Un tomb pel món: Uruguay 2003

Colonia de Sacramento, Uruguay 2003

Un tomb pel món: Chile 2000

Desert de l'Atacama, Chile 2000

Interior de les xemenèies del Volcan Villarrica, Chile 2000

Quan et sents terriblement sol...

Quan sents un silenci al teu voltant.
Quan no pots creuar la mirada amb cap mirada.
Quan l’absència de sentiments t’envaeix lentament.
Quan no hi ha cap paraula per dir.
Quan no hi ha cap paraula per escoltar.
Quan voldries fugir sense cap rumb.
Quan l’enteniment perd el control.
Quan una follia sembla apoderar-se de tu.
Quan l’estómac s’encongeix.
Quan et sents terriblement sol....

Quan tu no hi ets.
Quan no saps qui és aquest tu.
Quan mires cap a dins i tan sols hi ha gel.
Quan no saps que fer per fondre aquest gel.
Quan et sents terriblement sol...

Quan això passa, qui sóc?
Sóc jo?

Quan et sents terriblement sol...

Bones festes

Una fada?

Obrí els ulls i observà el seu entorn. El lloc era gairebé a les fosques, només il·luminat per la claror de la lluna que entrava per la finestra. Recorregué l’espai amb la mirada: era el menjador de casa.

- M’he quedat adormida al sofà – es digué a ella mateixa.

S’incorporà per aixecar-se i anar al llit però de cop restà immòbil. Observà la figura que estava sobre la tauleta de vidre, aquella amb dues ales, cabells llargs i rostre fi que guarnia de feia molt de temps el seu menjador. Li encantaven les fades. Ja de ben petita havia agafat afició per aquells éssers màgics, per aquells éssers de ficció. Es fregà els ulls i tornà a observar la figura de pedra. No hi havia cap dubte: les ales es movien lentament, els ullets parpellejaven i un breu somriure s’havia dibuixat als petits llavis.

- Estic somiant. Encara estic adormida – es digué en veu alta.
- No somies. No dorms – contestà la figura. I sense més, agità les ales i aixecà el vol.
- No pot ser! ets una figura de pedra, les fades no existeixen!

Com podia ser? A més de veure visions estava parlant amb… amb què ?

- No sóc una fada – li digué la figura.
- Què ets doncs? Ets una al·lucinació? – li contestà.
- Si fos una noia seria una fada, però resulta que sóc noi.
- Ah no! Sempre has estat una fada. Des del dia que vas arribar a aquesta casa. No vinguis amb tonteries ara.

Si. Segur que encara dormia. No havia cap altra explicació a aquella absurda conversa.

- Ah si? Doncs mira – digué la figura alhora que s’aixecava la petita faldilla.

Obrí els ulls com taronges i exclamà un “oh” que denotava sorpresa però alhora admiració.

- Disculpa, amb aquests... diguem-li... atributs està clar que no ets una fada. Què ets doncs, un “fado”?

El petit ésser alat mogué el cap en senyal de resignació mentre baixava el seu vestit per tapar orgullós la seva virilitat i, abans d’aterrar de nou sobre la tauleta de vidre digué:

- Em pots dir Amadeu. Aquest és el meu nom.

Propera representació

El proper diumenge dia 30 de novembre a les 18 hores a l'Auditori de la Torrassa (carrer Santiago Apòstol, 40 de L'Hospitalet de Llobregat), tindrà lloc una representació del monòleg teatral Evangeli anònim.

EVANGELI ANÒNIM

d'Albert López Vivancos

Qualsevol ciutat de Galilea, aproximadament l'any 58 després de Crist. Un personatge anònim, coetani de Jesús de Natzaret, repassa part de la seva infantesa amb la intenció de posar-ho tot per escrit. Recorda quan va conèixer Jesús i el que va aprendre d’ell. Fa una anàlisi dels fets esdevinguts durant aquell temps i fins la seva actualitat i dóna la seva opinió, al respecte. Ofereix un retrat del Jesús home a través de la seva visió i des d'una mirada crítica i a l'hora mostra el que possiblement era el pensament de molts homes i dones de l'època.

Autor i intèrpret: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS
Disseny gràfic: ESTANIS ABOAL MIMBRERO
Vestuari: AGUSTINA VIVANCOS VERA
Escenografia: ABOAL I LÓPEZ
Músic enregistrament: ALBA LLEIXÀ LÓPEZ (violí)
Tècnics de so i llum: JESÚS HORCAJO I ESTANIS ABOAL
Producció: Projecte Ixthys

Desesperació i por... Esperança!

I

Et sembla que avui no sortirà el sol. Es impossible que ho faci. El dia serà fosc com la nit. El dia serà avui la nit.

Però el sol ha sortit. I a més, maleït sigui, sembla més radiant que mai. Perquè ho ha fet? És que potser no sap que avui tot hauria de ser fosc? Què no sap que el que sents és foscor i desesperació?

Però el sol ha sortit per dir-te que, malgrat tot, la seva llum segueix il·luminant. Perquè és llum de vida capaç de penetrar fins el més remot dels racons.

Deixa que avui també surti el teu sol.

II

Què dius que sents? Por? La por tan sols genera por. La por enganya els sentits. La por confon, ens empeny a fugir del propi destí. Però el destí arriba igual, t’has d’enfrontar a ell tard o d’hora. Segueix si vols l’altre camí. Donaràs més volta, potser trobaràs amb que entretenir-te, potser t’oblidaràs de la por, la disfressaràs, però al final arribaràs al mateix lloc. Fes el que el cor et digui. El cor de vegades és un bon conseller. Però si em permets un consell: tira pel dret. Ara no és moment per buscar altres camins.

III

Dos rostres et miren. Els seus ulls oberts i el somriure franc, innocent, expressiu. Són les mirades que t’acompanyen sempre, constantment. L’energia vital. El sentir de l’ànima, el sentit de tot. Són les mirades de l’esperança. Són les mirades que esborren desesperació i por. Són les mirades. Són el motor que et fan ser, que fan que tu siguis elles, que elles siguin tu. Els somriures que es dibuixen als seus llavis són els somriures de l’esperança, els somriures de la vida. Esperança i vida.

Endavant Carme!

Nens Perduts

Aquesta nit ha tornat Peter Pan.
Amb ell venien els Nens Perduts.
Quants rostres coneguts !
Del passat…
No havien vingut mai tots junts,
però ja se sap,
als somnis pot passar de tot.
Com és que han aparegut avui?
Potser ha estat un atac de melangia?
Potser la nostàlgia s’ha apoderat
de la intimitat del son?

Els seus rostres,
rostres de l’ahir,
m’han ofert els seus somriures,
les seves mirades confidents
d’un temps que vam viure
i que ha quedat gravat a la memòria.
Cadascun m’ha retornat,
com si d’un tribut es tractés,
un tros de vida,
camí que vam fer plegats.

Torneu Nens Perduts.
Torneu amb aquest Peter Pan que,
potser de vegades,
enyora moments
i viu de records.

Ho has fet de nou

L’èxit és aclaparador.
Ho has aconseguit de nou.
Felicitats!
Les paraules causen efecte.
La mirada traspassa aquell límit
que la fa insostenible.
Les faccions es transformen
com si d’una màscara es tractés.
Sí.
Ho has fet de nou...
Has tornat a tocar-me els collons!

Torna Balneario

El proper divendres dia 31 d'octubre a les 20 hores al teatre de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (Avda. Diagonal 647) de la UPC, tindrà lloc una representació de l'obra de teatre Balneario, interpretada per la companyia Seitan Teatre. Us esperem!

Balneario
Original d'Albert López Vivancos

Un grupo de ex-alumnas del colegio de las Misioneras de Nuestro Señor Dios Redentor ha organizado un encuentro para recordar su época como estudiantes y saber que ha sido de sus vidas después de muchos años sin verse. El lugar escogido para la ocasión es un balneario donde pasarán un fin de semana juntas. Todo parece ir como lo tenían planeado hasta que empiezan a suceder cosas extrañas. ¿Están realmente donde creen estar? ¿Dicen la verdad cuando explican sus vidas? ¿Qué sucede en aquel lugar?

Balneario es una comedia llena de momentos divertidos y cómicos pero salpicada también por situaciones de esas que nos hacen reflexionar. Un divertimento para pasar una velada muy amena.


