Tot s’esvaeix.
Un nus s’apodera de la gola.
Un nus que estreny.
L’estómac s’encongeix.
Vols cridar.
Cridar....
De què servirà?
Però, ¿per què no?
Crida!
On ets ara?!
Silenci.
És la única resposta.
Silenci.
I a la ment gira i gira la pregunta:
Per què?
Tampoc hi ha resposta.
Silenci.
Res.
31 d’agost de 2007
divendres, 31 d’agost del 2007
dijous, 30 d’agost del 2007
Flor de taronger
La flor de taronger perfumava l’espai. La llum d’unes poques espelmes l’il·luminava tènuement. El silenci trencat per la brisa que entrava per la finestra envaïa la cambra. Era el moment. Semblava preparat a consciència per l’ocasió però aquest ambient tan sols era producte de l’atzar. Es posà una túnica de lli sobre el cos nu acabat de refrescar per un bany nocturn a la gorja. Mantingué els peus descalços per sentir-se connectat amb la terra. Prengué un tros de pa i una copa amb vi. S’assegué damunt un coixí i menjà. Ho feu lentament, assaborint cada mos, cada glop. Un cop acabat el frugal àpat, s’acostà fins una taula on escrigué una nota. Calia deixar constància del seu pas per allà. Tot seguit feu una ullada a aquell espai que li havia fet de refugi durant molt de temps i sortí. El perfum s’esvaí i tot el seu món desaparegué en fermar-se la porta a les seves espatlles. 16 d’agost de 2007
dimecres, 29 d’agost del 2007
I si és què si?
I si és què sí?
Què passarà?
Tot canviarà?
Serà diferent?
Et miraran amb ulls diferents?
Seran mirades acusadores?
O potser de llàstima?
I si es manté en secret?
Però, es pot mantenir una cosa així en secret?
Qui ho ha de saber, oi?
I tu?
Tu ho sabràs.
Com et miraràs?
A tu no t’ho pots amagar,
no es poden tenir secrets amb un mateix.
El compte enrere a començat.
Res no el pot aturar.
El que hagi de ser, serà.
Aviat.
Molt aviat.
Què passarà?
Tot canviarà?
Serà diferent?
Et miraran amb ulls diferents?
Seran mirades acusadores?
O potser de llàstima?
I si es manté en secret?
Però, es pot mantenir una cosa així en secret?
Qui ho ha de saber, oi?
I tu?
Tu ho sabràs.
Com et miraràs?
A tu no t’ho pots amagar,
no es poden tenir secrets amb un mateix.
El compte enrere a començat.
Res no el pot aturar.
El que hagi de ser, serà.
Aviat.
Molt aviat.
29 d’agost de 2007
Llum
Fotografia obra de Diego Mauricio Granados*
Tant de bo la llum no deixés de brillar.
En cap moment.
En cap moment.
Tant de bo l’espelma mantingués la seva flama encesa.
Eternament.
Eternament.
Tant de bo aquesta flama oscil·lés per la brisa.
Sense deixar de ser.
Sense deixar de ser.
No és la llum vital?
Perquè llavors la foscor?
Perquè?
28 de agosto de 2007
Sembla fet a mida
- Ja te l’has posat?
- Un moment.
- Si que trigues.
- Ja està. Com em queda?
- Sembla fet a mida.
I tant que ho sembla! No, no ho sembla només: és fet a mida. Tots són fets a mida. Tan se val el moment. Tan se val la situació. Sempre tens un posat a punt. La cara adequada, les paraules adequades, els gestos... Quin de tots ets tu realment?
- Són fets a mida. De marca.
- Què vols dir?
- Que tots són autèntics.
- Un moment.
- Si que trigues.
- Ja està. Com em queda?
- Sembla fet a mida.
I tant que ho sembla! No, no ho sembla només: és fet a mida. Tots són fets a mida. Tan se val el moment. Tan se val la situació. Sempre tens un posat a punt. La cara adequada, les paraules adequades, els gestos... Quin de tots ets tu realment?
- Són fets a mida. De marca.
- Què vols dir?
- Que tots són autèntics.
9 d’agost de 2007
Tot això que diuen són falòrnies
Diuen que ho deixi estar.
Diuen que t’oblidi,
que això ultrapassa qualsevol cosa.
Les veus no deixen de parlar.
Ressonen constantment
en alguns moments de solitud.
Intenten angoixar-me.
Intenten posar-me en contra teu.
Diuen que tu ja ho sabies.
Diuen que m’has enganyat,
que tot és un muntatge.
Diuen, diuen, diuen!
Maleïdes veus!
No deixen de parlar-me dins la ment.
Intento no escoltar-les.
Intento callar-les.
Intento fer-les desaparèixer.
Em repeteixo un i altre cop:
- Tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això...
Espera...
Ja no hi son!
Han desaparegut.
Silenci.
Calma solitària.
Tornaran.
N’estic segur.
Diuen que t’oblidi,
que això ultrapassa qualsevol cosa.
Les veus no deixen de parlar.
