablement a viure amb més intensitat el futur. Les veus d’aquells personatges, la seva pròpia veu...
I ara, quan despertis de nou, viu.
La representació continua.
- Però què passa? Acabo de despertar d’un somni i de cop estic de nou dins d’un somni? - pensà sense deixar d’observar el seu entorn.
- No ets dins d’un somni - respongué una veu desconeguda.
El cor començà a bategar més intensament en veure una figura que s’acostava lentament.
- Ets dins de tu mateixa, a l’interior d’una obra teatral escrita amb lletres màgiques al teu esperit i que només tu pots representar.
Aquella persona, aquella veu parlava pausadament i conforme ho feia s’anava fent més i més familiar.
- Fixa’t en tots els actes representats, en totes les coses que has fet, des d’aquell moment en que el teu cor començà a bategar a l’interior de la teva mare. En cada llàgrima vessada, en cada rialla viscuda.
- Mira tots aquells que han format part de la representació fins ara. Mira tot el que has compartit, el que has donat, el que has rebut.
- Pensa en tot el que queda per representar. Quantes carícies, quantes mirades, quant amor...
Les veus d’aquells personatges l’anaven envoltant. Sentia com el cos i l’ànima s’anaven omplint d’energia, d’empenta, de passió, de ganes de viure. Era com si els anys viscuts, com si l’experiència l’empenyés irremeiablement a viure amb més intensitat el futur. Les veus d’aquells personatges, la seva pròpia veu...
I ara, quan despertis de nou, viu.
La representació continua.
Amb tot el meu afecte.
dissabte, 23 d’agost del 2008
dimarts, 5 d’agost del 2008
¿Cuanto dises que ta costao?
“¿Cuanto dises que ta costao? ¡¿Dié euro?! ¡Pos quien ta pelao, si eso no cue’ta ni sei sentimo!”
Se’ls mirava de reüll. Què fàcil seria tot si fos un d’ells, si només s’hagués de preocupar pel preu de la perruqueria des d’una ignorància que podia esdevenir reconfortant enfront dels seus problemes. De què li servia tota la seva intel·ligència, tota la seva cultura, les seves capacitats innates? En aquell moment només desitjava oblidar-se de tot, ser un ignorant, incorporar-se al petit grup d’homes que prenien el seu “carajillo de Veterano” aliens del que passava a la resta del món, transformar-se en un desconegut.
“Pos a mi me pela mi mujé i mira que bié me lo hase”.
El mòbil sonava insistent. Sabia qui trucava i què volia. Pagà el seu cafè amb llet descafeïnat i els “carajillos de Veterano” i sortí d’aquell món mentre una veu de lluny li deia:
“¡Grasia hombre!”
Se’ls mirava de reüll. Què fàcil seria tot si fos un d’ells, si només s’hagués de preocupar pel preu de la perruqueria des d’una ignorància que podia esdevenir reconfortant enfront dels seus problemes. De què li servia tota la seva intel·ligència, tota la seva cultura, les seves capacitats innates? En aquell moment només desitjava oblidar-se de tot, ser un ignorant, incorporar-se al petit grup d’homes que prenien el seu “carajillo de Veterano” aliens del que passava a la resta del món, transformar-se en un desconegut.
“Pos a mi me pela mi mujé i mira que bié me lo hase”.
El mòbil sonava insistent. Sabia qui trucava i què volia. Pagà el seu cafè amb llet descafeïnat i els “carajillos de Veterano” i sortí d’aquell món mentre una veu de lluny li deia:
“¡Grasia hombre!”
21 de febrer de 2008
dilluns, 30 de juny del 2008
La llegenda de Menussa i Lampègia
Disseny del cartell: Estanis Aboal* * *
La Llegenda de Menussa i Lampègia és una obra teatral que es representa a la Vila de Llívia, a la Cerdanya, des de l'any 2000. Els seus inicis van ser dintre de les activitats de l'Escola d'estiu de cultura popular i tradicional (Festcat) que organitza cada any el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya. A partir de la quarta edició va passar a dependre de l'Ajuntament de la Vila de Llívia. Es tracta d'un espectacle itinerant que recórre diferents indrets de la Vila. Hi participen els seus habitants i gent de la comarca. També hi col·laboren persones i grups arribats d'altres indrets de Catalunya.
Narra la història d'amor entre Menussa, un capdill àrab que va conquerir la Cerdanya amb les seves tropes durant la invasió musulmana de la Península Ibèrica, i de Lampègia, filla del Duc d'Aquitània.
La Llegenda d'aquest any tindrà lloc el dissabte 19 de juliol a les 22 hores. Abans però, a les 20.30 hores, hi haurà un sopar medieval. També tindrem durant tot el dia un mercat medieval de productes artesans pels carrers de la vila.
ANIMEU-VOS A VENIR!!!
dimecres, 25 de juny del 2008
Silenci. De nou
Com dir el que penso?
Com dir el que sento?
Com fer-ho si ni se realment el que penso,
si ni se realment el que sento?
Potser serà millor el silenci.
Segurament expressaré mes coses sense dir res.
El meu silenci serà un crit.
Un crit per a qui ho vulgui escoltar.
Per a qui ho ha d’escoltar.
Silenci.
De nou.Silenci.
Com dir el que sento?
Com fer-ho si ni se realment el que penso,
si ni se realment el que sento?
Potser serà millor el silenci.
Segurament expressaré mes coses sense dir res.
El meu silenci serà un crit.
Un crit per a qui ho vulgui escoltar.
Per a qui ho ha d’escoltar.
Silenci.
De nou.Silenci.
diumenge, 15 de juny del 2008
Música... dansa... tu
Música...
Melodia que omple
l’espai
i ens porta cap a un viatge
d’emocions i sentiments.
Dansa...
El teu cos, nu,
es mou portat per aquestes emocions
convertint-se ell mateix
en una nova música.
Tot en plena harmonia:
notes, músculs, silencis, mirades...
movent-se per l’espai,
esdevenint una sola cosa
que perdurarà
en l’eternitat.
Somiant amb tu - setembre de 1999
Melodia que omple
l’espai
i ens porta cap a un viatge
d’emocions i sentiments.
Dansa...
El teu cos, nu,
es mou portat per aquestes emocions
convertint-se ell mateix
en una nova música.
Tot en plena harmonia:
notes, músculs, silencis, mirades...
movent-se per l’espai,
esdevenint una sola cosa
que perdurarà
en l’eternitat.
Somiant amb tu - setembre de 1999
divendres, 13 de juny del 2008
Curs 2007-2008
Arriba el final del curs i em ve de gust fer una repassada del que ha estat. La paraula que em ve al cap en fer aquest exercici d’avaluació és SATISFACCIÓ. Sí, em sento molt satisfet. Perquè? Doncs perquè ha estat un període molt productiu: he estrenat quatre obres escrites per mi.
BALNEARIO va obrir la temporada. La gent de la Companyia de Teatre Seitan m’han donat grans satisfaccions. En primer lloc l’oportunitat d’aprendre més d’aquest ofici del teatre, però sobretot em satisfà tenir-los com amics donant-me suport en tot moment (gràcies Mercè, María, Dolors, Raquel, Jose, Toni, Encarna, Sara i Luís)
EVANGELIO ANÓNIMO, la versió en castellà del monòleg teatral que vaig estrenar la temporada passada, va veure la llum a Colombia oferint-me l’oportunitat d’obrir altres horitzons i demostrant-me a mi mateix la capacitat d’enfrontar-me amb un text en solitari. La gira per Colombia ha estat una experiència inoblidable (gràcies Oscar, Diego, ...)
LA LIRA D’ORFEU, produït per la Sala Cabañes de Mataró, ha estat una altra experiència enriquidora: el repte de dirigir un muntatge amb gairebé cent persones involucrades (gràcies Coral, Ferran, Mercè, Estanis, Teresa, Enric, tota la companyia i, com no, a la Sala)
GRAFFITI, ÒPERA URBANA, una producció de l’Orfeó Lleidatà és la quarta estrena del curs. M’ha donat l’oportunitat d’experimentar amb noves tecnologies i de treballar amb un equip de gent immillorable que m'han fet sentir com a casa. Sense dubtes he après molt de l’experiència (gràcies Xavier, Pedro, Anna, Estanis, el cor jove i tot l’equip)
I entremig de les estrenes, la direcció de La bella Otero, que va estar cinc setmanes a la cartellera de Barcelona, treballant am dues grans professionals (gràcies Empar, Agnès, Juan i tot l’equip)
I encara queda La llegenda de Menussa i Lampègia pel juliol a Llívia, que com cada any també m’omplirà de satisfacció (gràcies anticipades a tots els que participareu)
Vull fer també un esment als alumnes que han passat pels meus cursos de teatre de l’escola de música de Gavà. Amb ells he passat molt bones estones i em sento orgullós del treball que s’ha fet durant tot el curs (gràcies a tots i especialment al “grupet”, ja sabeu...)
Definitivament estic molt satisfet. Satisfet i il·lusionat per seguir treballant en nous projectes, que en tinc uns quants.
Gràcies de nou a tots els que heu estat al meu costat en aquest magnífic curs. Als que heu treballat amb mi i als que m’heu donat suport. Un curs inoblidable.
Cicle
El cicle es tanca.
Semblava impossible, oi?
Ens crèiem invencibles.
L’eternitat era nostra.
Recordes?
Per sempre, vam dir…
Com ens vam atrevir a pronunciar aquestes paraules?
Vam ser valents?
Potser agosarats?
En realitat no ens equivocàvem:
el viscut és per sempre,
malgrat hagi acabat.
Semblava impossible, oi?
Ens crèiem invencibles.
L’eternitat era nostra.
Recordes?
Per sempre, vam dir…
Com ens vam atrevir a pronunciar aquestes paraules?
Vam ser valents?
Potser agosarats?
En realitat no ens equivocàvem:
el viscut és per sempre,
malgrat hagi acabat.
dilluns, 2 de juny del 2008
La lira d'Orfeu
La lira d'Orfeu ha baixat el teló. Gràcies a tots i totes els que heu participat en aquesta gran experiència.
diumenge, 1 de juny del 2008
Un, dos, tres i...
Un, dos, tres i...
La impressió és aclaparadora.
Sents l’aire que t’envolta.
Guanyes velocitat.
Tanques els ulls,
és difícil mantenir-los oberts.
A la ment ressona el tres.
El tres ha estat decisiu.
Ha marcat el principi.
I també el final.
Tres...
Perquè? Perquè? Perquè?
No ho hauries d’haver fet.
Ara tens por.
Cada vegada vas més ràpid,
caus més ràpid.
Però,
realment calia saltar?
Calia llançar-se al buit?
Un, dos, tres i...
Ho has fet de nou.
Un...
Altre cop.
Dos...
Ho fas de nou...
Tres...
Potser la propera vegada
contaré fins a quatre.
14 de febrer de 2008
La impressió és aclaparadora.
Sents l’aire que t’envolta.
Guanyes velocitat.
Tanques els ulls,
és difícil mantenir-los oberts.
A la ment ressona el tres.
El tres ha estat decisiu.
Ha marcat el principi.
I també el final.
Tres...
Perquè? Perquè? Perquè?
No ho hauries d’haver fet.
Ara tens por.
Cada vegada vas més ràpid,
caus més ràpid.
Però,
realment calia saltar?
Calia llançar-se al buit?
Un, dos, tres i...