Reparto: Dolors Calmet, Raquel Fernández, Lluís Gálvez, Albert López, María Martínez, Mercè Naval, Sara Naval, Encarna Padilla y María José Pórtoles

Escenografía y vestuario: Seitán Teatre

Telón de fondo: Mercè Naval, María José Pórtoles y Seitan Teatre

Maquillaje: Merche Hernández

Técnicos de luz y sonido: Estanis Aboal y Jesús Horcajo

Diseño gráfico: Estanis Aboal


Dirección: Albert López Vivancos

Dame tu mano

Mi mano siempre está a punto
para enlazarse con la tuya.
No importa las veces que caigas:
soy viajero incansable de este camino
que juntos estamos recorriendo.
Así que dame tu mano
y levántate de nuevo.
Yo te sostendré.
Te cargaré a mis espaldas
y caminaré por los dos
si es necesario.
No importa la distancia.
Juntos llegaremos
donde nuestras miradas fijen el destino.
Porque el amor es nuestro aliado,
el verdadero combustible
que nos empuja siempre adelante.

9 de febrero de 2008

Em sento incapaç

Em sento incapaç.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Incapaç de seguir emmagatzemant
tants sentiments,
tantes mirades,
tants silencis que realment parlen,
tants petons amagats.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Necessito esbrinar el misteri
que es pot intuir als teus ulls,
necessito esbrinar els secrets
del teu somriure,
la màgia de la teva veu.
Però no hi ets...
Potser hauré de seguir emmagatzemant.
Segur que encara
queda algun raconet.

Què hi ha?

Quadre original d'Estanis Aboal Mimbrero

* * *

Què hi ha més enllà de les ones?
Què puc trobar més enllà d’aquest blau,
que ara és blanc,
ara és verd,
ara és...

Què hi ha en aquest rostre pensatiu?
Com enfilar la meva agulla
en el fil dels seus pensaments?
De quin color són aquests pensaments?

Què hi ha en la nuesa del cos
que sent la brisa acaronar-lo?
Com gaudir d’una pell càlida
que desperta qualsevol sensualitat?
Com?

I què cerquen realment
aquests ulls que observen l'obra d'art?
L’art són els colors?
O potser és la càlida pell?
Potser el cos nu?

Sempre infant

El petit infant segueix viu.
Corre per les venes.
S’apodera encara de l’esperit.
Malgrat els anys.
Malgrat els somnis que no s’han fet reals.
Malgrat les decepcions.
Malgrat tu...
Tu que havies de ser-hi
i no hi ets.
Tu que segueixes passant
per sota la finestra
ignorant de la mirada
que segueix observant-te.
Que mira des de dalt els teus cabells,
ara rossos, ara negres, ara roigs.
Són els mateixos ulls.
Els d’aquell petit infant.
El que corre encara per les venes.
El que manté viu l’esperit.
L’infant que no ha volgut marxar.
Peter Pan.
Petit Príncep.
O qualsevol dels Nens Perduts.
Infant.
Sempre infant.
Que restes.
Que em fas anar endavant.

Colors

No saps on ets,
ja ho sé.
No veus res:
mires endavant,
mires enrera,
res.
Negre sembla ser el color del futur...
i del passat.
I tu?
Gris, oi?
No ets capaç de veure els colors,
els teus colors.
On és la dignitat de l’home
quan un no és capaç de veure
els seus propis colors,
de trobar-se a un mateix,
de reconèixer el seu reflex al mirall
cada matí?
Blanc, roig, blau, groc...
Tots hi són en tu.
Tots.
Busca’ls,
t’ho prego.
Fes-ho!
Troba’ls!
La nostra vida és menys vida
sense la claror dels teus colors.

Les meves paraules,
que són els meus colors,
són avui per tu,
seran sempre per tu.

El cavaller

Il·lustració d'Estanis Aboal

El cavaller avança amb pas ferm. Duu els seus millors vestits i l’espasa llueix penjada del cinturó de cuir finament treballat. El cavall l’espera, altiu i noble. Noble igual que ell i tota la seva nissaga. En arribar al seu costat acarona la llarga crinera. El corcer respon amb un moviment de cap. Reconeix el su senyor. Sap que a ell l’he de deixar muntar. I així ho fa.

El cavaller observa el seu entorn. D’allà dalt estant tot es veu diferent. És com si el món estigués als seus peus. Un lleu moviment dels seus talons fa que l’animal comenci a caminar. Tot està fet, res pot aturar el seu destí. Sap cap a on s’encamina. Sap que trobarà al final. Sap a qui trobarà al final.

L’observen. El reverencien al seu pas. Hi ha somriures als llavis. Un somriures que són reflex de pensaments. De pensaments... Pensen en la donzella, la donzella del final del camí mentre el seu senyor s’allunya lentament d’ells. La donzella...

En arribar el cavaller baixa, serè i tranquil, de la seva muntura. Acarona la bèstia de nou. És un gest d’agraïment per haver-lo dut una mica més enllà, més enllà de qualsevol determinació preestablerta.

Un soroll al seu darrera desvetlla la presencia d’algú. Es gira poc a poc i un somriure es dibuixa als seus llavis. És allà, davant seu, a poques passes de distancia. Avança. Avancen l’un cap a l’altre. S’atura. S’aturen l’un davant l’altre. La mà s’alça com per art de màgia per acariciar el bell rostre. Ha arribat el moment: el cavaller abraça el jove lacai d’ulls color de mar.

Els somriures, de ben segur, s’esborraran de tots els rostres.

¿Vuelas conmigo?

¿Vuelas conmigo?
¿Qué no tienes alas?
Las alas están en el espíritu.
Puedes volar cuando quieras.
¿El motor?
Los sueños, por supuesto.
¿Qué sería de mí sin los sueños?
Sin ellos seguro que no podría volar.
¿Qué hay que tener los pies en el suelo?
¿Qué hay que ser realista?
Como quieras.
Yo prefiero ver las cosas desde arriba.
¡Volar!
Volar surcando mis sueños,
mis deseos, mis pasiones,
mis anhelos.

No te quedes en tierra.
Desde arriba
se disfruta más de la vida.

Indefenso

Ayer te vi tan indefenso…
Quise llegar hasta ti,
dejarlo todo,
estar junto a ti.
Pero las malditas cadenas
no me dejan correr.
Las cadenas.
Siempre las cadenas.
Cada eslabón se aferra a mí,
se incrusta en la carne,
en el espíritu.
Y cuanto más afán pongo en avanzar,
más fuerte es su resistencia.
¿Cómo desprenderse?
¿Cómo deshacerse de tantas cosas
que se me antojan imprescindibles?
¿Cómo olvidar estereotipos y prejuicios?
¿Cómo alejarse del miedo?
Quizás tú indefensión
sea el camino.

Caminem de nou

Caminem de nou?
Som-hi.
Iniciem la ruta.
Cap a on?
Tan se val.
Caminem.
Què et sembla si anem cap allà?
Molt bé.
Seguirem el rumb que tu escullis.
I si m’equivoco?
No te equivocaràs.
Però...
Si t’equivoques girem cua.
O agafem el primer trencant.
Vols dir?
I tant!
Apa, no xerris més.
Molt bé.
Caminem doncs.
Som-hi.

Socorroooooo

Spiderman va pensar que jo era el dolent... i em va atacar!!!!

"Las chicas de oro"... lalalalala...

Amb la Dolors, la María i la Jose.

Amb la Mercè (T'he de dir una cosa...)

La Dolors fa 50

La Dolors ha fet 50 anys. I, com no, va tenir la seva festa sorpresa. Aquest va ser el meu regal.

De cop obrí els ulls. Sentia la seva respiració agitada i petites gotes de suor poblaven el seu rostre. Lentament va recórrer amb la mirada aquell espai que l’envoltava. Un somriure se li dibuixà als llavis en reconèixer la seva cambra i estirant els braços alliberà la tensió que oprimia els seus músculs. Notava la seva gola seca i, incorporant-se del llit, es dirigí travessant la penombra a la recerca d’un got d’aigua fresca. La mà buscà a les palpentes l’interruptor i en pressionar-lo amb els dits el ”clik” es multiplicà per l’espai alhora que una intensa llum il·luminà l’immens escenari on ara es trobava. A l’instant reconegué l’escalfor característica dels focus, l’olor característica del teatre, la màgia que emanava d’aquelles fustes testimonis de tants i tants personatges que l’havien poblat.

- Però què passa? Acabo de despertar d’un somni i de cop estic de nou dins d’un somni? - pensà sense deixar d’observar el seu entorn.
- No ets dins d’un somni - respongué una veu desconeguda.

El cor començà a bategar més intensament en veure una figura que s’acostava lentament.

- Ets dins de tu mateixa, a l’interior d’una obra teatral escrita amb lletres màgiques al teu esperit i que només tu pots representar.