Ressonen constantment
en alguns moments de solitud.
Intenten angoixar-me.
Intenten posar-me en contra teu.
Diuen que tu ja ho sabies.
Diuen que m’has enganyat,
que tot és un muntatge.
Diuen, diuen, diuen!
Maleïdes veus!
No deixen de parlar-me dins la ment.
Intento no escoltar-les.
Intento callar-les.
Intento fer-les desaparèixer.
Em repeteixo un i altre cop:
- Tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això...
Espera...
Ja no hi son!
Han desaparegut.
Silenci.
Calma solitària.
Tornaran.
N’estic segur.
2 d’agost de 2007
dilluns, 27 d’agost del 2007
Viatge a Taizé
El febre de 2006 vam anar a Taizé (França) amb un grup de nois i noies del Col.legi Pare Manyanet de Barcelona, per iniciativa del meu gran amic Oscar, un sacerdot colombià. Va ser una expèriència increible, d'aquelles que es recorden tota la vida.
*
A l'entrada de Taizé*
Interior de l'església.Per qui no sàpiga què és això de Taizé això està estret de la pàgina web de la comunitat:
Taizé es troba a França, al sud de la Borgonya. És allà on el germà Roger va fundar en 1940 una comunitat ecuènica internacional. Els germans es comprometen per a tota la vida en el compartir dels béns materials i espirituals, el celibat i a una gran simplicitat de vida. Avui la comunitat reuneix a un centenar de germans, catòlics i de diversos orígens evangèlics, de més de vint-i-cinc nacionalitats.
En el cor de la vida quotidiana a Taizé, hi ha tres moments d'oració comuna. Els germans viuen del seu treball. No accepten cap donació, ni regals per a ells mateixos. Alguns dels germans viuen en petites fraternitats entre els més pobres.
Des de finals dels anys 1950, milers de joves van començar a venir a Taizé per participar en les trobades d'oració i reflexió, setmana rera setmana. Així mateix, alguns germans de Taizé realitzen visites i animen trobades a Àfrica, Amèrica del Nord i del Sud, a Àsia i a Europa, com part d'una "peregrinació de confiança a través de la terra".
*
I si algú vol saber més:
divendres, 24 d’agost del 2007
Taller d'escriptura
El primer tema que vam tractar en aquell taller d'escriptura va ser l'amistat. Va donar molt de si i vam estar 3 mesos treballant, d'octubre a desembre de 1998. Vam començar el taller l'Àngel, la Gemma, la Maria Carme, el Pere i jo. Més endavant es va afegir la Iolanda. Aquest és un dels meus escrits sobre l'amistat.
*
Amistat?
Cansat de donar voltes al llit s'aixecà, es vestí i sortí de casa en direcció al lloc on havia deixat aparcat el cotxe. La frescor de la nit el tragué de l'estat de somnolència en què es trobava. En arribar s'aturà i dubtà: sabia que el que anava a fer no era la solució a res, però sí que era una forma d’oblidar temporalment aquella angoixa que el dominava. Pujà al cotxe i sortí de l'aparcament. Es dirigí a l'autopista i, amb la finestra oberta, perquè entrés l'aire produït per la velocitat del vehicle, conduí durant una llarga estona. No es dirigia cap a un lloc concret, només calia allunyar-se d'aquell indret que el feia sentir presoner d'ell mateix, del seu propi destí. Tenia la sensació que en allunyar-se físicament d'un lloc concret també s'allunyava dels problemes. Era la seva manera de fugir, ni que fos per uns instants, d'allò que el torturava dia i nit.
No sabia quan de temps portava conduint, però pensà que havia passat força estona ja que l'agulla del dipòsit de la gasolina havia baixat força i el petit llum vermell s'encenia i s'apagava indicant la falta de carburant. S'aturà en una àrea de servei. En baixar del cotxe respirà profundament. S'adonà que el cel començava a clarejar tot anunciant l'arribada del nou dia.
-Un nou dia igual que l'anterior- pensà i es dirigí a la cafeteria per tal de prendre alguna cosa. Demanà un cafè llarg. Sempre demanava un cafè llarg quan es trobava en aquell estat tot i que no sabia perquè ho feia ja que detestava el cafè. Potser en sentir a la seva boca l’amargor de la beguda se li feia més present el que sentia interiorment. Sí, era una forma de torturar-se encara més i d’enfonsar-se en la foscor de la seva ment.
Mentre se’l prenia tornà als seus pensaments. Pensava en tornar a pujar al cotxe i seguir fent quilòmetres. Volia anar més lluny. Encara sentia els seus problemes massa a prop. De cop tingué la sensació que algú l’estava observant. Aixecà la vista i veié una nena petita, amb uns ulls blaus que el van penetrar fins el més fons del seu ésser i amb un somriure dibuixat als llavis que el tragué de cop d’aquell forat on es trobava. Sentí com la seva ànima s’entendria i sense planejar-ho correspongué amb un lleu somriure.