Ho has fet de nou.
Un...
Altre cop.
Dos...
Ho fas de nou...
Tres...
Potser la propera vegada
contaré fins a quatre.
14 de febrer de 2008
dimarts, 27 de maig del 2008
Estrena teatral
L’Orfeó Lleidatà està realitzant un seguit d’actes durant l’any 2008 amb motiu de la celebració del 50 aniversari de les corals infantils, entre els que destaca l’estrena de l’Òpera Urbana “GRAFFITI”, una obra creada especialment per a l’ocasió amb música de Pedro Pardo i lletra d’Albert López Vivancos.
“GRAFFITI” és una obra de teatre musical amb un disseny molt original, ja que utilitza el recurs del vídeo-art, el cinema i les noves tecnologies, amb la cultura urbana com a eix principal.
Es tracta de la producció més ambiciosa que l’EMOL ha fet fins ara i està previst la seva publicació amb l’editorial Periferia Sheet Music i la producció d'un dvd en col·laboració amb la productora audiovisual Cantalup i Lleida TV.
Dies de representació: dissabte 7 de juny a les 19,30 hores
diumenge 8 de juny a les 12,30 hores
Lloc: Teatre Municipal de l'Escorxador
C/ Lluís Companys s/n
Lleida
Venda d'entrades: Telèfons: 973233554 (9-13 h i 16-20 h) i 973279356 (17-19 h)
FITXA TÈCNICA:
Música: Pedro Pardo
Llibret: Albert López Vivancos
Intèrprets: Cors infantils i Cor de Joves de l’Orfeó Lleidatà.
Orquestra de Cambra de l’Orfeó Lleidatà (Marta Garcia, flauta travessera; Núria Pascual, violí; Gilberto Rivero, saxòfon; Rafel Esteve, contrabaix-baix elèctric; Carme Garrigó, marimba;Josep M. López, bateria-percussions)
Solistes: Anna Borrego
Actor: Estanis Aboal
Escenografia: Cantalup Produccions Audiovisuals
Direcció cors: Xavier Quinquillà, Esther Lara, Elisabeth Zapater
Direcció escènica: Albert López Vivancos
Direcció musical: Pedro Pardo
Producció executiva: Xavier Quinquillà
dijous, 15 de maig del 2008
imagen & palabra
El Diego és realitzador audiovisual, fotògraf, dissenyador i músic. És colombià i viu a la ciutat de Bogotà. Durant el meu viatge al seu país va estar al meu costat acompanyant-me i fent-me de guia per tot arreu. Vam tenir grans converses i d'una d'elles va sorgir la idea de fer un treball de creació conjunta. I aquesta idea s'ha plasmat en "imagen & palabra", un blog on anem publicant aquest treball conjunt.
www.palabraimagen.blogspot.com
Esteu convidats a visitar-lo i a deixar els vostres comentaris.
www.palabraimagen.blogspot.com
Esteu convidats a visitar-lo i a deixar els vostres comentaris.
dilluns, 12 de maig del 2008
Un tomb pel món: London 1998
A l'entrada del musical Cats
De tornada a l'aeroportde Barcelona després de l'aventura...* * *
Després d’estrenar l’espectacle musical “I tot plegat”, l’equip de dirección de la companyia de teatre L’Oca Underground format per la Neus, l’Oscar, la Carme, el Pere i l’Albert, vam anar a London a veure musicals. Vam fer turisme i vam veure els musicals The phamtom of the opera, Chicago i Cats. De tornada un “petit” problema: vam perdre l’avió i vam passar moltes hores a l’aeroport esperant poder tornar l’endemà.
dissabte, 3 de maig del 2008
Oblit
El silenci s’apodera de tot el que t’envolta.
No saps que passa.
A què es deu?
Per què ara?
Busques una explicació lògica però no n’hi ha.
Intentes respondre tu mateix.
Inventes una i altre resposta.
Però no serveixen.
Cap.
El silenci s’alia amb l’obscuritat.
Tot ennegreix.
La mirada sembla torbar-se.
Tot desapareix al teu voltant.
Obscuritat i silenci.
Silenci i obscuritat.
I tu estàs allà,
sòl,
desprotegit,
oblidat.
L’oblit és ara el teu company de viatge.
No saps que passa.
A què es deu?
Per què ara?
Busques una explicació lògica però no n’hi ha.
Intentes respondre tu mateix.
Inventes una i altre resposta.
Però no serveixen.
Cap.
El silenci s’alia amb l’obscuritat.
Tot ennegreix.
La mirada sembla torbar-se.
Tot desapareix al teu voltant.
Obscuritat i silenci.
Silenci i obscuritat.
I tu estàs allà,
sòl,
desprotegit,
oblidat.
L’oblit és ara el teu company de viatge.
dijous, 1 de maig del 2008
Gent que m'envolta
Una nova secció per al meu blog: la gent que m'envolta. Persones que estan sempre amb mi, que m'acompanyen, que formen part de mi.
Començo amb el millor amic que tinc.
* * *
Amb l'EstanisSonrisa
Alargas tu brazo
poniendo tu blanca mano frente a mí.
La observo.
Parece decir: tómame.
Pero no la tomo.
Subo mi mirada a ella y inicio un viaje.
Sí, cabalgo con la mirada por tu brazo
hasta llegar a ese rostro que,
con cara pícara,
me regala una sonrisa
que fascina y embriaga,
que contagia y que inspira.
poniendo tu blanca mano frente a mí.
La observo.
Parece decir: tómame.
Pero no la tomo.
Subo mi mirada a ella y inicio un viaje.
Sí, cabalgo con la mirada por tu brazo
hasta llegar a ese rostro que,
con cara pícara,
me regala una sonrisa
que fascina y embriaga,
que contagia y que inspira.
dissabte, 26 d’abril del 2008
És lícit fer-ho per compassió?
Les paraules semblen buides.
Les dius però ja no sents el que senties.
Potser és que t’has acostumat a elles?
O és que han perdut el seu significat?
Potser les dius perquè saps que hi ha algú que espera sentir-les?
Les dius per compassió?
És lícit fer-ho per compassió?
7 de febrer de 2008
Les dius però ja no sents el que senties.
Potser és que t’has acostumat a elles?
O és que han perdut el seu significat?
Potser les dius perquè saps que hi ha algú que espera sentir-les?
Les dius per compassió?
És lícit fer-ho per compassió?
7 de febrer de 2008
dimecres, 23 d’abril del 2008
Sant Jordi
* * *
El drac avança despietat.
La boca oberta de bat a bat
traient foc pels queixals.
Què li passa?
Perquè aquest mal humor?
Perquè tanta mala hòstia?
Les flames t’atrapen: angoixa, malestar, depressió...
On és el maleït sant?
Què potser la seva llança no serveix
contra els monstres que ens habiten l’ànima?
Jordi! On coi ets?
Ah, ja et veig!
Arribes en forma de mirada.
Arribes dins d’una carícia.
Et mostres en una dolça paraula.
I les flames esdevenen roses,
roses fetes de passió.
Roses que tenen gust a amor.
La boca oberta de bat a bat
traient foc pels queixals.
Què li passa?
Perquè aquest mal humor?
Perquè tanta mala hòstia?
Les flames t’atrapen: angoixa, malestar, depressió...
On és el maleït sant?
Què potser la seva llança no serveix
contra els monstres que ens habiten l’ànima?
Jordi! On coi ets?
Ah, ja et veig!
Arribes en forma de mirada.
Arribes dins d’una carícia.
Et mostres en una dolça paraula.
I les flames esdevenen roses,
roses fetes de passió.
Roses que tenen gust a amor.
dimarts, 15 d’abril del 2008
En mi barca
Qué inmenso es el mar cuando hay que atravesarlo,
cuando la tempestad agita sus aguas.
Qué oscura parece la noche.
Qué pequeña es la barca cuando debes llevar contigo
tantos sentimientos.
Qué solo te sientes bajo el cielo negro.
Pero el mar es tan agradable cuando alguien va junto a ti.
La noche se llena de luz bajo las estrellas que señalan el camino.
La barca se ensancha para compartir, para regalar, para recibir.
En mi barca estás tú.
cuando la tempestad agita sus aguas.
Qué oscura parece la noche.
Qué pequeña es la barca cuando debes llevar contigo
tantos sentimientos.
Qué solo te sientes bajo el cielo negro.
Pero el mar es tan agradable cuando alguien va junto a ti.
La noche se llena de luz bajo las estrellas que señalan el camino.
La barca se ensancha para compartir, para regalar, para recibir.
En mi barca estás tú.
divendres, 4 d’abril del 2008
Estrena teatral
El dimecres 9 d'abril de 2008, a les 21 hores s'estrenarà al Teatre del Raval de Barcelona l'obra de Juan Trujillo "La bella Otero".
SINPSI:
La Bella Otero acaba d'arrencar l'últim full del calendari de la seva carrera artística. Aquesta nit, al Moulin Rouge, s'ha acomiadat definitivament del seu públic. No obstant això, malgrat l'ansietat de la fugida, es pren uns minuts per a acomiadar-se del seu racó favorit, un reservat que l’ha protegit moltes nits, fora de perill de la curiositat aliena, principalment per a reservar les identitats dels poderosos personatges que li van fer la cort. Mentre la Bella Otero, presa de la nostàlgia, observa cada objecte d’aquest luxós reservat, és sorpresa per La Goulue, l'altra estrella del Moulin Rouge. L'obra, es centra en l'última disputa d'aquests dos excèntrics personatges, totalment antagònics, que, sense pretendre-ho, desgranen diversos episodis de la vida de la Bella Otero, com un homenatge inconscient a la seva nit de comiat. Les dues reines de la Belle Epoque es lliuren a jocs escènics divertits amb diàlegs accidentats i grollers que transformen a La Goulue en alguns dels principals amants de la Bella Otero, que d'aquesta manera mostra les seves poderoses tècniques de caçadora d'homes. La màgica seducció que emana la seva veu, la seva figura i els seus moviments és tal que, com va ocórrer a quants la van conèixer i van sucumbir als seus encants al llarg de la seva trajectòria artística, enamora a l'auditori i, finalment, a la seva pròpia veu crítica, LaGoulue.
Producció: Factoria Artipolis SL
Direcció i adaptació al català: Albert López Vivancos
Escenografia: Estanis Aboal
Intèrprets: Empar López i Agnès Cortés
L'obra estarà en cartell durant cinc setmanes de dijous a diumenge.
SINPSI:
La Bella Otero acaba d'arrencar l'últim full del calendari de la seva carrera artística. Aquesta nit, al Moulin Rouge, s'ha acomiadat definitivament del seu públic. No obstant això, malgrat l'ansietat de la fugida, es pren uns minuts per a acomiadar-se del seu racó favorit, un reservat que l’ha protegit moltes nits, fora de perill de la curiositat aliena, principalment per a reservar les identitats dels poderosos personatges que li van fer la cort. Mentre la Bella Otero, presa de la nostàlgia, observa cada objecte d’aquest luxós reservat, és sorpresa per La Goulue, l'altra estrella del Moulin Rouge. L'obra, es centra en l'última disputa d'aquests dos excèntrics personatges, totalment antagònics, que, sense pretendre-ho, desgranen diversos episodis de la vida de la Bella Otero, com un homenatge inconscient a la seva nit de comiat. Les dues reines de la Belle Epoque es lliuren a jocs escènics divertits amb diàlegs accidentats i grollers que transformen a La Goulue en alguns dels principals amants de la Bella Otero, que d'aquesta manera mostra les seves poderoses tècniques de caçadora d'homes. La màgica seducció que emana la seva veu, la seva figura i els seus moviments és tal que, com va ocórrer a quants la van conèixer i van sucumbir als seus encants al llarg de la seva trajectòria artística, enamora a l'auditori i, finalment, a la seva pròpia veu crítica, LaGoulue.