Aquella persona, aquella veu parlava pausadament i conforme ho feia s’anava fent més i més familiar.

- Fixa’t en tots els actes representats, en totes les coses que has fet, des d’aquell moment en que el teu cor començà a bategar a l’interior de la teva mare. En cada llàgrima vessada, en cada rialla viscuda.

- Mira tots aquells que han format part de la representació fins ara. Mira tot el que has compartit, el que has donat, el que has rebut.

- Pensa en tot el que queda per representar. Quantes carícies, quantes mirades, quant amor...

Les veus d’aquells personatges l’anaven envoltant. Sentia com el cos i l’ànima s’anaven omplint d’energia, d’empenta, de passió, de ganes de viure. Era com si els anys viscuts, com si l’experiència l’empenyés irremeiablement a viure amb més intensitat el futur. Les veus d’aquells personatges, la seva pròpia veu...

I ara, quan despertis de nou, viu.

La representació continua.

Amb tot el meu afecte.

Fent esport

Entrenant amb l'equip del Club de Rem Badalona.

¿Cuanto dises que ta costao?

“¿Cuanto dises que ta costao? ¡¿Dié euro?! ¡Pos quien ta pelao, si eso no cue’ta ni sei sentimo!”

Se’ls mirava de reüll. Què fàcil seria tot si fos un d’ells, si només s’hagués de preocupar pel preu de la perruqueria des d’una ignorància que podia esdevenir reconfortant enfront dels seus problemes. De què li servia tota la seva intel·ligència, tota la seva cultura, les seves capacitats innates? En aquell moment només desitjava oblidar-se de tot, ser un ignorant, incorporar-se al petit grup d’homes que prenien el seu “carajillo de Veterano” aliens del que passava a la resta del món, transformar-se en un desconegut.

“Pos a mi me pela mi mujé i mira que bié me lo hase”.

El mòbil sonava insistent. Sabia qui trucava i què volia. Pagà el seu cafè amb llet descafeïnat i els “carajillos de Veterano” i sortí d’aquell món mentre una veu de lluny li deia:

“¡Grasia hombre!”

21 de febrer de 2008

La llegenda de Menussa i Lampègia

Disseny del cartell: Estanis Aboal

* * *

La Llegenda de Menussa i Lampègia és una obra teatral que es representa a la Vila de Llívia, a la Cerdanya, des de l'any 2000. Els seus inicis van ser dintre de les activitats de l'Escola d'estiu de cultura popular i tradicional (Festcat) que organitza cada any el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya. A partir de la quarta edició va passar a dependre de l'Ajuntament de la Vila de Llívia. Es tracta d'un espectacle itinerant que recórre diferents indrets de la Vila. Hi participen els seus habitants i gent de la comarca. També hi col·laboren persones i grups arribats d'altres indrets de Catalunya.

Narra la història d'amor entre Menussa, un capdill àrab que va conquerir la Cerdanya amb les seves tropes durant la invasió musulmana de la Península Ibèrica, i de Lampègia, filla del Duc d'Aquitània.

La Llegenda d'aquest any tindrà lloc el dissabte 19 de juliol a les 22 hores. Abans però, a les 20.30 hores, hi haurà un sopar medieval. També tindrem durant tot el dia un mercat medieval de productes artesans pels carrers de la vila.

ANIMEU-VOS A VENIR!!!

Silenci. De nou

Com dir el que penso?
Com dir el que sento?
Com fer-ho si ni se realment el que penso,
si ni se realment el que sento?

Potser serà millor el silenci.
Segurament expressaré mes coses sense dir res.
El meu silenci serà un crit.
Un crit per a qui ho vulgui escoltar.
Per a qui ho ha d’escoltar.

Silenci.
De nou.Silenci.

Un tomb pel món: França 2005

Le Puy-en-Velay (Alt Loira), França 2005

Un tomb pel món: Brasil 1997

Catedral de Brasilia, Brasil 1997

Música... dansa... tu

Música...
Melodia que omple
l’espai
i ens porta cap a un viatge
d’emocions i sentiments.

Dansa...
El teu cos, nu,
es mou portat per aquestes emocions
convertint-se ell mateix
en una nova música.

Tot en plena harmonia:
notes, músculs, silencis, mirades...
movent-se per l’espai,
esdevenint una sola cosa
que perdurarà
en l’eternitat.


Somiant amb tu - setembre de 1999

Curs 2007-2008

Arriba el final del curs i em ve de gust fer una repassada del que ha estat. La paraula que em ve al cap en fer aquest exercici d’avaluació és SATISFACCIÓ. Sí, em sento molt satisfet. Perquè? Doncs perquè ha estat un període molt productiu: he estrenat quatre obres escrites per mi.

BALNEARIO va obrir la temporada. La gent de la Companyia de Teatre Seitan m’han donat grans satisfaccions. En primer lloc l’oportunitat d’aprendre més d’aquest ofici del teatre, però sobretot em satisfà tenir-los com amics donant-me suport en tot moment (gràcies Mercè, María, Dolors, Raquel, Jose, Toni, Encarna, Sara i Luís)

EVANGELIO ANÓNIMO, la versió en castellà del monòleg teatral que vaig estrenar la temporada passada, va veure la llum a Colombia oferint-me l’oportunitat d’obrir altres horitzons i demostrant-me a mi mateix la capacitat d’enfrontar-me amb un text en solitari. La gira per Colombia ha estat una experiència inoblidable (gràcies Oscar, Diego, ...)

LA LIRA D’ORFEU, produït per la Sala Cabañes de Mataró, ha estat una altra experiència enriquidora: el repte de dirigir un muntatge amb gairebé cent persones involucrades (gràcies Coral, Ferran, Mercè, Estanis, Teresa, Enric, tota la companyia i, com no, a la Sala)

GRAFFITI, ÒPERA URBANA, una producció de l’Orfeó Lleidatà és la quarta estrena del curs. M’ha donat l’oportunitat d’experimentar amb noves tecnologies i de treballar amb un equip de gent immillorable que m'han fet sentir com a casa. Sense dubtes he après molt de l’experiència (gràcies Xavier, Pedro, Anna, Estanis, el cor jove i tot l’equip)

I entremig de les estrenes, la direcció de La bella Otero, que va estar cinc setmanes a la cartellera de Barcelona, treballant am dues grans professionals (gràcies Empar, Agnès, Juan i tot l’equip)

I encara queda La llegenda de Menussa i Lampègia pel juliol a Llívia, que com cada any també m’omplirà de satisfacció (gràcies anticipades a tots els que participareu)

Vull fer també un esment als alumnes que han passat pels meus cursos de teatre de l’escola de música de Gavà. Amb ells he passat molt bones estones i em sento orgullós del treball que s’ha fet durant tot el curs (gràcies a tots i especialment al “grupet”, ja sabeu...)

Definitivament estic molt satisfet. Satisfet i il·lusionat per seguir treballant en nous projectes, que en tinc uns quants.

Gràcies de nou a tots els que heu estat al meu costat en aquest magnífic curs. Als que heu treballat amb mi i als que m’heu donat suport. Un curs inoblidable.

Cicle

El cicle es tanca.
Semblava impossible, oi?
Ens crèiem invencibles.
L’eternitat era nostra.
Recordes?
Per sempre, vam dir…
Com ens vam atrevir a pronunciar aquestes paraules?
Vam ser valents?
Potser agosarats?
En realitat no ens equivocàvem:
el viscut és per sempre,
malgrat hagi acabat.

La lira d'Orfeu

La lira d'Orfeu ha baixat el teló. Gràcies a tots i totes els que heu participat en aquesta gran experiència.

Un, dos, tres i...

Un, dos, tres i...
La impressió és aclaparadora.
Sents l’aire que t’envolta.
Guanyes velocitat.
Tanques els ulls,
és difícil mantenir-los oberts.
A la ment ressona el tres.
El tres ha estat decisiu.
Ha marcat el principi.
I també el final.
Tres...
Perquè? Perquè? Perquè?
No ho hauries d’haver fet.
Ara tens por.
Cada vegada vas més ràpid,
caus més ràpid.
Però,
realment calia saltar?
Calia llançar-se al buit?
Un, dos, tres i...
Ho has fet de nou.
Un...
Altre cop.
Dos...
Ho fas de nou...
Tres...
Potser la propera vegada
contaré fins a quatre.