-Com et dius? – preguntà la nena. A aquesta pregunta li van seguir d’altres, com si es tractés d’un interrogatori policial, fins que una dona s’acostà i, tot demanant disculpes per les molèsties, prengué la nena de la mà i l’estirà cap a la taula on es trobava la resta de la família. Les observà mentre s’allunyaven.
-Només li feia companyia: estava molt sòl – digué la nena en to de protesta per la manca de cortesia de la seva mare.
Sòl! Aquella petita nena d’ulls penetrants havia encertat amb una sola mirada el seu problema: estava sòl! Se sentia sòl! Tota la vida envoltat de molta gent i només era això: gent. Gent que entrava i sortia de la seva vida, però que no es quedava mai. Persones que sempre el trobaven quan tenien problemes, però que mai eren quan els problemes eren d’ell. Persones que no dubtaven en demanar-li el que fos, fins i tot diners, o d’explicar-li les seves angoixes perquè sabien que podien confiar-hi, però que mai s’aturaven a pensar que ell també podia necessitar alguna cosa, que també tenia angoixes, que també precisava d’algú en qui confiar...
-No, jo no. Jo no tinc problemes. Una persona com jo no pot tenir problemes – pensà amb ironia.
Omplí el dipòsit de gasolina i tornà a l’autopista. Ja era gairebé clar del tot. Conduí una altra estona sense poder treure’s de la ment la imatge de la nena mirant-lo. Tenia la sensació que amb la seva innocència li havia transmès un missatge, però no sabia com desxifrar-lo. Inconscientment, capficat en aquell miratge, sortí de l’autopista i prengué una petita carretera secundària. No sabia on estava i de fet poc importava. Després de circular una bona estona per aquesta carretera, prengué un camí de terra que trobà enmig d’una plantació. El seguí fins arribar a un petit bosc situat al peu d’un turó. Aturà el cotxe, baixà i observà el lloc on es trobava. Se sentí bé. Potser ara si que era prou lluny de tot. Potser ara podria pensar amb més claredat.
Es posà a caminar en direcció al cim del turó. Arribà a dalt de seguida i, tot i que no era gaire alt, se sentí per sobre de totes les coses. S’estirà damunt l’herba i observà el cel. Era tan blau com els ulls de la petita que havien estat capaços de desmuntar-lo peça a peça fins trobar el seu problema: la soledat. Tancà els ulls i deixà que la llum i l’escalfor del sol que naixia l’omplissin d’energia. D’energia per lluitar i sortir-se’n d’aquella situació. La seva ment quedà en blanc i sense poder-ho evitar, s’adormí.
Somnià que pujava una muntanya, la muntanya més alta. Ho feia amb la nena dels ulls blaus que l’agafava fortament de la mà i que amb el seu somriure l’animava a seguir endavant. El vent bufava fort i els oferia una sensació de llibertat. Per damunt d’ells planava amb les seves ales esteses un gran falcó. Des del cel els observava i majestuosament, amb el seu vol, els indicava el camí que havien de seguir per arribar al cim. En arribar a dalt girà sobre ell mateix per observar l’espectacle que li oferia la natura. I fou llavors quan ho veié tot clar: davant d’aquella meravella s’adonà que havia estat buscant en el lloc equivocat! Sempre es preguntava perquè els que ell considerava com a bons amics no hi eren mai quan els necessitava. Sempre buscava en els altres les respostes a les seves preguntes. Però allà dalt sentia que ell mateix formava part del paisatge i, per primera vegada també sentia que formava part de la vida, de la seva, de la dels seus amics, de tot el que el rodejava. I s’adonà que si això era així, que sí ell també era part de la història, era en ell on havia de buscar i trobar les respostes.
Es despertà amb la sensació d’haver descansat més que mai i amb una pau interior com mai havia sentit. En baixar del petit turó pensà en el seu somni i tingué la certesa de tenir la clau per afrontar el nou repte que tenia al davant : seguir cuidant dels seus amics, perquè això l’omplia i el feia sentir bé, però sense oblidar-se d’ell mateix afrontant de cara els problemes i demanant ajuda a aquells en qui més confia. Perquè aquesta és la millor manera que els amics sàpiguen que tu també els necessites.
Mentre tornava cap a casa, en sentir de nou a la cara el vent produït per la velocitat del cotxe, se li va fer present la pau i la llibertat que tingué en el seu somni mentre el falcó volava majestuosament damunt d’ell i la nena dels ulls blaus. I amb un somriure als llavis pensà que per primer cop en molt de temps tenia la sensació de ser feliç.
No sabia quan de temps portava conduint, però pensà que havia passat força estona ja que l'agulla del dipòsit de la gasolina havia baixat força i el petit llum vermell s'encenia i s'apagava indicant la falta de carburant. S'aturà en una àrea de servei. En baixar del cotxe respirà profundament. S'adonà que el cel començava a clarejar tot anunciant l'arribada del nou dia.