Producció: Factoria Artipolis SL
Direcció i adaptació al català: Albert López Vivancos
Escenografia: Estanis Aboal
Intèrprets: Empar López i Agnès Cortés
L'obra estarà en cartell durant cinc setmanes de dijous a diumenge.
divendres, 14 de març del 2008
dimarts, 11 de març del 2008
Evangeli anònim
Foto: Diego MAuricio GranadosEl monòleg teatral Evangeli anònim (en la seva versió castellana) està de gira per Colombia. Avui ha tingut lloc la primera representació. Ha estat a l'Stadium Generale, un convent de frares dominics. En els propers dies continuaran les representacions en d'altres espais teatrals de Bogotá.
diumenge, 17 de febrer del 2008
La llista és llarga
Qui ets realment?
Qui ets per mi?
Què hi ha darrera les paraules,
les mirades i els gestos?
Segurament podria dir moltes coses,
infinitat de descripcions,
perquè cada cop que em mires,
cada cop que em parles,
l’efecte és màgic i les sensacions,
noves a cada nova mirada,
inèdites a cada nova paraula o gest,
omplen fins a l’últim alè la vida.
La llista seria molt llarga,
la llista és molt llarga
i les descripcions resulten banals
quan pots gaudir d’aquestes sensacions
que són autèntiques
i inesborrables.
31 de gener de 2008
Qui ets per mi?
Què hi ha darrera les paraules,
les mirades i els gestos?
Segurament podria dir moltes coses,
infinitat de descripcions,
perquè cada cop que em mires,
cada cop que em parles,
l’efecte és màgic i les sensacions,
noves a cada nova mirada,
inèdites a cada nova paraula o gest,
omplen fins a l’últim alè la vida.
La llista seria molt llarga,
la llista és molt llarga
i les descripcions resulten banals
quan pots gaudir d’aquestes sensacions
que són autèntiques
i inesborrables.
31 de gener de 2008
dissabte, 16 de febrer del 2008
La lira d'Orfeu
Disseny: Estanis Aboal Mimbrero
* * *
El disabte 10 de maig de 2008, a les 18 hores s'estrenarà a la Sala Cabañes de Mataró el musical La lira d'Orfeu, un espectacle teatral per a tota la família. Hi participen més de 70 persones de totes les edat.
*
Música: Enric Capdevila
Lletres cançons: Teresa Lluveras
Coreografies: Coral Consegal
Disseny d'imatge, escenografia i vestuari: Estanis Aboal
Direcció musical: Georgina Blanch
Assessoria vocal: Teresa Lluveras
Guió i direcció: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS
*
Dies de representació: 10, 11, 12, 17, 18, 24 i 25 de maig i 1 de juny
Horari: 18 hores
Lloc: Sala Cabañes. Riera, 110 (Mataró) Telèfon: 937901213
diumenge, 10 de febrer del 2008
No es pot morir per vosaltres
“En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.” Lc 23, 3-33
Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:
- No es pot morir per vosaltres...
“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:
-Pare, confio el meu alè a les teves mans.
I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46
24 de gener de 2008
Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:
- No es pot morir per vosaltres...
“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:
-Pare, confio el meu alè a les teves mans.
I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46
24 de gener de 2008
dissabte, 9 de febrer del 2008
Madurar
Sóc aquí davant teu.
Intento escoltar-te,
sentir les teves paraules.
Busco anar més enllà
de la teva mirada.
Tanco els ulls.
Inicio un viatge
cap al meu interior.
Deixo ressonar la teva veu
al més profund del meu esperit.
Em relaxo per deixar-me portar,
per deixar-me envair
per aquesta mirada
que em captiva.
Escoltar i mirar,
per després madurar.
Madurar és viure.
És viure el que m’envolta,
a tu també.
Tu m’envoltes.
Viure’t a tu.
Parla’m doncs,
no deixis de mirar-me.
Envaeix-me amb paraules,
envaeix-me amb mirades.
17 de gener de 2008
Intento escoltar-te,
sentir les teves paraules.
Busco anar més enllà
de la teva mirada.
Tanco els ulls.
Inicio un viatge
cap al meu interior.
Deixo ressonar la teva veu
al més profund del meu esperit.
Em relaxo per deixar-me portar,
per deixar-me envair
per aquesta mirada
que em captiva.
Escoltar i mirar,
per després madurar.
Madurar és viure.
És viure el que m’envolta,
a tu també.
Tu m’envoltes.
Viure’t a tu.
Parla’m doncs,
no deixis de mirar-me.
Envaeix-me amb paraules,
envaeix-me amb mirades.
17 de gener de 2008
Tot depèn
L’infant s’acostà lentament fins quedar davant la immensa roca. Els ulls, d’un blau pertorbador, es van clavar directament al petit forat situat al mig de la pedra. Un calfred sacsejà el cos gairebé nu i moll després d’haver travessat el riu d’aigües fosques. Les gotes recorrien aquella anatomia que es debatia entre la infantesa i l’adolescència en una lluita aferrissada. Les paraules ressonaven a la seva ment. Quatre paraules que havien servit de comiat. Quatre paraules que l’havien allunyat de la seguretat de la llar, d’una vida plàcida. Quatre:
- Tot depèn de tu.
Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.
Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.
- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.
Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.
I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:
- Tot depèn de tu.
10 de gener de 2008
- Tot depèn de tu.
Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.
Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.
- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.
Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.
I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:
- Tot depèn de tu.
10 de gener de 2008
Ja arriben
Ja arriben els dies
en que potser la sort canviarà,
els ull podran veure més enllà
i l’esperit,
aquell que ens habita,
serà el veritable conseller
del reialme de la vida.
Serem rei i vassall,
disposats a donar i rebre.
L’un per l’altre,
en harmonia amb l’interior
però també amb allò
que defuig
de les nostres fronteres,
dels nostres límits,
els teus i els meus,
però que deixaran de ser-ho
perquè no sabrem
on acabes tu
i on començo jo,
on comences tu
i on acabo jo.
Ja arriben els dies
i la sort segur canviarà.
Els ulls es fixaran
i les mirades envairan mirades.
Ja arriben els dies
en que l’un habitarà
definitivament l’altre.
3 de gener de 2008
en que potser la sort canviarà,
els ull podran veure més enllà
i l’esperit,
aquell que ens habita,
serà el veritable conseller
del reialme de la vida.
Serem rei i vassall,
disposats a donar i rebre.
L’un per l’altre,
en harmonia amb l’interior
però també amb allò
que defuig
de les nostres fronteres,
dels nostres límits,
els teus i els meus,
però que deixaran de ser-ho
perquè no sabrem
on acabes tu
i on començo jo,
on comences tu
i on acabo jo.
Ja arriben els dies
i la sort segur canviarà.
Els ulls es fixaran
i les mirades envairan mirades.
Ja arriben els dies
en que l’un habitarà
definitivament l’altre.
3 de gener de 2008
L'any dels somnis
Arriba la fi de l’any,
de nou.
És temps de somiar,
de fer projectes
per l’any que arriba.
Com sempre penses:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Ho ha de ser.
Fa massa que somies.
Fa massa temps que desitges.
Fa massa temps,
massa.
Perquè no hauria de ser aquest?
Un o altre haurà de ser...
Perquè no aquest?
Somnis fets realitat...
Utopies potser?
Somnis utòpics.
Personalitat utòpica.
Somiador.
Ets així.
I quan finalitzi l’any que arriba
segur que diràs:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Segueix somiant.
No deixis mai de fer-ho.
Tots els anys son de somnis.
27 de desembre de 2007
de nou.
És temps de somiar,
de fer projectes
per l’any que arriba.
Com sempre penses:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Ho ha de ser.
Fa massa que somies.
Fa massa temps que desitges.
Fa massa temps,
massa.
Perquè no hauria de ser aquest?
Un o altre haurà de ser...
Perquè no aquest?
Somnis fets realitat...
Utopies potser?
Somnis utòpics.
Personalitat utòpica.
Somiador.
Ets així.
I quan finalitzi l’any que arriba
segur que diràs:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Segueix somiant.
No deixis mai de fer-ho.
Tots els anys son de somnis.
27 de desembre de 2007
És Nadal i no tinc mitjons
Qui ets?
Què vols de mi?
Contesta.
És Nadal i no tinc mitjons.
Ah...
Entenc...
Crec...
O..
Potser no, no t’entenc.
Què vols dir exactament?
Tan se val.
Pots entendre el que vulguis.
O pots no entendre res.
Però...
Què és això dels mitjons?
No sé a que treu cap.
Explica’t!
Si et digués:
tinc un forat als mitjons,
ho entendries?
No...
Doncs no hi donis més voltes.
Però segueixo sense saber qui ets.
I tampoc sé que vols.
És fàcil:
sóc aquell que no te mitjons.
Tot i que és Nadal.
13 de desembre de 2007
Què vols de mi?
Contesta.
És Nadal i no tinc mitjons.
Ah...
Entenc...
Crec...
O..
Potser no, no t’entenc.
Què vols dir exactament?
Tan se val.
Pots entendre el que vulguis.
O pots no entendre res.
Però...
Què és això dels mitjons?
No sé a que treu cap.
Explica’t!
Si et digués:
tinc un forat als mitjons,
ho entendries?
No...
Doncs no hi donis més voltes.
Però segueixo sense saber qui ets.
I tampoc sé que vols.
És fàcil:
sóc aquell que no te mitjons.
Tot i que és Nadal.
13 de desembre de 2007
Em tens una mica oblida
Avui t’escric per dir-te que no tens raó. Encara ressona al meu cap la teva afirmació: em tens una mica oblidat. Encara veig la teva cara on es podia llegir que ho deies de cor, on es veia reflectida la teva veritat. Sé que ho deies convençut. Però això no és cert. Ho dic també de cor, com tu. Com podria oblidar-te? Com deixar en l’oblit tot el que hem passat junts? Com deixar de banda els sentiments? Com? Impossible. Potser sí que no ens veiem tan sovint. Potser passen els dies, les setmanes i, fins i tot, alguna vegada, alguns mesos. Però no t’oblido. Estàs present dins del meu cor. Ets present sempre, dia a dia. per això no diguis que et tinc oblidat. No m’ho diguis.
6 de desembre de 2007
6 de desembre de 2007
dilluns, 24 de desembre del 2007
Quan l'art esdevé art
La tela blanca…
Mira de lluny.
Mira com si veiés alguna cosa.
Però la tela és blanca.
S’enfunda dins d’una camisa vella.
Obra la maleteta de fusta.
Treu els pinzells, els tubs de pintura...
S’ho mira de nou.
La tela segueix blanca.
Puja a l’escala.
Mulla el pinzell suaument, en blau.
I l’art esdevé art.
Les pinzellades es succeeixen l’una darrera l’altra.
El blanc deixa de ser blanc.
L’art esdevé art.
I la meva mirada, admiració.
Mira de lluny.
Mira com si veiés alguna cosa.
Però la tela és blanca.
S’enfunda dins d’una camisa vella.