14 de febrer de 2008

Estrena teatral

L’Orfeó Lleidatà està realitzant un seguit d’actes durant l’any 2008 amb motiu de la celebració del 50 aniversari de les corals infantils, entre els que destaca l’estrena de l’Òpera Urbana “GRAFFITI”, una obra creada especialment per a l’ocasió amb música de Pedro Pardo i lletra d’Albert López Vivancos.

“GRAFFITI” és una obra de teatre musical amb un disseny molt original, ja que utilitza el recurs del vídeo-art, el cinema i les noves tecnologies, amb la cultura urbana com a eix principal.

Es tracta de la producció més ambiciosa que l’EMOL ha fet fins ara i està previst la seva publicació amb l’editorial Periferia Sheet Music i la producció d'un dvd en col·laboració amb la productora audiovisual Cantalup i Lleida TV.

Dies de representació: dissabte 7 de juny a les 19,30 hores

diumenge 8 de juny a les 12,30 hores

Lloc: Teatre Municipal de l'Escorxador

C/ Lluís Companys s/n

Lleida

Venda d'entrades: Telèfons: 973233554 (9-13 h i 16-20 h) i 973279356 (17-19 h)

FITXA TÈCNICA:

Música: Pedro Pardo
Llibret: Albert López Vivancos

Intèrprets: Cors infantils i Cor de Joves de l’Orfeó Lleidatà.

Orquestra de Cambra de l’Orfeó Lleidatà (Marta Garcia, flauta travessera; Núria Pascual, violí; Gilberto Rivero, saxòfon; Rafel Esteve, contrabaix-baix elèctric; Carme Garrigó, marimba;Josep M. López, bateria-percussions)

Solistes: Anna Borrego
Actor: Estanis Aboal

Escenografia: Cantalup Produccions Audiovisuals
Direcció cors: Xavier Quinquillà, Esther Lara, Elisabeth Zapater
Direcció escènica: Albert López Vivancos
Direcció musical: Pedro Pardo
Producció executiva: Xavier Quinquillà

imagen & palabra

El Diego és realitzador audiovisual, fotògraf, dissenyador i músic. És colombià i viu a la ciutat de Bogotà. Durant el meu viatge al seu país va estar al meu costat acompanyant-me i fent-me de guia per tot arreu. Vam tenir grans converses i d'una d'elles va sorgir la idea de fer un treball de creació conjunta. I aquesta idea s'ha plasmat en "imagen & palabra", un blog on anem publicant aquest treball conjunt.

www.palabraimagen.blogspot.com

Esteu convidats a visitar-lo i a deixar els vostres comentaris.

Un tomb pel món: London 1998

A l'entrada del musical Cats

De tornada a l'aeroportde Barcelona després de l'aventura...

* * *

Després d’estrenar l’espectacle musical “I tot plegat”, l’equip de dirección de la companyia de teatre L’Oca Underground format per la Neus, l’Oscar, la Carme, el Pere i l’Albert, vam anar a London a veure musicals. Vam fer turisme i vam veure els musicals The phamtom of the opera, Chicago i Cats. De tornada un “petit” problema: vam perdre l’avió i vam passar moltes hores a l’aeroport esperant poder tornar l’endemà.

Oblit

El silenci s’apodera de tot el que t’envolta.
No saps que passa.
A què es deu?
Per què ara?
Busques una explicació lògica però no n’hi ha.
Intentes respondre tu mateix.
Inventes una i altre resposta.
Però no serveixen.
Cap.
El silenci s’alia amb l’obscuritat.
Tot ennegreix.
La mirada sembla torbar-se.
Tot desapareix al teu voltant.
Obscuritat i silenci.
Silenci i obscuritat.
I tu estàs allà,
sòl,
desprotegit,
oblidat.
L’oblit és ara el teu company de viatge.

Gent que m'envolta

Una nova secció per al meu blog: la gent que m'envolta. Persones que estan sempre amb mi, que m'acompanyen, que formen part de mi.

Començo amb el millor amic que tinc.

* * *

Amb l'Estanis

Sonrisa

Alargas tu brazo
poniendo tu blanca mano frente a mí.
La observo.
Parece decir: tómame.
Pero no la tomo.
Subo mi mirada a ella y inicio un viaje.
Sí, cabalgo con la mirada por tu brazo
hasta llegar a ese rostro que,
con cara pícara,
me regala una sonrisa
que fascina y embriaga,
que contagia y que inspira.

És lícit fer-ho per compassió?

Les paraules semblen buides.
Les dius però ja no sents el que senties.
Potser és que t’has acostumat a elles?
O és que han perdut el seu significat?
Potser les dius perquè saps que hi ha algú que espera sentir-les?
Les dius per compassió?
És lícit fer-ho per compassió?


7 de febrer de 2008

Sant Jordi

* * *

El drac avança despietat.
La boca oberta de bat a bat
traient foc pels queixals.
Què li passa?
Perquè aquest mal humor?
Perquè tanta mala hòstia?
Les flames t’atrapen: angoixa, malestar, depressió...
On és el maleït sant?
Què potser la seva llança no serveix
contra els monstres que ens habiten l’ànima?

Jordi! On coi ets?

Ah, ja et veig!

Arribes en forma de mirada.
Arribes dins d’una carícia.
Et mostres en una dolça paraula.

I les flames esdevenen roses,
roses fetes de passió.
Roses que tenen gust a amor.

En mi barca

Qué inmenso es el mar cuando hay que atravesarlo,
cuando la tempestad agita sus aguas.
Qué oscura parece la noche.
Qué pequeña es la barca cuando debes llevar contigo
tantos sentimientos.
Qué solo te sientes bajo el cielo negro.

Pero el mar es tan agradable cuando alguien va junto a ti.
La noche se llena de luz bajo las estrellas que señalan el camino.
La barca se ensancha para compartir, para regalar, para recibir.

En mi barca estás tú.

Estrena teatral

El dimecres 9 d'abril de 2008, a les 21 hores s'estrenarà al Teatre del Raval de Barcelona l'obra de Juan Trujillo "La bella Otero".

SINPSI:

La Bella Otero acaba d'arrencar l'últim full del calendari de la seva carrera artística. Aquesta nit, al Moulin Rouge, s'ha acomiadat definitivament del seu públic. No obstant això, malgrat l'ansietat de la fugida, es pren uns minuts per a acomiadar-se del seu racó favorit, un reservat que l’ha protegit moltes nits, fora de perill de la curiositat aliena, principalment per a reservar les identitats dels poderosos personatges que li van fer la cort. Mentre la Bella Otero, presa de la nostàlgia, observa cada objecte d’aquest luxós reservat, és sorpresa per La Goulue, l'altra estrella del Moulin Rouge. L'obra, es centra en l'última disputa d'aquests dos excèntrics personatges, totalment antagònics, que, sense pretendre-ho, desgranen diversos episodis de la vida de la Bella Otero, com un homenatge inconscient a la seva nit de comiat. Les dues reines de la Belle Epoque es lliuren a jocs escènics divertits amb diàlegs accidentats i grollers que transformen a La Goulue en alguns dels principals amants de la Bella Otero, que d'aquesta manera mostra les seves poderoses tècniques de caçadora d'homes. La màgica seducció que emana la seva veu, la seva figura i els seus moviments és tal que, com va ocórrer a quants la van conèixer i van sucumbir als seus encants al llarg de la seva trajectòria artística, enamora a l'auditori i, finalment, a la seva pròpia veu crítica, LaGoulue.

Producció: Factoria Artipolis SL
Direcció i adaptació al català: Albert López Vivancos
Escenografia: Estanis Aboal
Intèrprets: Empar López i Agnès Cortés

L'obra estarà en cartell durant cinc setmanes de dijous a diumenge.

Un tomb pel món: Colombia 2008

Passejant pel centre històric de Bogotà, Colombia

Evangeli anònim

Foto: Diego MAuricio Granados

El monòleg teatral Evangeli anònim (en la seva versió castellana) està de gira per Colombia. Avui ha tingut lloc la primera representació. Ha estat a l'Stadium Generale, un convent de frares dominics. En els propers dies continuaran les representacions en d'altres espais teatrals de Bogotá.

La llista és llarga

Qui ets realment?
Qui ets per mi?
Què hi ha darrera les paraules,
les mirades i els gestos?
Segurament podria dir moltes coses,
infinitat de descripcions,
perquè cada cop que em mires,
cada cop que em parles,
l’efecte és màgic i les sensacions,
noves a cada nova mirada,
inèdites a cada nova paraula o gest,
omplen fins a l’últim alè la vida.
La llista seria molt llarga,
la llista és molt llarga
i les descripcions resulten banals
quan pots gaudir d’aquestes sensacions
que són autèntiques
i inesborrables.