-Un nou dia igual que l'anterior- pensà i es dirigí a la cafeteria per tal de prendre alguna cosa. Demanà un cafè llarg. Sempre demanava un cafè llarg quan es trobava en aquell estat tot i que no sabia perquè ho feia ja que detestava el cafè. Potser en sentir a la seva boca l’amargor de la beguda se li feia més present el que sentia interiorment. Sí, era una forma de torturar-se encara més i d’enfonsar-se en la foscor de la seva ment.
Mentre se’l prenia tornà als seus pensaments. Pensava en tornar a pujar al cotxe i seguir fent quilòmetres. Volia anar més lluny. Encara sentia els seus problemes massa a prop. De cop tingué la sensació que algú l’estava observant. Aixecà la vista i veié una nena petita, amb uns ulls blaus que el van penetrar fins el més fons del seu ésser i amb un somriure dibuixat als llavis que el tragué de cop d’aquell forat on es trobava. Sentí com la seva ànima s’entendria i sense planejar-ho correspongué amb un lleu somriure.
-Com et dius? – preguntà la nena. A aquesta pregunta li van seguir d’altres, com si es tractés d’un interrogatori policial, fins que una dona s’acostà i, tot demanant disculpes per les molèsties, prengué la nena de la mà i l’estirà cap a la taula on es trobava la resta de la família. Les observà mentre s’allunyaven.
-Només li feia companyia: estava molt sòl – digué la nena en to de protesta per la manca de cortesia de la seva mare.
Sòl! Aquella petita nena d’ulls penetrants havia encertat amb una sola mirada el seu problema: estava sòl! Se sentia sòl! Tota la vida envoltat de molta gent i només era això: gent. Gent que entrava i sortia de la seva vida, però que no es quedava mai. Persones que sempre el trobaven quan tenien problemes, però que mai eren quan els problemes eren d’ell. Persones que no dubtaven en demanar-li el que fos, fins i tot diners, o d’explicar-li les seves angoixes perquè sabien que podien confiar-hi, però que mai s’aturaven a pensar que ell també podia necessitar alguna cosa, que també tenia angoixes, que també precisava d’algú en qui confiar...
-No, jo no. Jo no tinc problemes. Una persona com jo no pot tenir problemes – pensà amb ironia.
Omplí el dipòsit de gasolina i tornà a l’autopista. Ja era gairebé clar del tot. Conduí una altra estona sense poder treure’s de la ment la imatge de la nena mirant-lo. Tenia la sensació que amb la seva innocència li havia transmès un missatge, però no sabia com desxifrar-lo. Inconscientment, capficat en aquell miratge, sortí de l’autopista i prengué una petita carretera secundària. No sabia on estava i de fet poc importava. Després de circular una bona estona per aquesta carretera, prengué un camí de terra que trobà enmig d’una plantació. El seguí fins arribar a un petit bosc situat al peu d’un turó. Aturà el cotxe, baixà i observà el lloc on es trobava. Se sentí bé. Potser ara si que era prou lluny de tot. Potser ara podria pensar amb més claredat.
Es posà a caminar en direcció al cim del turó. Arribà a dalt de seguida i, tot i que no era gaire alt, se sentí per sobre de totes les coses. S’estirà damunt l’herba i observà el cel. Era tan blau com els ulls de la petita que havien estat capaços de desmuntar-lo peça a peça fins trobar el seu problema: la soledat. Tancà els ulls i deixà que la llum i l’escalfor del sol que naixia l’omplissin d’energia. D’energia per lluitar i sortir-se’n d’aquella situació. La seva ment quedà en blanc i sense poder-ho evitar, s’adormí.
Somnià que pujava una muntanya, la muntanya més alta. Ho feia amb la nena dels ulls blaus que l’agafava fortament de la mà i que amb el seu somriure l’animava a seguir endavant. El vent bufava fort i els oferia una sensació de llibertat. Per damunt d’ells planava amb les seves ales esteses un gran falcó. Des del cel els observava i majestuosament, amb el seu vol, els indicava el camí que havien de seguir per arribar al cim. En arribar a dalt girà sobre ell mateix per observar l’espectacle que li oferia la natura. I fou llavors quan ho veié tot clar: davant d’aquella meravella s’adonà que havia estat buscant en el lloc equivocat! Sempre es preguntava perquè els que ell considerava com a bons amics no hi eren mai quan els necessitava. Sempre buscava en els altres les respostes a les seves preguntes. Però allà dalt sentia que ell mateix formava part del paisatge i, per primera vegada també sentia que formava part de la vida, de la seva, de la dels seus amics, de tot el que el rodejava. I s’adonà que si això era així, que sí ell també era part de la història, era en ell on havia de buscar i trobar les respostes.
Es despertà amb la sensació d’haver descansat més que mai i amb una pau interior com mai havia sentit. En baixar del petit turó pensà en el seu somni i tingué la certesa de tenir la clau per afrontar el nou repte que tenia al davant : seguir cuidant dels seus amics, perquè això l’omplia i el feia sentir bé, però sense oblidar-se d’ell mateix afrontant de cara els problemes i demanant ajuda a aquells en qui més confia. Perquè aquesta és la millor manera que els amics sàpiguen que tu també els necessites.