Obra la maleteta de fusta.
Treu els pinzells, els tubs de pintura...
S’ho mira de nou.
La tela segueix blanca.
Puja a l’escala.
Mulla el pinzell suaument, en blau.
I l’art esdevé art.
Les pinzellades es succeeixen l’una darrera l’altra.
El blanc deixa de ser blanc.
L’art esdevé art.
I la meva mirada, admiració.
divendres, 14 de desembre del 2007
Un tomb pel món: Turkia 2006
La vall de Göreme, a la Capadòcia. Bressol de les primeres comunitats cristianes.
dilluns, 10 de desembre del 2007
No t'entrabanquis amb les carxofes
Caminaven a les fosques per aquell llarg passadís. Sabien que no tenien la possibilitat d’encendre el llum perquè allò els delataria. Però també sabien on estaven, per on passaven. L’havien recorregut moltes vegades amb llum: un passadís inacabable, amb portes a banda i banda, res més.
- Vigila, no t’entrebanquis amb les carxofes - va xiuxiuejar el seu company d’aventures.
- Com dius? - demanà.
- Què vigilis, què podries entrebancar-te amb les carxofes - va repetir.
Però què estava dient? Carxofes? Aquell passadís era totalment buit, no havia perill d’entrebancar-se amb res. Rumià una mica l’avís del seu company.
- Tranquil, les tinc localitzades les carxofes - digués sense aixecar la veu - Espero que no ens ataqui cap mamut afamat - va afegir.
- Segur que si està afamat es menjarà primer les carxofes.
I poc a poc van seguir travessant la foscor que els envoltava per tot arreu.
29 de novembre de 2007
- Vigila, no t’entrebanquis amb les carxofes - va xiuxiuejar el seu company d’aventures.
- Com dius? - demanà.
- Què vigilis, què podries entrebancar-te amb les carxofes - va repetir.
Però què estava dient? Carxofes? Aquell passadís era totalment buit, no havia perill d’entrebancar-se amb res. Rumià una mica l’avís del seu company.
- Tranquil, les tinc localitzades les carxofes - digués sense aixecar la veu - Espero que no ens ataqui cap mamut afamat - va afegir.
- Segur que si està afamat es menjarà primer les carxofes.
I poc a poc van seguir travessant la foscor que els envoltava per tot arreu.
29 de novembre de 2007
Aquelles paraules
Sempre et penso.
Aquestes paraules
restaran sempre en la ment,
gravades a l’ànima,
en el més profund de l’ésser,
com un preuat tresor,
com una declaració d’amor,
com una declaració de fidelitat,
com a testimoni d’un temps de felicitat,
d’una mirada captivadora,
d’un somriure ple de vida,
d’un munt de paraules,
de sentiments.
Sempre et penso.
Sempre.
22 de novembre de 2007
Aquestes paraules
restaran sempre en la ment,
gravades a l’ànima,
en el més profund de l’ésser,
com un preuat tresor,
com una declaració d’amor,
com una declaració de fidelitat,
com a testimoni d’un temps de felicitat,
d’una mirada captivadora,
d’un somriure ple de vida,
d’un munt de paraules,
de sentiments.
Sempre et penso.
Sempre.
22 de novembre de 2007
Tots vivim acollonits
Realment tots vivim acollonits. Quan les coses no van bé ens angoixem per tot allò que passa, pel que no tenim, per no saber que ens portarà el futur. Acollonits perquè no ets qui voldries, perquè no fas el que voldries o perquè no tens el que voldries.
I quan ets qui vols, fas el que vols i tens el que vols, t’acolloneixes amb la possibilitat de perdre-ho tot. I qui digui que mai pensa en això, menteix. En algun moment segur que ha sospesat la possibilitat i s’ha sentit acollonit.
15 de novembre de 2007
I quan ets qui vols, fas el que vols i tens el que vols, t’acolloneixes amb la possibilitat de perdre-ho tot. I qui digui que mai pensa en això, menteix. En algun moment segur que ha sospesat la possibilitat i s’ha sentit acollonit.
15 de novembre de 2007
La terra màgica
Els cavalls alats remuntaren el vol per sobre dels seus caps. Centenars de petits éssers amb aspecte humà i cua de ratolí aixecaren alhora els seus minúsculs braços en un gest de comiat. De dalt estant podia apreciar el riu d’aigües vermelles que travessava la Terra Màgica, les muntanyes de terra violàcia recobertes d’estranyes plantes que primer donaven fruits i després flors, les cases gegantines enrunades on suposadament havien viscut en un altre temps els gegants que havien creat aquell món. Semblava com si volés pel damunt d’un somni. Tancà els ull fortament esperant que en obrir-los tot allò desapareixeria. Però no. En fer-ho tot segui allà. La seva mà volgué trobar d’altres evidències que corroboressin la realitat: una corona daurada rodejava el seu cap i una llarga espasa amb incrustacions de pedres precioses penjava del seu cinturó. El jove príncep es rendí a totes aquestes evidències i gaudí del paisatge que s’estenia per sota d’ell.
8 de novembre de 2007
8 de novembre de 2007
Sàpigues que
Sàpigues que només tu ho saps.
Sàpigues que això és entre tu i jo,
ningú més.
Sàpigues que estic decidit.
Sàpigues que vull arribar al final,
amb tu.
Sàpigues que això és cosa de dos.
Sàpigues que sempre serem dos.
Sempre dos.
Tu i jo.
1 de novembre de 2007
Sàpigues que això és entre tu i jo,
ningú més.
Sàpigues que estic decidit.
Sàpigues que vull arribar al final,
amb tu.
Sàpigues que això és cosa de dos.
Sàpigues que sempre serem dos.
Sempre dos.
Tu i jo.
1 de novembre de 2007
Em toca a mi
Els nens corrien descontrolats d’una banda a l’altra. Semblaven poseits per alguna mena d’esperit maligne. Els seus crits penetraven com si fossin punxegudes llances per les oides i semblaven perforar el cervell fins a atravessar-lo completament. La fatiga només mimbava les forces del pobre noi que lluitava per mantenir la pilota en el seu poder. És que potser aquella colla de marrecs estàven vacunats contra el cansament? El seu crit de guerra seguia resonant per tot:
- Em toca a mi, em toca a mi!
Finalment el noi es donà per vençut i envià la pilota, amb les poques forces que li quedaven, el més lluny que va poder. I els nens, al igual que un llop afamat, van llençar-se a una lluita aferriçada per aconseguir el preuat tresor.
* Basat en un fet real...
25 d’octubre de 2007
- Em toca a mi, em toca a mi!
Finalment el noi es donà per vençut i envià la pilota, amb les poques forces que li quedaven, el més lluny que va poder. I els nens, al igual que un llop afamat, van llençar-se a una lluita aferriçada per aconseguir el preuat tresor.
* Basat en un fet real...
25 d’octubre de 2007
Una oportunitat
- Què necessites? Digues, què vols?
El noi abaixà la mirada mentre un rubor incontrolable envaïa les seves galtes. Sentí una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Sempre li passava igual: quan vivia una situació que el superava li venien ganes de fer pipí. El seu pensament es concentrà exclusivament en intentar retenir les ganes. S’havia d’aguantar fins que acabés el discurs que el comminava a expressar les seves necessitats.
- Anar a pixar – va pensar – Això és el que necessito.
Les cames van començar a fer moviments destinats a evitar el desastre. Instintivament les mans van viatjar fins l’entrecuix. Fent pressió allà baix aconseguia resistir més estona. I la veu seguia parlant i parlant. Ja era incapaç de desxifrar el que deia. A la ment només ressonava la seva pròpia veu dient: aguanta, aguanta, aguanta... Tancà els ulls, com si així pogués fer més força, i en obrir-los unes llàgrimes, provocades per aquesta força, es van lliscar pel seu rostre.
- No ploris ara, que ja no ets un nen.
- Si no ploro...
- Tan sols et demano que parlis, que diguis el que et passa. Tens una oportunitat nova per expressar les teves necessitats.
Expressar-se, això és el que havia de fer.
- Expressar? Això és el que vols? – va pensar – Molt bé, tu ho has volgut!
i això va fer, expressar-se.
- Vull pixar!
I alhora que el crit desesperat sortia de la seva gola, les cames iniciaven la carrera, també desesperada, per alleujar la pressió que sentia al seu interior.
18 d’octubre de 2007
El noi abaixà la mirada mentre un rubor incontrolable envaïa les seves galtes. Sentí una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Sempre li passava igual: quan vivia una situació que el superava li venien ganes de fer pipí. El seu pensament es concentrà exclusivament en intentar retenir les ganes. S’havia d’aguantar fins que acabés el discurs que el comminava a expressar les seves necessitats.
- Anar a pixar – va pensar – Això és el que necessito.
Les cames van començar a fer moviments destinats a evitar el desastre. Instintivament les mans van viatjar fins l’entrecuix. Fent pressió allà baix aconseguia resistir més estona. I la veu seguia parlant i parlant. Ja era incapaç de desxifrar el que deia. A la ment només ressonava la seva pròpia veu dient: aguanta, aguanta, aguanta... Tancà els ulls, com si així pogués fer més força, i en obrir-los unes llàgrimes, provocades per aquesta força, es van lliscar pel seu rostre.
- No ploris ara, que ja no ets un nen.
- Si no ploro...
- Tan sols et demano que parlis, que diguis el que et passa. Tens una oportunitat nova per expressar les teves necessitats.
Expressar-se, això és el que havia de fer.
- Expressar? Això és el que vols? – va pensar – Molt bé, tu ho has volgut!
i això va fer, expressar-se.
- Vull pixar!
I alhora que el crit desesperat sortia de la seva gola, les cames iniciaven la carrera, també desesperada, per alleujar la pressió que sentia al seu interior.
18 d’octubre de 2007
Cal posar-s'hi
Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? Jo crec que no hi ha res a fer. És impossible trobar una sortida. Millor ens quedem aquí, asseguts, i esperem a que arribin.
Esperar... sempre esperar.
Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? I tant que sí! Segur que trobarem la sortida i quan estem a fora, esperarem a que arribin.
Esperar... sempre esperar.
Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? Fem el que fem, tan si esperem com si anem, el resultat serà el mateix: esperar. Per tant, que cadascú faci el que cregui convenient. I al final, uns a dins i altres fora, esperarem.
Esperar... sempre esperar.
11 d’octubre de 2007
Esperar... sempre esperar.
Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? I tant que sí! Segur que trobarem la sortida i quan estem a fora, esperarem a que arribin.
Esperar... sempre esperar.
Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? Fem el que fem, tan si esperem com si anem, el resultat serà el mateix: esperar. Per tant, que cadascú faci el que cregui convenient. I al final, uns a dins i altres fora, esperarem.
Esperar... sempre esperar.
11 d’octubre de 2007
divendres, 12 d’octubre del 2007
Alguna cosa cau
Alguna cosa cau.
No ho pots evitar.
Et llences a una carrera inútil
Fas un salt impossible.
Crides.
T’estires tot el que pots en un intent final
de salvar la situació.
Però no arribes.
El fatal desenllaç es consuma.
L’ou ha rodolat imparable caient precipitadament al buit
i esclafant-se contra el terra.
La tragèdia t’envolta,
s’apodera de tu:
t’has quedat sense sopar.
4 d’octubre de 2007
No ho pots evitar.
Et llences a una carrera inútil
Fas un salt impossible.
Crides.