31 de gener de 2008

La lira d'Orfeu

Disseny: Estanis Aboal Mimbrero

* * *

El disabte 10 de maig de 2008, a les 18 hores s'estrenarà a la Sala Cabañes de Mataró el musical La lira d'Orfeu, un espectacle teatral per a tota la família. Hi participen més de 70 persones de totes les edat.

*

Música: Enric Capdevila

Lletres cançons: Teresa Lluveras

Coreografies: Coral Consegal

Disseny d'imatge, escenografia i vestuari: Estanis Aboal

Direcció musical: Georgina Blanch

Assessoria vocal: Teresa Lluveras

Guió i direcció: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS

*

Dies de representació: 10, 11, 12, 17, 18, 24 i 25 de maig i 1 de juny

Horari: 18 hores

Lloc: Sala Cabañes. Riera, 110 (Mataró) Telèfon: 937901213

No es pot morir per vosaltres

“En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.” Lc 23, 3-33

Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:

- No es pot morir per vosaltres...

“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:

-Pare, confio el meu alè a les teves mans.

I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46


24 de gener de 2008

Madurar

Sóc aquí davant teu.
Intento escoltar-te,
sentir les teves paraules.
Busco anar més enllà
de la teva mirada.

Tanco els ulls.
Inicio un viatge
cap al meu interior.
Deixo ressonar la teva veu
al més profund del meu esperit.
Em relaxo per deixar-me portar,
per deixar-me envair
per aquesta mirada
que em captiva.

Escoltar i mirar,
per després madurar.

Madurar és viure.
És viure el que m’envolta,
a tu també.
Tu m’envoltes.
Viure’t a tu.

Parla’m doncs,
no deixis de mirar-me.
Envaeix-me amb paraules,
envaeix-me amb mirades.


17 de gener de 2008

Tot depèn

L’infant s’acostà lentament fins quedar davant la immensa roca. Els ulls, d’un blau pertorbador, es van clavar directament al petit forat situat al mig de la pedra. Un calfred sacsejà el cos gairebé nu i moll després d’haver travessat el riu d’aigües fosques. Les gotes recorrien aquella anatomia que es debatia entre la infantesa i l’adolescència en una lluita aferrissada. Les paraules ressonaven a la seva ment. Quatre paraules que havien servit de comiat. Quatre paraules que l’havien allunyat de la seguretat de la llar, d’una vida plàcida. Quatre:

- Tot depèn de tu.

Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.

Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.

- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.

Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.

I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:

- Tot depèn de tu.


10 de gener de 2008

Ja arriben

Ja arriben els dies
en que potser la sort canviarà,
els ull podran veure més enllà
i l’esperit,
aquell que ens habita,
serà el veritable conseller
del reialme de la vida.

Serem rei i vassall,
disposats a donar i rebre.
L’un per l’altre,
en harmonia amb l’interior
però també amb allò
que defuig
de les nostres fronteres,
dels nostres límits,
els teus i els meus,
però que deixaran de ser-ho
perquè no sabrem
on acabes tu
i on començo jo,
on comences tu
i on acabo jo.

Ja arriben els dies
i la sort segur canviarà.
Els ulls es fixaran
i les mirades envairan mirades.

Ja arriben els dies
en que l’un habitarà
definitivament l’altre.


3 de gener de 2008

L'any dels somnis

Arriba la fi de l’any,
de nou.
És temps de somiar,
de fer projectes
per l’any que arriba.

Com sempre penses:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Ho ha de ser.
Fa massa que somies.
Fa massa temps que desitges.
Fa massa temps,
massa.

Perquè no hauria de ser aquest?
Un o altre haurà de ser...
Perquè no aquest?

Somnis fets realitat...
Utopies potser?
Somnis utòpics.
Personalitat utòpica.
Somiador.

Ets així.

I quan finalitzi l’any que arriba
segur que diràs:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.

Segueix somiant.
No deixis mai de fer-ho.

Tots els anys son de somnis.


27 de desembre de 2007

És Nadal i no tinc mitjons

Qui ets?
Què vols de mi?
Contesta.

És Nadal i no tinc mitjons.

Ah...
Entenc...
Crec...
O..
Potser no, no t’entenc.
Què vols dir exactament?

Tan se val.
Pots entendre el que vulguis.
O pots no entendre res.

Però...
Què és això dels mitjons?
No sé a que treu cap.
Explica’t!

Si et digués:
tinc un forat als mitjons,
ho entendries?

No...

Doncs no hi donis més voltes.

Però segueixo sense saber qui ets.
I tampoc sé que vols.

És fàcil:
sóc aquell que no te mitjons.
Tot i que és Nadal.


13 de desembre de 2007

Em tens una mica oblida

Avui t’escric per dir-te que no tens raó. Encara ressona al meu cap la teva afirmació: em tens una mica oblidat. Encara veig la teva cara on es podia llegir que ho deies de cor, on es veia reflectida la teva veritat. Sé que ho deies convençut. Però això no és cert. Ho dic també de cor, com tu. Com podria oblidar-te? Com deixar en l’oblit tot el que hem passat junts? Com deixar de banda els sentiments? Com? Impossible. Potser sí que no ens veiem tan sovint. Potser passen els dies, les setmanes i, fins i tot, alguna vegada, alguns mesos. Però no t’oblido. Estàs present dins del meu cor. Ets present sempre, dia a dia. per això no diguis que et tinc oblidat. No m’ho diguis.


6 de desembre de 2007

Quan l'art esdevé art

La tela blanca…

Mira de lluny.
Mira com si veiés alguna cosa.
Però la tela és blanca.

S’enfunda dins d’una camisa vella.
Obra la maleteta de fusta.
Treu els pinzells, els tubs de pintura...

S’ho mira de nou.
La tela segueix blanca.

Puja a l’escala.
Mulla el pinzell suaument, en blau.
I l’art esdevé art.
Les pinzellades es succeeixen l’una darrera l’altra.
El blanc deixa de ser blanc.

L’art esdevé art.
I la meva mirada, admiració.

Un tomb pel món: Turkia 2006

La vall de Göreme, a la Capadòcia.

Bressol de les primeres comunitats cristianes.

No t'entrabanquis amb les carxofes

Caminaven a les fosques per aquell llarg passadís. Sabien que no tenien la possibilitat d’encendre el llum perquè allò els delataria. Però també sabien on estaven, per on passaven. L’havien recorregut moltes vegades amb llum: un passadís inacabable, amb portes a banda i banda, res més.

- Vigila, no t’entrebanquis amb les carxofes - va xiuxiuejar el seu company d’aventures.

- Com dius? - demanà.

- Què vigilis, què podries entrebancar-te amb les carxofes - va repetir.

Però què estava dient? Carxofes? Aquell passadís era totalment buit, no havia perill d’entrebancar-se amb res. Rumià una mica l’avís del seu company.

- Tranquil, les tinc localitzades les carxofes - digués sense aixecar la veu - Espero que no ens ataqui cap mamut afamat - va afegir.

- Segur que si està afamat es menjarà primer les carxofes.

I poc a poc van seguir travessant la foscor que els envoltava per tot arreu.


29 de novembre de 2007

Aquelles paraules

Sempre et penso.

Aquestes paraules
restaran sempre en la ment,
gravades a l’ànima,
en el més profund de l’ésser,
com un preuat tresor,
com una declaració d’amor,
com una declaració de fidelitat,
com a testimoni d’un temps de felicitat,
d’una mirada captivadora,
d’un somriure ple de vida,
d’un munt de paraules,
de sentiments.

Sempre et penso.
Sempre.

22 de novembre de 2007

Tots vivim acollonits

Realment tots vivim acollonits. Quan les coses no van bé ens angoixem per tot allò que passa, pel que no tenim, per no saber que ens portarà el futur. Acollonits perquè no ets qui voldries, perquè no fas el que voldries o perquè no tens el que voldries.

I quan ets qui vols, fas el que vols i tens el que vols, t’acolloneixes amb la possibilitat de perdre-ho tot. I qui digui que mai pensa en això, menteix. En algun moment segur que ha sospesat la possibilitat i s’ha sentit acollonit.