Mentre tornava cap a casa, en sentir de nou a la cara el vent produït per la velocitat del cotxe, se li va fer present la pau i la llibertat que tingué en el seu somni mentre el falcó volava majestuosament damunt d’ell i la nena dels ulls blaus. I amb un somriure als llavis pensà que per primer cop en molt de temps tenia la sensació de ser feliç.
dijous, 23 d’agost del 2007
Un adéu
Va arribar puntual, com sempre. El va mirar fixament en silenci i va acostar lentament els seus llavis. Ell no va poder resistir i s’aboca a un peto que va semblar etern. Sentia l’olor de la seva pell, aquella fragància que havia perfumat nits apassionades. Les mans es van llençar a acariciar aquell cos que tantes vegades havia contemplat durant llargues estones en silenci. Centenars de records envaïen ara la seva ment. Intentava que aquell moment no acabés mai. Va sentir unes mans que separaven amb tendresa els seus cossos. Els llavis es van allunyar quedant orfes i desvalguts. Els ulls es van omplir de llàgrimes i un somriure va precedir a un “adéu” que des d’un principi va saber definitiu.
23 d'agost de 2007
dimarts, 21 d’agost del 2007
Un tomb pel món: Holanda 1990
Holanda, 1990. Un viatge d’aventura: vam recórrer el país a bord del Cyclus, un veler de 30 metres d’eslora amb 22 persones a bord. Van estar vivint al vaixell gairebé tres setmanes.*
El veler Cyclus
El veler Cyclus
dilluns, 20 d’agost del 2007
Taller d'escriptura
Fa uns anys, amb una colla d'amics, vam estar fent un taller d'escriptura. Cada mes proposavem un tema i a més de buscar material d'autors, escrivíem sobre la proposta. Una de les vegades el tema va ser la mort. Aquest és el meu treball.
*
RECORDS I PARAULES D'AMOR ARA QUE ETS MORT
I
Et vaig estimar amb tota la meva ànima.
Sempre.
Fins el darrer instant.
Et vaig desitjar com mai he desitjat ningú:
anhelava el moment en què els nostres cossos
es tornarien a trobar.
Necessitava sentir-te entre els meus braços,
fins hi tot quan el teu cos va deixar de ser esvelt i robust;
necessitava acariciar cada mil·límetre de la teva pell,
fins hi tot quan va perdre la seva suavitat
per donar pas a una infinitat d’arrugues;
necessitava expressar-te els meus sentiments,
fins i tot quan gairebé no senties les meves paraules;
necessitava estar amb tu,
fins i tot quan tots dos sabíem que Ella
no trigaria a aparèixer.
I quan Ella va arribar vaig lluitar.
Sí, ho vaig fer tot i saber que perdria.
M’asseia a un costat del llit
i Ella ho feia a l’altre.
I esperàvem.
Tots dos esperàvem.
Jo et parlava del passat,
de tot el que havíem fet junts.
Ella ho feia del futur,
de tot el que t'esperava.
I tu lluitaves amb els dos:
contra mi quan el futur se t'oferia atractiu
i contra Ella quan els records del passat
et portaven directament cap a l’amor
que ens havíem professat.
Així durant mesos i mesos
fins aquell maleït dijous,
radiant i ple de llum,
d’aquells dies on la vida esdevé vida,
perquè sembla que en un jorn com aquest
res dolent pot succeir.
Tu et vas rendir
als encants d’un futur lluny del sofriment i l’angoixa
i vas marxar amb Ella.
I jo no hi era...
Ella se’t va endur
i jo ni tan sols vaig poder dir-te per darrera vegada
“t’estimo, amor meu”.
I te’n vas anar per sempre.
II
El teu cos jove, fort i bell
resta inert.
Sembla adormit.
Ho està... per sempre.
Els teus llavis no tornaran a somriure
(només en els meus records).
Els teus ulls no ploraran mai més
(només en els meus records).
Els teus dits no s'enllaçaran amb els meus
(només en els meus records).
La teva veu no em dirà t'estimo
(només en els meus records).
Vull que despertis!
Que somriguis, que ploris,
que enllacis els teus dits amb els meus,
que m'estimis!
Però restes inert.
Restes adormit... per sempre.
I quan la tomba aixequi el seu mur
i les flors donin color
a la realitat cruel
d'una mort massa sobtada,
tu restaràs només en els meus records.
III
Per què ha de ser ara,
quan ja no hi ets,
que m'adono de tantes coses?
Per què ha de ser ara
que vull dir-te,
una i altra vegada,
t'estimo?
Per què ha de ser ara
que necessito dir,
mil vegades,
perdona'm amor?
Per què ha de ser ara
que desitjo més que mai
tocar-te, besar-te,
tenir-te altre cop entre els meus braços?
Per què ha de ser ara,
quan ja no hi ets?
IV
Camino per la casa
recorrent els espais que vam compartir,
on ens vam estimar.
La teva olor encara es percep...