T’estires tot el que pots en un intent final
de salvar la situació.
Però no arribes.
El fatal desenllaç es consuma.
L’ou ha rodolat imparable caient precipitadament al buit
i esclafant-se contra el terra.
La tragèdia t’envolta,
s’apodera de tu:
t’has quedat sense sopar.
4 d’octubre de 2007
Arribaran canvis
Com cada matí surt precipitat de la seva cambra per arribar el primer al bany. Tanca la porta amb baldó i un lleu somriure es dibuixa als seus llavis: ha tornat a guanyar. Es treu el pijama, també precipitadament, quedant-se només amb uns calçotets color blanc amb ralletes. També en té uns de vermells, uns de blaus i uns de verds. Tots amb ralletes: a la seva mare li deuen agradar les ralletes. S’observa al gran mirall. Ho fa detingudament. Mira el seu tors, aixeca el braç per veure’s l’aixella, després les cames... S’acosta una mica per observar-se més de prop la cara. Finalment i molt lentament, como si esperés una sorpresa, s’abaixa els calçotets quedant completament nu i observant així la intimitat que amagaven. No hi ha novetats. I mentre es torna a vestir resignat, pensa en les paraules que li va dir el seu pare aquell dia: fill meu, arribaran canvis, veuràs com el teu cos es transforma per deixar de ser infant i convertir-te en l’home que seràs.
27 de setembre de 2007
27 de setembre de 2007
82. Potser penses què...
Potser penses
que sempre dic les mateixes paraules.
Potser penses
que repeteixo la meva cançó
una i altra vegada.
Potser ho penses.
I tens raó,
és així.
Però cada cop que dic “t’estimo”
és un “t’estimo” nou,
diferent de l’anterior.
Quan parlo de la teva mirada
és d’una que és nova,
és perquè m’has mirat de nou.
Quan recordo els moments viscuts
ho faig amb un nou desig,
amb una ambició renovada,
amb el pensament posat en el proper cop
que viurem junts.
Sí, potser són les mateixes paraules
però alhora també són diferents.
20 de setembre de 2007
que sempre dic les mateixes paraules.
Potser penses
que repeteixo la meva cançó
una i altra vegada.
Potser ho penses.
I tens raó,
és així.
Però cada cop que dic “t’estimo”
és un “t’estimo” nou,
diferent de l’anterior.
Quan parlo de la teva mirada
és d’una que és nova,
és perquè m’has mirat de nou.
Quan recordo els moments viscuts
ho faig amb un nou desig,
amb una ambició renovada,
amb el pensament posat en el proper cop
que viurem junts.
Sí, potser són les mateixes paraules
però alhora també són diferents.
20 de setembre de 2007
dijous, 27 de setembre del 2007
Sopar de teatre
La setmana passada amb el grup de teatre que dirigeixo, Seitán Teatre es diu, vam anar a sopar després de l'assaig. Al restaurant hi havia estovalles d'aquelles individuals de paper i així de repent li vaig demanar a la Mercè que em digués una paraula. Ella va dir "blau" i jo em vaig posar a escriure damunt les estovalles. A aquesta paraula en van seguir d'altres que van quedar plasmades al paper. Aquí està el produte d'aquella bona estona que vam passar junts.
(he posat en negreta les paraules proposades)
I
Blau.
Gota a gota.
Fil d’aigua que corre
entre les pedres fins esdevenir riu.
Riu que busca a través de les valls.
El mar.
Sempre troba el mar.
El mar, blau.
Blau, com una mirada.
Blau, com un somriure.
Blau, com l’horitzó.
Blau.
II
Gota a gota.
Fil d’aigua que corre
entre les pedres fins esdevenir riu.
Riu que busca a través de les valls.
El mar.
Sempre troba el mar.
El mar, blau.
Blau, com una mirada.
Blau, com un somriure.
Blau, com l’horitzó.
Blau.
II
Amor que tot ho envolta,
amor que tot ho domina,
amor que mires,
amor que parles,
amor que deixes un suau petó
en uns llavis assedegats de tu.
Amor.
Hi ha res més anhelat?
Hi ha res més desitjat?
Amor.
Res més.
III
Invisible.
Com les paraules que no es diuen.
Com les mirades que no miren.
Com els pensaments que només es pensen.
Com l’esperit.
Com l’amor que és secret.
Invisible.
Com els sentiments que m’envaeixen
en sentir les teves paraules,
en veure les teves mirades,
en pensar que aquest amor
deixarà de ser invisible.
IV
¿Porqué te quedas sentada
mirando como pasa?
¿Porqué estás ahí, inmóvil?
¿Porqué estás callada?
Tic-tac, tic-tac, tic-tac...
¡Despierta!
¡Mira qué hora es!
¿O es que no tienes reloj?
¡Despierta y vive!
V
Sóc un trencaclosques.
Centenars de peces unides,
encaixades,
pel pas dels anys.
Trencaclosques que és experiència,
que és camí,
que és vida.
I tu arribes
i amb una negra mirada
em desmuntes peça a peça
deixant-me orfe dels anys passats
però obrint-me un nou destí.
Un nou trencaclosques.
VI
amor que tot ho domina,
amor que mires,
amor que parles,
amor que deixes un suau petó
en uns llavis assedegats de tu.
Amor.
Hi ha res més anhelat?
Hi ha res més desitjat?
Amor.
Res més.
III
Invisible.
Com les paraules que no es diuen.
Com les mirades que no miren.
Com els pensaments que només es pensen.
Com l’esperit.
Com l’amor que és secret.
Invisible.
Com els sentiments que m’envaeixen
en sentir les teves paraules,
en veure les teves mirades,
en pensar que aquest amor
deixarà de ser invisible.
IV
¿Porqué te quedas sentada
mirando como pasa?
¿Porqué estás ahí, inmóvil?
¿Porqué estás callada?
Tic-tac, tic-tac, tic-tac...
¡Despierta!
¡Mira qué hora es!
¿O es que no tienes reloj?
¡Despierta y vive!
V
Sóc un trencaclosques.
Centenars de peces unides,
encaixades,
pel pas dels anys.
Trencaclosques que és experiència,
que és camí,
que és vida.
I tu arribes
i amb una negra mirada
em desmuntes peça a peça
deixant-me orfe dels anys passats
però obrint-me un nou destí.
Un nou trencaclosques.
VI
Regala’m un somriure.
Un somriure d’aquells
que dibuixes en els teus llavis.
Un somriure que produeix mil sensacions
que provenen dels instints més bàsics
del meu ésser.
Un somriure que eleva,
fins a límits impensables,
la temperatura d’aquest cos
que espera amb anhel
ser refugiat permanent del teu cos,
del teu somriure,
de tu.
VII
Un somriure d’aquells
que dibuixes en els teus llavis.
Un somriure que produeix mil sensacions
que provenen dels instints més bàsics
del meu ésser.
Un somriure que eleva,
fins a límits impensables,
la temperatura d’aquest cos
que espera amb anhel
ser refugiat permanent del teu cos,
del teu somriure,
de tu.
VII
Gafas, ulleres...
Oh! Quina il·lusió,
quina alegria!
Si no fos per elles,
com podria veure la teva mirada?
Com podria gaudir dels teus gestos?
Com podria tenir-te sempre present?
No podria,
si per elles no fos.
(en col·laboració amb la Mercè)
VIII
A tomar “pol” culo...
dijo con voz potente y a la vez refinada.
Él la miró perplejo.
La miró con curiosidad interrogante.
Y finalmente actuó.
Se dirigió decidido a la salida
e inició la caza salvaje
que haría realidad una propuesta
que ella jamás imaginó
que pudiera ser real.
A tomar “pol” culo...
dijo con voz potente y a la vez refinada.
Él la miró perplejo.
La miró con curiosidad interrogante.
Y finalmente actuó.
Se dirigió decidido a la salida
e inició la caza salvaje
que haría realidad una propuesta
que ella jamás imaginó
que pudiera ser real.
18 de setembre de 2007
Ja hi tornem
T’ho he de dir.
Si no ho faig, rebento.
He de dir el que penso:
no estic d’acord.
Segur que tu diràs: ja hi tornem!
I tindràs raó.
Hi torno.
Ho faré les vegades que calgui.
Una o mil.
D’això es tracta, no?
És el que volies,
que digués les coses clares,
que anomenés les coses pel seu nom.
Què potser has canviat d’opinió?
Et molesta sentir
una veritat diferent a la teva?
Vols que sigui hipòcrita?
Vols que et doni la raó?
Puc fer-ho.
Però no em sentiré bé.
I tu tampoc.
Així doncs, què fem?
Què faig?
Segueixo?
D’acord, segueixo:
No estic d’acord.
13 de setembre de 2007
Si no ho faig, rebento.
He de dir el que penso:
no estic d’acord.
Segur que tu diràs: ja hi tornem!
I tindràs raó.
Hi torno.
Ho faré les vegades que calgui.
Una o mil.
D’això es tracta, no?
És el que volies,
que digués les coses clares,
que anomenés les coses pel seu nom.
Què potser has canviat d’opinió?
Et molesta sentir
una veritat diferent a la teva?
Vols que sigui hipòcrita?
Vols que et doni la raó?
Puc fer-ho.
Però no em sentiré bé.
I tu tampoc.
Així doncs, què fem?
Què faig?
Segueixo?
D’acord, segueixo:
No estic d’acord.
13 de setembre de 2007
Puta merda
PUTA MERDA, espectacle teatral en un sòl acte per a dos actors experimentats.
(Menjador d’una casa. Elegant i sobri. Una dona apareix per un lateral i s’asseu al sofà. Agafa una revista del cor i es posa a fullejar-la. Parla en veu alta perquè el seu interlocutor, que no està en escena, l’escolti)
DONA: Has vist això? A la Leticia se li ha acabat la baixa per maternitat.
HOME: (en off i cridant) Puta merda!
DONA: Home, no hi ha per tant. És una dona com qualsevol altra i també té dret a la baixa per maternitat. Mira que fer de princesa deu ser molt estressant.
HOME: (en off i cridant més) Ah!
DONA: Si que t’agafa fort. Ja sé que a tu això de la monarquia no et va gaire, però jo crec que la “familia real” (dit amb accent castellà) està molt bé. Molt “campetxanos” tots.
HOME: (en off i cridant desesperadament) Merda, merda, merda!!!
DONA: (contrariada) Ja n’hi ha prou!
(Apareix l’home mig encongit i amb les mans a l’entrecuix)
HOME: (parlant entre dents) M’he agafat un ou amb la cremallera...
DONA: (Sense aixecar els ulls de la revista) Això et passa per republicà.
14 de setembre de 2007
(Menjador d’una casa. Elegant i sobri. Una dona apareix per un lateral i s’asseu al sofà. Agafa una revista del cor i es posa a fullejar-la. Parla en veu alta perquè el seu interlocutor, que no està en escena, l’escolti)
DONA: Has vist això? A la Leticia se li ha acabat la baixa per maternitat.
HOME: (en off i cridant) Puta merda!
DONA: Home, no hi ha per tant. És una dona com qualsevol altra i també té dret a la baixa per maternitat. Mira que fer de princesa deu ser molt estressant.
HOME: (en off i cridant més) Ah!
DONA: Si que t’agafa fort. Ja sé que a tu això de la monarquia no et va gaire, però jo crec que la “familia real” (dit amb accent castellà) està molt bé. Molt “campetxanos” tots.