15 de novembre de 2007

La terra màgica

Els cavalls alats remuntaren el vol per sobre dels seus caps. Centenars de petits éssers amb aspecte humà i cua de ratolí aixecaren alhora els seus minúsculs braços en un gest de comiat. De dalt estant podia apreciar el riu d’aigües vermelles que travessava la Terra Màgica, les muntanyes de terra violàcia recobertes d’estranyes plantes que primer donaven fruits i després flors, les cases gegantines enrunades on suposadament havien viscut en un altre temps els gegants que havien creat aquell món. Semblava com si volés pel damunt d’un somni. Tancà els ull fortament esperant que en obrir-los tot allò desapareixeria. Però no. En fer-ho tot segui allà. La seva mà volgué trobar d’altres evidències que corroboressin la realitat: una corona daurada rodejava el seu cap i una llarga espasa amb incrustacions de pedres precioses penjava del seu cinturó. El jove príncep es rendí a totes aquestes evidències i gaudí del paisatge que s’estenia per sota d’ell.

8 de novembre de 2007

Sàpigues que

Sàpigues que només tu ho saps.
Sàpigues que això és entre tu i jo,
ningú més.
Sàpigues que estic decidit.
Sàpigues que vull arribar al final,
amb tu.
Sàpigues que això és cosa de dos.
Sàpigues que sempre serem dos.
Sempre dos.
Tu i jo.

1 de novembre de 2007

Em toca a mi

Els nens corrien descontrolats d’una banda a l’altra. Semblaven poseits per alguna mena d’esperit maligne. Els seus crits penetraven com si fossin punxegudes llances per les oides i semblaven perforar el cervell fins a atravessar-lo completament. La fatiga només mimbava les forces del pobre noi que lluitava per mantenir la pilota en el seu poder. És que potser aquella colla de marrecs estàven vacunats contra el cansament? El seu crit de guerra seguia resonant per tot:

- Em toca a mi, em toca a mi!

Finalment el noi es donà per vençut i envià la pilota, amb les poques forces que li quedaven, el més lluny que va poder. I els nens, al igual que un llop afamat, van llençar-se a una lluita aferriçada per aconseguir el preuat tresor.

* Basat en un fet real...


25 d’octubre de 2007

Una oportunitat

- Què necessites? Digues, què vols?

El noi abaixà la mirada mentre un rubor incontrolable envaïa les seves galtes. Sentí una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Sempre li passava igual: quan vivia una situació que el superava li venien ganes de fer pipí. El seu pensament es concentrà exclusivament en intentar retenir les ganes. S’havia d’aguantar fins que acabés el discurs que el comminava a expressar les seves necessitats.

- Anar a pixar – va pensar – Això és el que necessito.

Les cames van començar a fer moviments destinats a evitar el desastre. Instintivament les mans van viatjar fins l’entrecuix. Fent pressió allà baix aconseguia resistir més estona. I la veu seguia parlant i parlant. Ja era incapaç de desxifrar el que deia. A la ment només ressonava la seva pròpia veu dient: aguanta, aguanta, aguanta... Tancà els ulls, com si així pogués fer més força, i en obrir-los unes llàgrimes, provocades per aquesta força, es van lliscar pel seu rostre.

- No ploris ara, que ja no ets un nen.
- Si no ploro...
- Tan sols et demano que parlis, que diguis el que et passa. Tens una oportunitat nova per expressar les teves necessitats.

Expressar-se, això és el que havia de fer.

- Expressar? Això és el que vols? – va pensar – Molt bé, tu ho has volgut!

i això va fer, expressar-se.

- Vull pixar!

I alhora que el crit desesperat sortia de la seva gola, les cames iniciaven la carrera, també desesperada, per alleujar la pressió que sentia al seu interior.


18 d’octubre de 2007

Cal posar-s'hi

Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? Jo crec que no hi ha res a fer. És impossible trobar una sortida. Millor ens quedem aquí, asseguts, i esperem a que arribin.

Esperar... sempre esperar.

Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? I tant que sí! Segur que trobarem la sortida i quan estem a fora, esperarem a que arribin.

Esperar... sempre esperar.

Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? Fem el que fem, tan si esperem com si anem, el resultat serà el mateix: esperar. Per tant, que cadascú faci el que cregui convenient. I al final, uns a dins i altres fora, esperarem.

Esperar... sempre esperar.


11 d’octubre de 2007

Alguna cosa cau

Alguna cosa cau.
No ho pots evitar.
Et llences a una carrera inútil
Fas un salt impossible.
Crides.
T’estires tot el que pots en un intent final
de salvar la situació.
Però no arribes.
El fatal desenllaç es consuma.
L’ou ha rodolat imparable caient precipitadament al buit
i esclafant-se contra el terra.
La tragèdia t’envolta,
s’apodera de tu:
t’has quedat sense sopar.


4 d’octubre de 2007

Arribaran canvis

Com cada matí surt precipitat de la seva cambra per arribar el primer al bany. Tanca la porta amb baldó i un lleu somriure es dibuixa als seus llavis: ha tornat a guanyar. Es treu el pijama, també precipitadament, quedant-se només amb uns calçotets color blanc amb ralletes. També en té uns de vermells, uns de blaus i uns de verds. Tots amb ralletes: a la seva mare li deuen agradar les ralletes. S’observa al gran mirall. Ho fa detingudament. Mira el seu tors, aixeca el braç per veure’s l’aixella, després les cames... S’acosta una mica per observar-se més de prop la cara. Finalment i molt lentament, como si esperés una sorpresa, s’abaixa els calçotets quedant completament nu i observant així la intimitat que amagaven. No hi ha novetats. I mentre es torna a vestir resignat, pensa en les paraules que li va dir el seu pare aquell dia: fill meu, arribaran canvis, veuràs com el teu cos es transforma per deixar de ser infant i convertir-te en l’home que seràs.


27 de setembre de 2007

82. Potser penses què...

Potser penses
que sempre dic les mateixes paraules.
Potser penses
que repeteixo la meva cançó
una i altra vegada.
Potser ho penses.

I tens raó,
és així.

Però cada cop que dic “t’estimo”
és un “t’estimo” nou,
diferent de l’anterior.

Quan parlo de la teva mirada
és d’una que és nova,
és perquè m’has mirat de nou.

Quan recordo els moments viscuts
ho faig amb un nou desig,
amb una ambició renovada,
amb el pensament posat en el proper cop
que viurem junts.

Sí, potser són les mateixes paraules
però alhora també són diferents.


20 de setembre de 2007

Sopar de teatre

La setmana passada amb el grup de teatre que dirigeixo, Seitán Teatre es diu, vam anar a sopar després de l'assaig. Al restaurant hi havia estovalles d'aquelles individuals de paper i així de repent li vaig demanar a la Mercè que em digués una paraula. Ella va dir "blau" i jo em vaig posar a escriure damunt les estovalles. A aquesta paraula en van seguir d'altres que van quedar plasmades al paper. Aquí està el produte d'aquella bona estona que vam passar junts.

(he posat en negreta les paraules proposades)

I

Blau.
Gota a gota.
Fil d’aigua que corre
entre les pedres fins esdevenir riu.
Riu que busca a través de les valls.
El mar.
Sempre troba el mar.
El mar, blau.
Blau, com una mirada.
Blau, com un somriure.
Blau, com l’horitzó.
Blau.

II

Amor que tot ho envolta,
amor que tot ho domina,
amor que mires,
amor que parles,
amor que deixes un suau petó
en uns llavis assedegats de tu.
Amor.
Hi ha res més anhelat?
Hi ha res més desitjat?
Amor.
Res més.

III

Invisible.
Com les paraules que no es diuen.
Com les mirades que no miren.
Com els pensaments que només es pensen.
Com l’esperit.
Com l’amor que és secret.
Invisible.
Com els sentiments que m’envaeixen
en sentir les teves paraules,
en veure les teves mirades,
en pensar que aquest amor
deixarà de ser invisible.

IV

¿Porqué te quedas sentada
mirando como pasa?
¿Porqué estás ahí, inmóvil?
¿Porqué estás callada?
Tic-tac, tic-tac, tic-tac...
¡Despierta!
¡Mira qué hora es!
¿O es que no tienes reloj?
¡Despierta y vive!

V

Sóc un trencaclosques.
Centenars de peces unides,
encaixades,
pel pas dels anys.
Trencaclosques que és experiència,
que és camí,
que és vida.
I tu arribes
i amb una negra mirada
em desmuntes peça a peça
deixant-me orfe dels anys passats
però obrint-me un nou destí.
Un nou trencaclosques.

VI

Regala’m un somriure.
Un somriure d’aquells
que dibuixes en els teus llavis.
Un somriure que produeix mil sensacions
que provenen dels instints més bàsics
del meu ésser.
Un somriure que eleva,
fins a límits impensables,
la temperatura d’aquest cos
que espera amb anhel
ser refugiat permanent del teu cos,
del teu somriure,
de tu.