Et cerco per tots els racons,
però no hi ets.
Mai més tornaràs a ser.
La gent m’envolta,
però no hi ha ningú.
Em parlen per consolar-me,
però no hi ha consol.
Tot és buit i fred.
Jo també...
Crido el teu nom,
però no hi ha resposta.
Tanco els ulls i et busco en la memòria,
però la foscor que em domina
no permet que et trobi.
I tot és fred i buit.
Jo també...
Què fer per tornar a estar amb tu?
Ser Romeu?
Ser Julieta?
Potser aquest és el camí,
l’únic per ser junts de nou.
El camí que tu vas seguir.
Un camí que no té retorn.
V
El teu cos ultratjat i malmès
primer per la malaltia
i ara per la mort,
embolcalla la dignitat
d'algú que va saber
el que és estimar
i el que és sentir-se estimat.
El teu cos serà pols aviat,
però res no podrà amb l'amor donat,
amb l'amor rebut,
que restaran sempre
i seran el nostre record.
*
gener de 1999
Un tomb pel món: Paraguay 2005
Davant la Catedral d'Asunción. Paraguay, juny de 2005*
Fent una conferència sobre teatre musical al Centro de Investigación Teatral d'Asunción
*
Estrena de l'espectacle "A escena" al Teatre Manuel de Falla (Asunción, Paraguay) 1 de juliol de 2005
*
Amb Dayana Urunaga, gran actriu, cantant y poeta paraguaya. I sobretot gan amiga
Fent una conferència sobre teatre musical al Centro de Investigación Teatral d'Asunción*
Estrena de l'espectacle "A escena" al Teatre Manuel de Falla (Asunción, Paraguay) 1 de juliol de 2005*
Amb Dayana Urunaga, gran actriu, cantant y poeta paraguaya. I sobretot gan amiga
Reencuentro
Hoy, después de muchos años, Jimmy se ha reencontrado con su madre. El sueño se hace por fin realidad.
*
REENCUENTRO
Miles de emociones
asaltan el corazón.
Las lágrimas inundan los ojos.
El corazón palpita acelerado.
Los recuerdos desfilan
uno a uno por la mente
y se entrelazan entre ellos.
Las preguntas aparecen
de forma espontánea:
¿qué decir?
¿qué hacer?
¿cómo?
Las respuestas aparecerán
también espontáneamente.
Tan solo hay que esperar
el momento.
Y llegado el momento
las respuestas
aparecen con su sonrisa,
aparecen con su mirada,
aparecen con las lágrimas
que brotan de sus ojos,
de esos ojos tan esperados,
tan anhelados.
Aparecen con su abrazo,
con sus primeras palabras
a tu oído
que resonarán eternamente
en tu memoria.
El sueño ahora es real.
Esa realidad te envuelve,
llena de sentido
tanto tiempo de espera
y te renueva.
Te sientes vivo.
Más vivo que nunca.
Eres feliz.
Para Jimmy. 19 de agosto de 2007
Miles de emociones
asaltan el corazón.
Las lágrimas inundan los ojos.
El corazón palpita acelerado.
Los recuerdos desfilan
uno a uno por la mente
y se entrelazan entre ellos.
Las preguntas aparecen
de forma espontánea:
¿qué decir?
¿qué hacer?
¿cómo?
Las respuestas aparecerán
también espontáneamente.
Tan solo hay que esperar
el momento.
Y llegado el momento
las respuestas
aparecen con su sonrisa,
aparecen con su mirada,
aparecen con las lágrimas
que brotan de sus ojos,
de esos ojos tan esperados,
tan anhelados.
Aparecen con su abrazo,
con sus primeras palabras
a tu oído
que resonarán eternamente
en tu memoria.
El sueño ahora es real.
Esa realidad te envuelve,
llena de sentido
tanto tiempo de espera
y te renueva.
Te sientes vivo.
Más vivo que nunca.
Eres feliz.
Para Jimmy. 19 de agosto de 2007
dijous, 16 d’agost del 2007
Segueixes demanant
I tu segueixes demanant.
Què vols?
No ho sé.
Et sento,
et noto,
t’intueixo,
però no entenc el missatge.
El missatge...
N’hi ha?
Vull apropar-me.
No sé com fer-ho.
Camino cap a algun destí,
però no conec el destí.
Ets tu al final
del camí?
Seguiré caminant.
16 d’agost de 2007
Què vols?
No ho sé.
Et sento,
et noto,
t’intueixo,
però no entenc el missatge.
El missatge...
N’hi ha?
Vull apropar-me.
No sé com fer-ho.
Camino cap a algun destí,
però no conec el destí.
Ets tu al final
del camí?
Seguiré caminant.
16 d’agost de 2007
dissabte, 11 d’agost del 2007
Un tomb pel món: Chile 2003
Isla Negra, Chile. Agost de 2003
Casa de Pablo Neruda. En aquest lloc qualsevol s'inspira.