HOME: (en off i cridant desesperadament) Merda, merda, merda!!!
DONA: (contrariada) Ja n’hi ha prou!
(Apareix l’home mig encongit i amb les mans a l’entrecuix)
HOME: (parlant entre dents) M’he agafat un ou amb la cremallera...
DONA: (Sense aixecar els ulls de la revista) Això et passa per republicà.
14 de setembre de 2007
diumenge, 16 de setembre del 2007
El misteriós cas de la trucada fantasma
Les investigacions de l’anomenat popularment com “el misteriós cas de la trucada fantasma” segueixen desconcertant als detectius encarregats de l’esclariment dels fets. Res han pogut esbrinar sobre la identitat de la persona que va realitzar la trucada que va alertar la policia de tot el que s’esdevindria en els dies posteriors a l’avís. Tampoc han estat efectius en trobar evidències sobre la realitat de les amenaces, si és que les podem anomenar així. Fins i tot hi ha qui s’atreveix a dir que tot és un muntatge per distreure l’opinió pública d’altres qüestions més importants i que en realitat mai va existir l’esmentada trucada telefònica. La realitat però, és que la població està en alerta constant. Ningú vol perdre’s l’anunciat moment. Esperen que es produeixi alguna cosa que a ulls dels més escèptics seria inversemblant. Res indica que s’hagi de produir res però tampoc que no s’hagi de produir. Restarem a l’espera de nous esdeveniments i potser d’una nova trucada fantasma.
30 d’agost de 2007
dimarts, 11 de setembre del 2007
Sota les pedres mil·lenàries
Camino sense destí.
Recorro els carrers.
L’atzar és qui em guia.
M’aturo i aixeco la mirada.
L’enorme edifici em contempla silenciós.
La porta és oberta.
Hi entro.
El silenci omple l’espai.
Ulls de guix vigilen amb mirada fixa.
L’olor a cera cremada es barreja
amb el perfum d’encens.
M’assec sobre la fusta vella
d’un banc desgastat.
Observo el lloc com he fet tantes altres vegades.
Sempre és diferent.
Sempre és la primera vegada.
Sota les pedres mil·lenàries tanco els ulls.
Respiro profundament.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.
Obro els ulls i la mirada es dirigeix a la creu.
Miro el cos torturat que es mostra al món.
Sembla que ell també em mira.
Tanco de nou els ulls.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.
23 d’agost de 2007
Recorro els carrers.
L’atzar és qui em guia.
M’aturo i aixeco la mirada.
L’enorme edifici em contempla silenciós.
La porta és oberta.
Hi entro.
El silenci omple l’espai.
Ulls de guix vigilen amb mirada fixa.
L’olor a cera cremada es barreja
amb el perfum d’encens.
M’assec sobre la fusta vella
d’un banc desgastat.
Observo el lloc com he fet tantes altres vegades.
Sempre és diferent.
Sempre és la primera vegada.
Sota les pedres mil·lenàries tanco els ulls.
Respiro profundament.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.
Obro els ulls i la mirada es dirigeix a la creu.
Miro el cos torturat que es mostra al món.
Sembla que ell també em mira.
Tanco de nou els ulls.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.
23 d’agost de 2007
divendres, 31 d’agost del 2007
Res
Tot s’esvaeix.
Un nus s’apodera de la gola.
Un nus que estreny.
L’estómac s’encongeix.
Vols cridar.
Cridar....
De què servirà?
Però, ¿per què no?
Crida!
On ets ara?!
Silenci.
És la única resposta.
Silenci.
I a la ment gira i gira la pregunta:
Per què?
Tampoc hi ha resposta.
Silenci.
Res.
31 d’agost de 2007
Un nus s’apodera de la gola.
Un nus que estreny.
L’estómac s’encongeix.
Vols cridar.
Cridar....
De què servirà?
Però, ¿per què no?
Crida!
On ets ara?!
Silenci.
És la única resposta.
Silenci.
I a la ment gira i gira la pregunta:
Per què?
Tampoc hi ha resposta.
Silenci.
Res.
31 d’agost de 2007
dijous, 30 d’agost del 2007
Flor de taronger
La flor de taronger perfumava l’espai. La llum d’unes poques espelmes l’il·luminava tènuement. El silenci trencat per la brisa que entrava per la finestra envaïa la cambra. Era el moment. Semblava preparat a consciència per l’ocasió però aquest ambient tan sols era producte de l’atzar. Es posà una túnica de lli sobre el cos nu acabat de refrescar per un bany nocturn a la gorja. Mantingué els peus descalços per sentir-se connectat amb la terra. Prengué un tros de pa i una copa amb vi. S’assegué damunt un coixí i menjà. Ho feu lentament, assaborint cada mos, cada glop. Un cop acabat el frugal àpat, s’acostà fins una taula on escrigué una nota. Calia deixar constància del seu pas per allà. Tot seguit feu una ullada a aquell espai que li havia fet de refugi durant molt de temps i sortí. El perfum s’esvaí i tot el seu món desaparegué en fermar-se la porta a les seves espatlles. 16 d’agost de 2007
dimecres, 29 d’agost del 2007
I si és què si?
I si és què sí?
Què passarà?
Tot canviarà?
Serà diferent?
Et miraran amb ulls diferents?
Seran mirades acusadores?
O potser de llàstima?
I si es manté en secret?
Però, es pot mantenir una cosa així en secret?
Qui ho ha de saber, oi?
I tu?
Tu ho sabràs.
Com et miraràs?
A tu no t’ho pots amagar,
no es poden tenir secrets amb un mateix.
El compte enrere a començat.
Res no el pot aturar.
El que hagi de ser, serà.
Aviat.
Molt aviat.
Què passarà?
Tot canviarà?
Serà diferent?
Et miraran amb ulls diferents?
Seran mirades acusadores?
O potser de llàstima?
I si es manté en secret?
Però, es pot mantenir una cosa així en secret?
Qui ho ha de saber, oi?
I tu?
Tu ho sabràs.
Com et miraràs?
A tu no t’ho pots amagar,
no es poden tenir secrets amb un mateix.
El compte enrere a començat.
Res no el pot aturar.
El que hagi de ser, serà.
Aviat.
Molt aviat.
29 d’agost de 2007
Llum
Fotografia obra de Diego Mauricio Granados*
Tant de bo la llum no deixés de brillar.
En cap moment.
En cap moment.
Tant de bo l’espelma mantingués la seva flama encesa.
Eternament.
Eternament.
Tant de bo aquesta flama oscil·lés per la brisa.
Sense deixar de ser.
Sense deixar de ser.
No és la llum vital?
Perquè llavors la foscor?
Perquè?
28 de agosto de 2007
Sembla fet a mida
- Ja te l’has posat?
- Un moment.
- Si que trigues.
- Ja està. Com em queda?
- Sembla fet a mida.
I tant que ho sembla! No, no ho sembla només: és fet a mida. Tots són fets a mida. Tan se val el moment. Tan se val la situació. Sempre tens un posat a punt. La cara adequada, les paraules adequades, els gestos... Quin de tots ets tu realment?
- Són fets a mida. De marca.
- Què vols dir?
- Que tots són autèntics.
- Un moment.
- Si que trigues.
- Ja està. Com em queda?
- Sembla fet a mida.
I tant que ho sembla! No, no ho sembla només: és fet a mida. Tots són fets a mida. Tan se val el moment. Tan se val la situació. Sempre tens un posat a punt. La cara adequada, les paraules adequades, els gestos... Quin de tots ets tu realment?
- Són fets a mida. De marca.
- Què vols dir?
- Que tots són autèntics.
9 d’agost de 2007
Tot això que diuen són falòrnies
Diuen que ho deixi estar.
Diuen que t’oblidi,
que això ultrapassa qualsevol cosa.
Les veus no deixen de parlar.
Ressonen constantment
en alguns moments de solitud.
Intenten angoixar-me.
Intenten posar-me en contra teu.
Diuen que tu ja ho sabies.
Diuen que m’has enganyat,
que tot és un muntatge.
Diuen, diuen, diuen!
Maleïdes veus!
No deixen de parlar-me dins la ment.
Intento no escoltar-les.
Intento callar-les.
Intento fer-les desaparèixer.
Em repeteixo un i altre cop:
- Tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això...
Espera...
Ja no hi son!
Han desaparegut.
Silenci.
Calma solitària.
Tornaran.
N’estic segur.
Diuen que t’oblidi,
que això ultrapassa qualsevol cosa.
Les veus no deixen de parlar.
Ressonen constantment
en alguns moments de solitud.
Intenten angoixar-me.
Intenten posar-me en contra teu.
Diuen que tu ja ho sabies.
Diuen que m’has enganyat,
que tot és un muntatge.
Diuen, diuen, diuen!
Maleïdes veus!
No deixen de parlar-me dins la ment.
Intento no escoltar-les.
Intento callar-les.
Intento fer-les desaparèixer.
Em repeteixo un i altre cop:
- Tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això...
Espera...
Ja no hi son!
Han desaparegut.
Silenci.
Calma solitària.
Tornaran.
N’estic segur.
2 d’agost de 2007
dilluns, 27 d’agost del 2007
Viatge a Taizé
El febre de 2006 vam anar a Taizé (França) amb un grup de nois i noies del Col.legi Pare Manyanet de Barcelona, per iniciativa del meu gran amic Oscar, un sacerdot colombià. Va ser una expèriència increible, d'aquelles que es recorden tota la vida.
*
A l'entrada de Taizé*
Interior de l'església.Per qui no sàpiga què és això de Taizé això està estret de la pàgina web de la comunitat:
Taizé es troba a França, al sud de la Borgonya. És allà on el germà Roger va fundar en 1940 una comunitat ecuènica internacional. Els germans es comprometen per a tota la vida en el compartir dels béns materials i espirituals, el celibat i a una gran simplicitat de vida. Avui la comunitat reuneix a un centenar de germans, catòlics i de diversos orígens evangèlics, de més de vint-i-cinc nacionalitats.
En el cor de la vida quotidiana a Taizé, hi ha tres moments d'oració comuna. Els germans viuen del seu treball. No accepten cap donació, ni regals per a ells mateixos. Alguns dels germans viuen en petites fraternitats entre els més pobres.
Des de finals dels anys 1950, milers de joves van començar a venir a Taizé per participar en les trobades d'oració i reflexió, setmana rera setmana. Així mateix, alguns germans de Taizé realitzen visites i animen trobades a Àfrica, Amèrica del Nord i del Sud, a Àsia i a Europa, com part d'una "peregrinació de confiança a través de la terra".
*
I si algú vol saber més:
divendres, 24 d’agost del 2007
Taller d'escriptura
El primer tema que vam tractar en aquell taller d'escriptura va ser l'amistat. Va donar molt de si i vam estar 3 mesos treballant, d'octubre a desembre de 1998. Vam començar el taller l'Àngel, la Gemma, la Maria Carme, el Pere i jo. Més endavant es va afegir la Iolanda. Aquest és un dels meus escrits sobre l'amistat.
*
Amistat?