VII

Gafas, ulleres...
Oh! Quina il·lusió,
quina alegria!
Si no fos per elles,
com podria veure la teva mirada?
Com podria gaudir dels teus gestos?
Com podria tenir-te sempre present?
No podria,
si per elles no fos.
(en col·laboració amb la Mercè)

VIII

A tomar “pol” culo...
dijo con voz potente y a la vez refinada.
Él la miró perplejo.
La miró con curiosidad interrogante.
Y finalmente actuó.
Se dirigió decidido a la salida
e inició la caza salvaje
que haría realidad una propuesta
que ella jamás imaginó
que pudiera ser real.

18 de setembre de 2007

Ja hi tornem

T’ho he de dir.
Si no ho faig, rebento.
He de dir el que penso:
no estic d’acord.
Segur que tu diràs: ja hi tornem!
I tindràs raó.
Hi torno.
Ho faré les vegades que calgui.
Una o mil.
D’això es tracta, no?
És el que volies,
que digués les coses clares,
que anomenés les coses pel seu nom.
Què potser has canviat d’opinió?
Et molesta sentir
una veritat diferent a la teva?
Vols que sigui hipòcrita?
Vols que et doni la raó?
Puc fer-ho.
Però no em sentiré bé.
I tu tampoc.
Així doncs, què fem?
Què faig?
Segueixo?
D’acord, segueixo:
No estic d’acord.


13 de setembre de 2007

Puta merda

PUTA MERDA, espectacle teatral en un sòl acte per a dos actors experimentats.

(Menjador d’una casa. Elegant i sobri. Una dona apareix per un lateral i s’asseu al sofà. Agafa una revista del cor i es posa a fullejar-la. Parla en veu alta perquè el seu interlocutor, que no està en escena, l’escolti)

DONA: Has vist això? A la Leticia se li ha acabat la baixa per maternitat.

HOME: (en off i cridant) Puta merda!

DONA: Home, no hi ha per tant. És una dona com qualsevol altra i també té dret a la baixa per maternitat. Mira que fer de princesa deu ser molt estressant.

HOME: (en off i cridant més) Ah!

DONA: Si que t’agafa fort. Ja sé que a tu això de la monarquia no et va gaire, però jo crec que la “familia real” (dit amb accent castellà) està molt bé. Molt “campetxanos” tots.

HOME: (en off i cridant desesperadament) Merda, merda, merda!!!

DONA: (contrariada) Ja n’hi ha prou!

(Apareix l’home mig encongit i amb les mans a l’entrecuix)

HOME: (parlant entre dents) M’he agafat un ou amb la cremallera...

DONA: (Sense aixecar els ulls de la revista) Això et passa per republicà.


14 de setembre de 2007

Un tomb pel món: London 2005

Davant del parlament anglès, amb el Big Ben. London, setembre de 2005

El misteriós cas de la trucada fantasma

Les investigacions de l’anomenat popularment com “el misteriós cas de la trucada fantasma” segueixen desconcertant als detectius encarregats de l’esclariment dels fets. Res han pogut esbrinar sobre la identitat de la persona que va realitzar la trucada que va alertar la policia de tot el que s’esdevindria en els dies posteriors a l’avís. Tampoc han estat efectius en trobar evidències sobre la realitat de les amenaces, si és que les podem anomenar així. Fins i tot hi ha qui s’atreveix a dir que tot és un muntatge per distreure l’opinió pública d’altres qüestions més importants i que en realitat mai va existir l’esmentada trucada telefònica. La realitat però, és que la població està en alerta constant. Ningú vol perdre’s l’anunciat moment. Esperen que es produeixi alguna cosa que a ulls dels més escèptics seria inversemblant. Res indica que s’hagi de produir res però tampoc que no s’hagi de produir. Restarem a l’espera de nous esdeveniments i potser d’una nova trucada fantasma.

30 d’agost de 2007

Sota les pedres mil·lenàries

Camino sense destí.
Recorro els carrers.
L’atzar és qui em guia.
M’aturo i aixeco la mirada.
L’enorme edifici em contempla silenciós.
La porta és oberta.
Hi entro.
El silenci omple l’espai.
Ulls de guix vigilen amb mirada fixa.
L’olor a cera cremada es barreja
amb el perfum d’encens.
M’assec sobre la fusta vella
d’un banc desgastat.
Observo el lloc com he fet tantes altres vegades.
Sempre és diferent.
Sempre és la primera vegada.
Sota les pedres mil·lenàries tanco els ulls.
Respiro profundament.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.
Obro els ulls i la mirada es dirigeix a la creu.
Miro el cos torturat que es mostra al món.
Sembla que ell també em mira.
Tanco de nou els ulls.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.

23 d’agost de 2007

Res

Tot s’esvaeix.
Un nus s’apodera de la gola.
Un nus que estreny.
L’estómac s’encongeix.
Vols cridar.
Cridar....
De què servirà?
Però, ¿per què no?
Crida!

On ets ara?!

Silenci.
És la única resposta.
Silenci.

I a la ment gira i gira la pregunta:

Per què?

Tampoc hi ha resposta.
Silenci.
Res.

31 d’agost de 2007

Flor de taronger

La flor de taronger perfumava l’espai. La llum d’unes poques espelmes l’il·luminava tènuement. El silenci trencat per la brisa que entrava per la finestra envaïa la cambra. Era el moment. Semblava preparat a consciència per l’ocasió però aquest ambient tan sols era producte de l’atzar. Es posà una túnica de lli sobre el cos nu acabat de refrescar per un bany nocturn a la gorja. Mantingué els peus descalços per sentir-se connectat amb la terra. Prengué un tros de pa i una copa amb vi. S’assegué damunt un coixí i menjà. Ho feu lentament, assaborint cada mos, cada glop. Un cop acabat el frugal àpat, s’acostà fins una taula on escrigué una nota. Calia deixar constància del seu pas per allà. Tot seguit feu una ullada a aquell espai que li havia fet de refugi durant molt de temps i sortí. El perfum s’esvaí i tot el seu món desaparegué en fermar-se la porta a les seves espatlles.

16 d’agost de 2007

I si és què si?

I si és què sí?
Què passarà?
Tot canviarà?
Serà diferent?

Et miraran amb ulls diferents?
Seran mirades acusadores?
O potser de llàstima?
I si es manté en secret?
Però, es pot mantenir una cosa així en secret?
Qui ho ha de saber, oi?

I tu?
Tu ho sabràs.
Com et miraràs?
A tu no t’ho pots amagar,
no es poden tenir secrets amb un mateix.

El compte enrere a començat.
Res no el pot aturar.
El que hagi de ser, serà.

Aviat.
Molt aviat.

29 d’agost de 2007

Llum

Fotografia obra de Diego Mauricio Granados

*

Tant de bo la llum no deixés de brillar.
En cap moment.

Tant de bo l’espelma mantingués la seva flama encesa.
Eternament.

Tant de bo aquesta flama oscil·lés per la brisa.
Sense deixar de ser.

No és la llum vital?

Perquè llavors la foscor?

Perquè?

28 de agosto de 2007

Sembla fet a mida

- Ja te l’has posat?
- Un moment.
- Si que trigues.
- Ja està. Com em queda?
- Sembla fet a mida.

I tant que ho sembla! No, no ho sembla només: és fet a mida. Tots són fets a mida. Tan se val el moment. Tan se val la situació. Sempre tens un posat a punt. La cara adequada, les paraules adequades, els gestos... Quin de tots ets tu realment?

- Són fets a mida. De marca.
- Què vols dir?
- Que tots són autèntics.

9 d’agost de 2007

Tot això que diuen són falòrnies

Diuen que ho deixi estar.
Diuen que t’oblidi,
que això ultrapassa qualsevol cosa.
Les veus no deixen de parlar.
Ressonen constantment
en alguns moments de solitud.
Intenten angoixar-me.
Intenten posar-me en contra teu.
Diuen que tu ja ho sabies.
Diuen que m’has enganyat,
que tot és un muntatge.
Diuen, diuen, diuen!
Maleïdes veus!
No deixen de parlar-me dins la ment.
Intento no escoltar-les.
Intento callar-les.
Intento fer-les desaparèixer.
Em repeteixo un i altre cop:

- Tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això...

Espera...
Ja no hi son!
Han desaparegut.
Silenci.
Calma solitària.
Tornaran.
N’estic segur.

2 d’agost de 2007

Viatge a Taizé

El febre de 2006 vam anar a Taizé (França) amb un grup de nois i noies del Col.legi Pare Manyanet de Barcelona, per iniciativa del meu gran amic Oscar, un sacerdot colombià. Va ser una expèriència increible, d'aquelles que es recorden tota la vida.