Amb la Teresa
Aquesta és la Teresa. Hem passat dos dies junts al seu apartament de Cubelles: platja, piscina, passejades i molt de xerrar i més xerrar. A més hem creat el seu blog, perquè podeu llegir els seus escrits. La seva adreça és:
Visiteu-lo i veureu els escrits que ha anat fent en el nostre "Joc d'escriure".
dimecres, 8 d’agost del 2007
Duia un braçalet de colors
Duia un braçalet de colors que ressaltava damunt la pell daurada pel sol. Collaret a conjunt. Caminava com ho fan els ballarins damunt l’escenari: com si els seus peus ni tan sols toquessin el terra. El banyador realçava les línies d’un cos que esdevenia perfecte en creuar-se amb d’altres que passaven totalment desapercebuts a les mirades furtives. L’aigua del mar lliscava per la pell fent-te sentir envejós de cadascuna de les gotes privilegiades. En passar pel teu costat li regalares un somriure i, miraculosament, els seus llavis en dibuixaren un mentre un dels seus ulls verd intens s’aclucava confident de l’admiració rebuda. I mentre la protecció solar esdevenia ungüent també privilegiat damunt d’aquell cos, tu tancaves els ulls per retenir en la memòria res més que aquell somriure generós i agraït.
26 de juliol de 2007.
No em vacil·lis
- No em vacil·lis ara -
Què vols dir?
Vacil·lar és dubtar.
I jo no dubto.
O potser creus
que sóc inestable?
Perquè vacil·lar també és això,
també és manca de fermesa.
Jo ho tinc tot clar.
Així que no vacil·lo.
Tinc molta estabilitat.
Així que no vacil·lo.
Mira-ho al diccionari si vols...
Jo crec que el que vols dir
és que et vull fer ràbia,
que no et faci ràbia.
I mira: tens raó.
M’agrada fer-ho.
Fer-te enveja pel que faig.
Fer-te enveja pel que sóc.
D’on vaig.
D’on vinc.
Què he fet.
Què faré.
Del que tinc
i del que tindré.
Com se’t queda el cos ara?
Vols que et segueixi “vacil·lant”?
19 de juliol de 2007.
Què vols dir?
Vacil·lar és dubtar.
I jo no dubto.
O potser creus
que sóc inestable?
Perquè vacil·lar també és això,
també és manca de fermesa.
Jo ho tinc tot clar.
Així que no vacil·lo.
Tinc molta estabilitat.
Així que no vacil·lo.
Mira-ho al diccionari si vols...
Jo crec que el que vols dir
és que et vull fer ràbia,
que no et faci ràbia.
I mira: tens raó.
M’agrada fer-ho.
Fer-te enveja pel que faig.
Fer-te enveja pel que sóc.
D’on vaig.
D’on vinc.
Què he fet.
Què faré.
Del que tinc
i del que tindré.
Com se’t queda el cos ara?
Vols que et segueixi “vacil·lant”?
19 de juliol de 2007.
M’agrada la patata bullida. M’agraden els pèsols bullits. M’agrada la pastanaga bullida. Però no m’agrada l’ensaladilla.
M’agrada la patata bullida.
M’agraden els pèsols bullits.
M’agrada la pastanaga bullida.
Però no m’agrada l’ensaladilla...
- russa -
M’agrada l’all
i m’agrada l’oli.
Però detesto l’allioli.
M’agraden els homes.
M’agraden els llops...
- els dels contes,
no els del zoo -
però tenir un home-llop...
Dóna’m albergínia,
dóna’m ceba i pebrot.
Però queda’t l’escalivada
que jo em menjo l’entrecot.
M’encanta la música.
M’encanta el teatre.
M’encanta la dansa.
Però deixa’t estar de musicals.
En realitat m’agrada molt combinar.
Dolç i salat.
Salat i dolç.
Una bona ensaladilla,
l’allioli, homes-llop?
Musicals tos els que vulguis
i escalivada amb entrecot.
12 de juliol de 2007.
M’agraden els pèsols bullits.
M’agrada la pastanaga bullida.
Però no m’agrada l’ensaladilla...
- russa -
M’agrada l’all
i m’agrada l’oli.
Però detesto l’allioli.
M’agraden els homes.
M’agraden els llops...
- els dels contes,
no els del zoo -
però tenir un home-llop...
Dóna’m albergínia,
dóna’m ceba i pebrot.
Però queda’t l’escalivada
que jo em menjo l’entrecot.
M’encanta la música.
M’encanta el teatre.
M’encanta la dansa.
Però deixa’t estar de musicals.
En realitat m’agrada molt combinar.
Dolç i salat.
Salat i dolç.
Una bona ensaladilla,
l’allioli, homes-llop?
Musicals tos els que vulguis
i escalivada amb entrecot.
12 de juliol de 2007.
El van abandonar
El van abandonar.
Ells.
Precisament ells.
Desagraïts.
Desconsiderats.
Hipòcrites.
Traïdors?
Ell ho sabia.
Tot era escrit.
Tot està escrit.
Es pot esborrar el destí
i rescriure’l?
Una copa.
La copa.