Cansat de donar voltes al llit s'aixecà, es vestí i sortí de casa en direcció al lloc on havia deixat aparcat el cotxe. La frescor de la nit el tragué de l'estat de somnolència en què es trobava. En arribar s'aturà i dubtà: sabia que el que anava a fer no era la solució a res, però sí que era una forma d’oblidar temporalment aquella angoixa que el dominava. Pujà al cotxe i sortí de l'aparcament. Es dirigí a l'autopista i, amb la finestra oberta, perquè entrés l'aire produït per la velocitat del vehicle, conduí durant una llarga estona. No es dirigia cap a un lloc concret, només calia allunyar-se d'aquell indret que el feia sentir presoner d'ell mateix, del seu propi destí. Tenia la sensació que en allunyar-se físicament d'un lloc concret també s'allunyava dels problemes. Era la seva manera de fugir, ni que fos per uns instants, d'allò que el torturava dia i nit.
No sabia quan de temps portava conduint, però pensà que havia passat força estona ja que l'agulla del dipòsit de la gasolina havia baixat força i el petit llum vermell s'encenia i s'apagava indicant la falta de carburant. S'aturà en una àrea de servei. En baixar del cotxe respirà profundament. S'adonà que el cel començava a clarejar tot anunciant l'arribada del nou dia.
-Un nou dia igual que l'anterior- pensà i es dirigí a la cafeteria per tal de prendre alguna cosa. Demanà un cafè llarg. Sempre demanava un cafè llarg quan es trobava en aquell estat tot i que no sabia perquè ho feia ja que detestava el cafè. Potser en sentir a la seva boca l’amargor de la beguda se li feia més present el que sentia interiorment. Sí, era una forma de torturar-se encara més i d’enfonsar-se en la foscor de la seva ment.
Mentre se’l prenia tornà als seus pensaments. Pensava en tornar a pujar al cotxe i seguir fent quilòmetres. Volia anar més lluny. Encara sentia els seus problemes massa a prop. De cop tingué la sensació que algú l’estava observant. Aixecà la vista i veié una nena petita, amb uns ulls blaus que el van penetrar fins el més fons del seu ésser i amb un somriure dibuixat als llavis que el tragué de cop d’aquell forat on es trobava. Sentí com la seva ànima s’entendria i sense planejar-ho correspongué amb un lleu somriure.
-Com et dius? – preguntà la nena. A aquesta pregunta li van seguir d’altres, com si es tractés d’un interrogatori policial, fins que una dona s’acostà i, tot demanant disculpes per les molèsties, prengué la nena de la mà i l’estirà cap a la taula on es trobava la resta de la família. Les observà mentre s’allunyaven.
-Només li feia companyia: estava molt sòl – digué la nena en to de protesta per la manca de cortesia de la seva mare.
Sòl! Aquella petita nena d’ulls penetrants havia encertat amb una sola mirada el seu problema: estava sòl! Se sentia sòl! Tota la vida envoltat de molta gent i només era això: gent. Gent que entrava i sortia de la seva vida, però que no es quedava mai. Persones que sempre el trobaven quan tenien problemes, però que mai eren quan els problemes eren d’ell. Persones que no dubtaven en demanar-li el que fos, fins i tot diners, o d’explicar-li les seves angoixes perquè sabien que podien confiar-hi, però que mai s’aturaven a pensar que ell també podia necessitar alguna cosa, que també tenia angoixes, que també precisava d’algú en qui confiar...
-No, jo no. Jo no tinc problemes. Una persona com jo no pot tenir problemes – pensà amb ironia.
Omplí el dipòsit de gasolina i tornà a l’autopista. Ja era gairebé clar del tot. Conduí una altra estona sense poder treure’s de la ment la imatge de la nena mirant-lo. Tenia la sensació que amb la seva innocència li havia transmès un missatge, però no sabia com desxifrar-lo. Inconscientment, capficat en aquell miratge, sortí de l’autopista i prengué una petita carretera secundària. No sabia on estava i de fet poc importava. Després de circular una bona estona per aquesta carretera, prengué un camí de terra que trobà enmig d’una plantació. El seguí fins arribar a un petit bosc situat al peu d’un turó. Aturà el cotxe, baixà i observà el lloc on es trobava. Se sentí bé. Potser ara si que era prou lluny de tot. Potser ara podria pensar amb més claredat.
Es posà a caminar en direcció al cim del turó. Arribà a dalt de seguida i, tot i que no era gaire alt, se sentí per sobre de totes les coses. S’estirà damunt l’herba i observà el cel. Era tan blau com els ulls de la petita que havien estat capaços de desmuntar-lo peça a peça fins trobar el seu problema: la soledat. Tancà els ulls i deixà que la llum i l’escalfor del sol que naixia l’omplissin d’energia. D’energia per lluitar i sortir-se’n d’aquella situació. La seva ment quedà en blanc i sense poder-ho evitar, s’adormí.
Somnià que pujava una muntanya, la muntanya més alta. Ho feia amb la nena dels ulls blaus que l’agafava fortament de la mà i que amb el seu somriure l’animava a seguir endavant. El vent bufava fort i els oferia una sensació de llibertat. Per damunt d’ells planava amb les seves ales esteses un gran falcó. Des del cel els observava i majestuosament, amb el seu vol, els indicava el camí que havien de seguir per arribar al cim. En arribar a dalt girà sobre ell mateix per observar l’espectacle que li oferia la natura. I fou llavors quan ho veié tot clar: davant d’aquella meravella s’adonà que havia estat buscant en el lloc equivocat! Sempre es preguntava perquè els que ell considerava com a bons amics no hi eren mai quan els necessitava. Sempre buscava en els altres les respostes a les seves preguntes. Però allà dalt sentia que ell mateix formava part del paisatge i, per primera vegada també sentia que formava part de la vida, de la seva, de la dels seus amics, de tot el que el rodejava. I s’adonà que si això era així, que sí ell també era part de la història, era en ell on havia de buscar i trobar les respostes.
Es despertà amb la sensació d’haver descansat més que mai i amb una pau interior com mai havia sentit. En baixar del petit turó pensà en el seu somni i tingué la certesa de tenir la clau per afrontar el nou repte que tenia al davant : seguir cuidant dels seus amics, perquè això l’omplia i el feia sentir bé, però sense oblidar-se d’ell mateix afrontant de cara els problemes i demanant ajuda a aquells en qui més confia. Perquè aquesta és la millor manera que els amics sàpiguen que tu també els necessites.
Mentre tornava cap a casa, en sentir de nou a la cara el vent produït per la velocitat del cotxe, se li va fer present la pau i la llibertat que tingué en el seu somni mentre el falcó volava majestuosament damunt d’ell i la nena dels ulls blaus. I amb un somriure als llavis pensà que per primer cop en molt de temps tenia la sensació de ser feliç.
No sabia quan de temps portava conduint, però pensà que havia passat força estona ja que l'agulla del dipòsit de la gasolina havia baixat força i el petit llum vermell s'encenia i s'apagava indicant la falta de carburant. S'aturà en una àrea de servei. En baixar del cotxe respirà profundament. S'adonà que el cel començava a clarejar tot anunciant l'arribada del nou dia.
-Un nou dia igual que l'anterior- pensà i es dirigí a la cafeteria per tal de prendre alguna cosa. Demanà un cafè llarg. Sempre demanava un cafè llarg quan es trobava en aquell estat tot i que no sabia perquè ho feia ja que detestava el cafè. Potser en sentir a la seva boca l’amargor de la beguda se li feia més present el que sentia interiorment. Sí, era una forma de torturar-se encara més i d’enfonsar-se en la foscor de la seva ment.
Mentre se’l prenia tornà als seus pensaments. Pensava en tornar a pujar al cotxe i seguir fent quilòmetres. Volia anar més lluny. Encara sentia els seus problemes massa a prop. De cop tingué la sensació que algú l’estava observant. Aixecà la vista i veié una nena petita, amb uns ulls blaus que el van penetrar fins el més fons del seu ésser i amb un somriure dibuixat als llavis que el tragué de cop d’aquell forat on es trobava. Sentí com la seva ànima s’entendria i sense planejar-ho correspongué amb un lleu somriure.
-Com et dius? – preguntà la nena. A aquesta pregunta li van seguir d’altres, com si es tractés d’un interrogatori policial, fins que una dona s’acostà i, tot demanant disculpes per les molèsties, prengué la nena de la mà i l’estirà cap a la taula on es trobava la resta de la família. Les observà mentre s’allunyaven.
-Només li feia companyia: estava molt sòl – digué la nena en to de protesta per la manca de cortesia de la seva mare.
Sòl! Aquella petita nena d’ulls penetrants havia encertat amb una sola mirada el seu problema: estava sòl! Se sentia sòl! Tota la vida envoltat de molta gent i només era això: gent. Gent que entrava i sortia de la seva vida, però que no es quedava mai. Persones que sempre el trobaven quan tenien problemes, però que mai eren quan els problemes eren d’ell. Persones que no dubtaven en demanar-li el que fos, fins i tot diners, o d’explicar-li les seves angoixes perquè sabien que podien confiar-hi, però que mai s’aturaven a pensar que ell també podia necessitar alguna cosa, que també tenia angoixes, que també precisava d’algú en qui confiar...
-No, jo no. Jo no tinc problemes. Una persona com jo no pot tenir problemes – pensà amb ironia.
Omplí el dipòsit de gasolina i tornà a l’autopista. Ja era gairebé clar del tot. Conduí una altra estona sense poder treure’s de la ment la imatge de la nena mirant-lo. Tenia la sensació que amb la seva innocència li havia transmès un missatge, però no sabia com desxifrar-lo. Inconscientment, capficat en aquell miratge, sortí de l’autopista i prengué una petita carretera secundària. No sabia on estava i de fet poc importava. Després de circular una bona estona per aquesta carretera, prengué un camí de terra que trobà enmig d’una plantació. El seguí fins arribar a un petit bosc situat al peu d’un turó. Aturà el cotxe, baixà i observà el lloc on es trobava. Se sentí bé. Potser ara si que era prou lluny de tot. Potser ara podria pensar amb més claredat.
Es posà a caminar en direcció al cim del turó. Arribà a dalt de seguida i, tot i que no era gaire alt, se sentí per sobre de totes les coses. S’estirà damunt l’herba i observà el cel. Era tan blau com els ulls de la petita que havien estat capaços de desmuntar-lo peça a peça fins trobar el seu problema: la soledat. Tancà els ulls i deixà que la llum i l’escalfor del sol que naixia l’omplissin d’energia. D’energia per lluitar i sortir-se’n d’aquella situació. La seva ment quedà en blanc i sense poder-ho evitar, s’adormí.
Somnià que pujava una muntanya, la muntanya més alta. Ho feia amb la nena dels ulls blaus que l’agafava fortament de la mà i que amb el seu somriure l’animava a seguir endavant. El vent bufava fort i els oferia una sensació de llibertat. Per damunt d’ells planava amb les seves ales esteses un gran falcó. Des del cel els observava i majestuosament, amb el seu vol, els indicava el camí que havien de seguir per arribar al cim. En arribar a dalt girà sobre ell mateix per observar l’espectacle que li oferia la natura. I fou llavors quan ho veié tot clar: davant d’aquella meravella s’adonà que havia estat buscant en el lloc equivocat! Sempre es preguntava perquè els que ell considerava com a bons amics no hi eren mai quan els necessitava. Sempre buscava en els altres les respostes a les seves preguntes. Però allà dalt sentia que ell mateix formava part del paisatge i, per primera vegada també sentia que formava part de la vida, de la seva, de la dels seus amics, de tot el que el rodejava. I s’adonà que si això era així, que sí ell també era part de la història, era en ell on havia de buscar i trobar les respostes.