*

A l'entrada de Taizé

*

Interior de l'església.

Per qui no sàpiga què és això de Taizé això està estret de la pàgina web de la comunitat:

Taizé es troba a França, al sud de la Borgonya. És allà on el germà Roger va fundar en 1940 una comunitat ecuènica internacional. Els germans es comprometen per a tota la vida en el compartir dels béns materials i espirituals, el celibat i a una gran simplicitat de vida. Avui la comunitat reuneix a un centenar de germans, catòlics i de diversos orígens evangèlics, de més de vint-i-cinc nacionalitats.

En el cor de la vida quotidiana a Taizé, hi ha tres moments d'oració comuna. Els germans viuen del seu treball. No accepten cap donació, ni regals per a ells mateixos. Alguns dels germans viuen en petites fraternitats entre els més pobres.

Des de finals dels anys 1950, milers de joves van començar a venir a Taizé per participar en les trobades d'oració i reflexió, setmana rera setmana. Així mateix, alguns germans de Taizé realitzen visites i animen trobades a Àfrica, Amèrica del Nord i del Sud, a Àsia i a Europa, com part d'una "peregrinació de confiança a través de la terra".

*

I si algú vol saber més:

www.taize.fr/es

Taller d'escriptura

El primer tema que vam tractar en aquell taller d'escriptura va ser l'amistat. Va donar molt de si i vam estar 3 mesos treballant, d'octubre a desembre de 1998. Vam començar el taller l'Àngel, la Gemma, la Maria Carme, el Pere i jo. Més endavant es va afegir la Iolanda. Aquest és un dels meus escrits sobre l'amistat.

*

Amistat?

Cansat de donar voltes al llit s'aixecà, es vestí i sortí de casa en direcció al lloc on havia deixat aparcat el cotxe. La frescor de la nit el tragué de l'estat de somnolència en què es trobava. En arribar s'aturà i dubtà: sabia que el que anava a fer no era la solució a res, però sí que era una forma d’oblidar temporalment aquella angoixa que el dominava. Pujà al cotxe i sortí de l'aparcament. Es dirigí a l'autopista i, amb la finestra oberta, perquè entrés l'aire produït per la velocitat del vehicle, conduí durant una llarga estona. No es dirigia cap a un lloc concret, només calia allunyar-se d'aquell indret que el feia sentir presoner d'ell mateix, del seu propi destí. Tenia la sensació que en allunyar-se físicament d'un lloc concret també s'allunyava dels problemes. Era la seva manera de fugir, ni que fos per uns instants, d'allò que el torturava dia i nit.

No sabia quan de temps portava conduint, però pensà que havia passat força estona ja que l'agulla del dipòsit de la gasolina havia baixat força i el petit llum vermell s'encenia i s'apagava indicant la falta de carburant. S'aturà en una àrea de servei. En baixar del cotxe respirà profundament. S'adonà que el cel començava a clarejar tot anunciant l'arribada del nou dia.
-Un nou dia igual que l'anterior- pensà i es dirigí a la cafeteria per tal de prendre alguna cosa. Demanà un cafè llarg. Sempre demanava un cafè llarg quan es trobava en aquell estat tot i que no sabia perquè ho feia ja que detestava el cafè. Potser en sentir a la seva boca l’amargor de la beguda se li feia més present el que sentia interiorment. Sí, era una forma de torturar-se encara més i d’enfonsar-se en la foscor de la seva ment.

Mentre se’l prenia tornà als seus pensaments. Pensava en tornar a pujar al cotxe i seguir fent quilòmetres. Volia anar més lluny. Encara sentia els seus problemes massa a prop. De cop tingué la sensació que algú l’estava observant. Aixecà la vista i veié una nena petita, amb uns ulls blaus que el van penetrar fins el més fons del seu ésser i amb un somriure dibuixat als llavis que el tragué de cop d’aquell forat on es trobava. Sentí com la seva ànima s’entendria i sense planejar-ho correspongué amb un lleu somriure.
-Com et dius? – preguntà la nena. A aquesta pregunta li van seguir d’altres, com si es tractés d’un interrogatori policial, fins que una dona s’acostà i, tot demanant disculpes per les molèsties, prengué la nena de la mà i l’estirà cap a la taula on es trobava la resta de la família. Les observà mentre s’allunyaven.
-Només li feia companyia: estava molt sòl – digué la nena en to de protesta per la manca de cortesia de la seva mare.

Sòl! Aquella petita nena d’ulls penetrants havia encertat amb una sola mirada el seu problema: estava sòl! Se sentia sòl! Tota la vida envoltat de molta gent i només era això: gent. Gent que entrava i sortia de la seva vida, però que no es quedava mai. Persones que sempre el trobaven quan tenien problemes, però que mai eren quan els problemes eren d’ell. Persones que no dubtaven en demanar-li el que fos, fins i tot diners, o d’explicar-li les seves angoixes perquè sabien que podien confiar-hi, però que mai s’aturaven a pensar que ell també podia necessitar alguna cosa, que també tenia angoixes, que també precisava d’algú en qui confiar...
-No, jo no. Jo no tinc problemes. Una persona com jo no pot tenir problemes – pensà amb ironia.

Omplí el dipòsit de gasolina i tornà a l’autopista. Ja era gairebé clar del tot. Conduí una altra estona sense poder treure’s de la ment la imatge de la nena mirant-lo. Tenia la sensació que amb la seva innocència li havia transmès un missatge, però no sabia com desxifrar-lo. Inconscientment, capficat en aquell miratge, sortí de l’autopista i prengué una petita carretera secundària. No sabia on estava i de fet poc importava. Després de circular una bona estona per aquesta carretera, prengué un camí de terra que trobà enmig d’una plantació. El seguí fins arribar a un petit bosc situat al peu d’un turó. Aturà el cotxe, baixà i observà el lloc on es trobava. Se sentí bé. Potser ara si que era prou lluny de tot. Potser ara podria pensar amb més claredat.

Es posà a caminar en direcció al cim del turó. Arribà a dalt de seguida i, tot i que no era gaire alt, se sentí per sobre de totes les coses. S’estirà damunt l’herba i observà el cel. Era tan blau com els ulls de la petita que havien estat capaços de desmuntar-lo peça a peça fins trobar el seu problema: la soledat. Tancà els ulls i deixà que la llum i l’escalfor del sol que naixia l’omplissin d’energia. D’energia per lluitar i sortir-se’n d’aquella situació. La seva ment quedà en blanc i sense poder-ho evitar, s’adormí.

Somnià que pujava una muntanya, la muntanya més alta. Ho feia amb la nena dels ulls blaus que l’agafava fortament de la mà i que amb el seu somriure l’animava a seguir endavant. El vent bufava fort i els oferia una sensació de llibertat. Per damunt d’ells planava amb les seves ales esteses un gran falcó. Des del cel els observava i majestuosament, amb el seu vol, els indicava el camí que havien de seguir per arribar al cim. En arribar a dalt girà sobre ell mateix per observar l’espectacle que li oferia la natura. I fou llavors quan ho veié tot clar: davant d’aquella meravella s’adonà que havia estat buscant en el lloc equivocat! Sempre es preguntava perquè els que ell considerava com a bons amics no hi eren mai quan els necessitava. Sempre buscava en els altres les respostes a les seves preguntes. Però allà dalt sentia que ell mateix formava part del paisatge i, per primera vegada també sentia que formava part de la vida, de la seva, de la dels seus amics, de tot el que el rodejava. I s’adonà que si això era així, que sí ell també era part de la història, era en ell on havia de buscar i trobar les respostes.

Es despertà amb la sensació d’haver descansat més que mai i amb una pau interior com mai havia sentit. En baixar del petit turó pensà en el seu somni i tingué la certesa de tenir la clau per afrontar el nou repte que tenia al davant : seguir cuidant dels seus amics, perquè això l’omplia i el feia sentir bé, però sense oblidar-se d’ell mateix afrontant de cara els problemes i demanant ajuda a aquells en qui més confia. Perquè aquesta és la millor manera que els amics sàpiguen que tu també els necessites.

Mentre tornava cap a casa, en sentir de nou a la cara el vent produït per la velocitat del cotxe, se li va fer present la pau i la llibertat que tingué en el seu somni mentre el falcó volava majestuosament damunt d’ell i la nena dels ulls blaus. I amb un somriure als llavis pensà que per primer cop en molt de temps tenia la sensació de ser feliç.