Es despertà amb la sensació d’haver descansat més que mai i amb una pau interior com mai havia sentit. En baixar del petit turó pensà en el seu somni i tingué la certesa de tenir la clau per afrontar el nou repte que tenia al davant : seguir cuidant dels seus amics, perquè això l’omplia i el feia sentir bé, però sense oblidar-se d’ell mateix afrontant de cara els problemes i demanant ajuda a aquells en qui més confia. Perquè aquesta és la millor manera que els amics sàpiguen que tu també els necessites.
Mentre tornava cap a casa, en sentir de nou a la cara el vent produït per la velocitat del cotxe, se li va fer present la pau i la llibertat que tingué en el seu somni mentre el falcó volava majestuosament damunt d’ell i la nena dels ulls blaus. I amb un somriure als llavis pensà que per primer cop en molt de temps tenia la sensació de ser feliç.
dijous, 23 d’agost del 2007
Un adéu
Va arribar puntual, com sempre. El va mirar fixament en silenci i va acostar lentament els seus llavis. Ell no va poder resistir i s’aboca a un peto que va semblar etern. Sentia l’olor de la seva pell, aquella fragància que havia perfumat nits apassionades. Les mans es van llençar a acariciar aquell cos que tantes vegades havia contemplat durant llargues estones en silenci. Centenars de records envaïen ara la seva ment. Intentava que aquell moment no acabés mai. Va sentir unes mans que separaven amb tendresa els seus cossos. Els llavis es van allunyar quedant orfes i desvalguts. Els ulls es van omplir de llàgrimes i un somriure va precedir a un “adéu” que des d’un principi va saber definitiu.
23 d'agost de 2007
dimarts, 21 d’agost del 2007
Un tomb pel món: Holanda 1990
Holanda, 1990. Un viatge d’aventura: vam recórrer el país a bord del Cyclus, un veler de 30 metres d’eslora amb 22 persones a bord. Van estar vivint al vaixell gairebé tres setmanes.*
El veler Cyclus
El veler Cyclus
dilluns, 20 d’agost del 2007
Taller d'escriptura
Fa uns anys, amb una colla d'amics, vam estar fent un taller d'escriptura. Cada mes proposavem un tema i a més de buscar material d'autors, escrivíem sobre la proposta. Una de les vegades el tema va ser la mort. Aquest és el meu treball.
*
RECORDS I PARAULES D'AMOR ARA QUE ETS MORT
I
Et vaig estimar amb tota la meva ànima.
Sempre.
Fins el darrer instant.
Et vaig desitjar com mai he desitjat ningú:
anhelava el moment en què els nostres cossos
es tornarien a trobar.
Necessitava sentir-te entre els meus braços,
fins hi tot quan el teu cos va deixar de ser esvelt i robust;
necessitava acariciar cada mil·límetre de la teva pell,
fins hi tot quan va perdre la seva suavitat
per donar pas a una infinitat d’arrugues;
necessitava expressar-te els meus sentiments,
fins i tot quan gairebé no senties les meves paraules;
necessitava estar amb tu,
fins i tot quan tots dos sabíem que Ella
no trigaria a aparèixer.
I quan Ella va arribar vaig lluitar.
Sí, ho vaig fer tot i saber que perdria.
M’asseia a un costat del llit
i Ella ho feia a l’altre.
I esperàvem.
Tots dos esperàvem.
Jo et parlava del passat,
de tot el que havíem fet junts.
Ella ho feia del futur,
de tot el que t'esperava.
I tu lluitaves amb els dos:
contra mi quan el futur se t'oferia atractiu
i contra Ella quan els records del passat
et portaven directament cap a l’amor
que ens havíem professat.
Així durant mesos i mesos
fins aquell maleït dijous,
radiant i ple de llum,
d’aquells dies on la vida esdevé vida,
perquè sembla que en un jorn com aquest
res dolent pot succeir.
Tu et vas rendir
als encants d’un futur lluny del sofriment i l’angoixa
i vas marxar amb Ella.
I jo no hi era...
Ella se’t va endur
i jo ni tan sols vaig poder dir-te per darrera vegada
“t’estimo, amor meu”.
I te’n vas anar per sempre.
II
El teu cos jove, fort i bell
resta inert.
Sembla adormit.
Ho està... per sempre.
Els teus llavis no tornaran a somriure
(només en els meus records).
Els teus ulls no ploraran mai més
(només en els meus records).
Els teus dits no s'enllaçaran amb els meus
(només en els meus records).
La teva veu no em dirà t'estimo
(només en els meus records).
Vull que despertis!
Que somriguis, que ploris,
que enllacis els teus dits amb els meus,
que m'estimis!
Però restes inert.
Restes adormit... per sempre.
I quan la tomba aixequi el seu mur
i les flors donin color
a la realitat cruel
d'una mort massa sobtada,
tu restaràs només en els meus records.
III
Per què ha de ser ara,
quan ja no hi ets,
que m'adono de tantes coses?
Per què ha de ser ara
que vull dir-te,
una i altra vegada,
t'estimo?
Per què ha de ser ara
que necessito dir,
mil vegades,
perdona'm amor?
Per què ha de ser ara
que desitjo més que mai
tocar-te, besar-te,
tenir-te altre cop entre els meus braços?
Per què ha de ser ara,
quan ja no hi ets?
IV
Camino per la casa
recorrent els espais que vam compartir,
on ens vam estimar.
La teva olor encara es percep...
Et cerco per tots els racons,
però no hi ets.
Mai més tornaràs a ser.
La gent m’envolta,
però no hi ha ningú.
Em parlen per consolar-me,
però no hi ha consol.
Tot és buit i fred.
Jo també...
Crido el teu nom,
però no hi ha resposta.
Tanco els ulls i et busco en la memòria,
però la foscor que em domina
no permet que et trobi.
I tot és fred i buit.
Jo també...
Què fer per tornar a estar amb tu?
Ser Romeu?
Ser Julieta?
Potser aquest és el camí,
l’únic per ser junts de nou.
El camí que tu vas seguir.
Un camí que no té retorn.
V
El teu cos ultratjat i malmès
primer per la malaltia
i ara per la mort,
embolcalla la dignitat
d'algú que va saber
el que és estimar
i el que és sentir-se estimat.
El teu cos serà pols aviat,
però res no podrà amb l'amor donat,
amb l'amor rebut,
que restaran sempre
i seran el nostre record.
*
gener de 1999
Un tomb pel món: Paraguay 2005
Davant la Catedral d'Asunción. Paraguay, juny de 2005*
Fent una conferència sobre teatre musical al Centro de Investigación Teatral d'Asunción
*
Estrena de l'espectacle "A escena" al Teatre Manuel de Falla (Asunción, Paraguay) 1 de juliol de 2005
*
Amb Dayana Urunaga, gran actriu, cantant y poeta paraguaya. I sobretot gan amiga
Fent una conferència sobre teatre musical al Centro de Investigación Teatral d'Asunción*
Estrena de l'espectacle "A escena" al Teatre Manuel de Falla (Asunción, Paraguay) 1 de juliol de 2005*
Amb Dayana Urunaga, gran actriu, cantant y poeta paraguaya. I sobretot gan amiga
Reencuentro
Hoy, después de muchos años, Jimmy se ha reencontrado con su madre. El sueño se hace por fin realidad.
*
REENCUENTRO
Miles de emociones
asaltan el corazón.
Las lágrimas inundan los ojos.
El corazón palpita acelerado.
Los recuerdos desfilan
uno a uno por la mente
y se entrelazan entre ellos.
Las preguntas aparecen
de forma espontánea:
¿qué decir?
¿qué hacer?
¿cómo?
Las respuestas aparecerán
también espontáneamente.
Tan solo hay que esperar
el momento.
Y llegado el momento
las respuestas
aparecen con su sonrisa,
aparecen con su mirada,
aparecen con las lágrimas
que brotan de sus ojos,
de esos ojos tan esperados,
tan anhelados.
Aparecen con su abrazo,
con sus primeras palabras
a tu oído
que resonarán eternamente
en tu memoria.
El sueño ahora es real.
Esa realidad te envuelve,
llena de sentido
tanto tiempo de espera
y te renueva.
Te sientes vivo.
Más vivo que nunca.
Eres feliz.
Para Jimmy. 19 de agosto de 2007
Miles de emociones
asaltan el corazón.
Las lágrimas inundan los ojos.
El corazón palpita acelerado.
Los recuerdos desfilan
uno a uno por la mente
y se entrelazan entre ellos.
Las preguntas aparecen
de forma espontánea:
¿qué decir?
¿qué hacer?
¿cómo?
Las respuestas aparecerán
también espontáneamente.
Tan solo hay que esperar
el momento.
Y llegado el momento
las respuestas
aparecen con su sonrisa,
aparecen con su mirada,
aparecen con las lágrimas
que brotan de sus ojos,
de esos ojos tan esperados,
tan anhelados.
Aparecen con su abrazo,
con sus primeras palabras
a tu oído
que resonarán eternamente
en tu memoria.
El sueño ahora es real.
Esa realidad te envuelve,
llena de sentido
tanto tiempo de espera
y te renueva.
Te sientes vivo.
Más vivo que nunca.
Eres feliz.
Para Jimmy. 19 de agosto de 2007
dijous, 16 d’agost del 2007
Segueixes demanant
I tu segueixes demanant.
Què vols?
No ho sé.
Et sento,
et noto,
t’intueixo,
però no entenc el missatge.
El missatge...
N’hi ha?
Vull apropar-me.
No sé com fer-ho.
Camino cap a algun destí,
però no conec el destí.
Ets tu al final
del camí?
Seguiré caminant.
16 d’agost de 2007
Què vols?
No ho sé.
Et sento,
et noto,
t’intueixo,
però no entenc el missatge.
El missatge...
N’hi ha?
Vull apropar-me.
No sé com fer-ho.
Camino cap a algun destí,
però no conec el destí.
Ets tu al final
del camí?
Seguiré caminant.
16 d’agost de 2007
dissabte, 11 d’agost del 2007
Un tomb pel món: Chile 2003
Isla Negra, Chile. Agost de 2003
Casa de Pablo Neruda. En aquest lloc qualsevol s'inspira.
Amb la Teresa
Aquesta és la Teresa. Hem passat dos dies junts al seu apartament de Cubelles: platja, piscina, passejades i molt de xerrar i més xerrar. A més hem creat el seu blog, perquè podeu llegir els seus escrits. La seva adreça és:
Visiteu-lo i veureu els escrits que ha anat fent en el nostre "Joc d'escriure".
dimecres, 8 d’agost del 2007
Duia un braçalet de colors
Duia un braçalet de colors que ressaltava damunt la pell daurada pel sol. Collaret a conjunt. Caminava com ho fan els ballarins damunt l’escenari: com si els seus peus ni tan sols toquessin el terra. El banyador realçava les línies d’un cos que esdevenia perfecte en creuar-se amb d’altres que passaven totalment desapercebuts a les mirades furtives. L’aigua del mar lliscava per la pell fent-te sentir envejós de cadascuna de les gotes privilegiades. En passar pel teu costat li regalares un somriure i, miraculosament, els seus llavis en dibuixaren un mentre un dels seus ulls verd intens s’aclucava confident de l’admiració rebuda. I mentre la protecció solar esdevenia ungüent també privilegiat damunt d’aquell cos, tu tancaves els ulls per retenir en la memòria res més que aquell somriure generós i agraït.
26 de juliol de 2007.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)