- Beveu-ne tots... -
Però només beu ell.
Amagueu-vos!
Què no us vegin!
Si ho fan acabareu com ell.
Com ell...
Abandonat...
I vosaltres amagats.
Dintre el cau.
Darrera la finestra.
Protegits.
Protegits de què?
D’ell mateix?
I ara què?
Tornareu?
Tornarem?
Seguirem abandonant-lo,
segur.
Si no és avui serà demà.
El trairem.
Ens trairem...
Però potser tornarem.
És això el que volia?
Tornem doncs.
5 de juliol de 2007.
Ells.
Precisament ells.
Desagraïts.
Desconsiderats.
Hipòcrites.
Traïdors?
Ell ho sabia.
Tot era escrit.
Tot està escrit.
Es pot esborrar el destí
i rescriure’l?
Una copa.
La copa.
- Beveu-ne tots... -
Però només beu ell.
Amagueu-vos!
Què no us vegin!
Si ho fan acabareu com ell.
Com ell...
Abandonat...
I vosaltres amagats.
Dintre el cau.
Darrera la finestra.
Protegits.
Protegits de què?
D’ell mateix?
I ara què?
Tornareu?
Tornarem?
Seguirem abandonant-lo,
segur.
Si no és avui serà demà.
El trairem.
Ens trairem...
Però potser tornarem.
És això el que volia?
Tornem doncs.
5 de juliol de 2007.
dissabte, 4 d’agost del 2007
divendres, 3 d’agost del 2007
No hi ha vidres
Quadre original d'Estanis Aboal Mimbrero*
Hem arribat exhausts per la fugida. Hem corregut tant com hem pogut, sempre endavant. No hem gosat mirar enrera. Sé que darrera nostre corria més gent però aquí hem arribat només els tres. L’edifici està dempeus però força malmès. No hi ha vidres a les finestres. Tampoc persones. Fa molta calor i ens hem desfet de la roba. De fet, de poc ens servia el que dúiem posat de tan esparracat que estava. Hem trobat una canonada de la que raja aigua. Ens hem pogut refrescar una mica, treure’ns tota la brutícia que ens cobria el cos. Hi ha un silenci sepulcral. No se senten les bombes esclatant, ni els trets, ni els crits de la gent... Tampoc el crik-crik del grill ni el cant de cap ocell... Tinc por. Aquest silenci fa estremir. Però no estic sòl. Ells són amb mi. Són els meus companys d’escapada i ni tan sols conec els seus noms però tan se val els noms: som uns desconeguts en una terra desconeguda. Només importa poder mirar als ulls a algú altre per saber-te acompanyat. Una brisa traspassa la finestra i acarona el meu cos nu. Respiro profundament. Estic viu.
28 de juny de 2007.
dimecres, 25 de juliol del 2007
Mmmmm... què bona!
Mmmm... què bona!
Era l’únic que sabia dir. No deixava de repetir-ho una i altra vegada. Hipòcrita! Només ho deia per quedar bé. M’havia dit tantes vegades que detestava la sopa de galets gegants farcits i ara feia el númeret per guanyar punts davant d’aquells a qui no deixava de criticar. Perquè no només detestava la sopa de galets gegants farcits, també els detestava a ells.
Mmmm... què bona!
No vaig poder més! En un impuls irrefrenable vaig deixar anar totes les crítiques que havia fet a esquenes dels amfitrions, totes les vegades que els havia insultat i ridiculitzat davant d’amics i coneguts, tots els cops que havia posat excuses barates per tal d’evitar reunir-se amb ells... Va ser com una bomba. Tots es van quedar paralitzats, amb les culleres a mig camí entre els plats i les boques obertes d’estupor, carregades de galets gegants farcits. Les seves mirades estaven clavades en mi. Durant uns segons els galets van deixar de ser el centre d’atenció. Ara jo era el galet, un galet a punt de ser devorat. Automàticament les mirades es van traslladar alhora cap a ell.
Mmmm... què bona!
Va ser la seva resposta a les mirades expectants. I com per art de màgia les culleres es van posar de nou en marxa per seguir gaudint de la sopa de galets gegants farcits.
I és que realment era boníssima.
Era l’únic que sabia dir. No deixava de repetir-ho una i altra vegada. Hipòcrita! Només ho deia per quedar bé. M’havia dit tantes vegades que detestava la sopa de galets gegants farcits i ara feia el númeret per guanyar punts davant d’aquells a qui no deixava de criticar. Perquè no només detestava la sopa de galets gegants farcits, també els detestava a ells.
Mmmm... què bona!
No vaig poder més! En un impuls irrefrenable vaig deixar anar totes les crítiques que havia fet a esquenes dels amfitrions, totes les vegades que els havia insultat i ridiculitzat davant d’amics i coneguts, tots els cops que havia posat excuses barates per tal d’evitar reunir-se amb ells... Va ser com una bomba. Tots es van quedar paralitzats, amb les culleres a mig camí entre els plats i les boques obertes d’estupor, carregades de galets gegants farcits. Les seves mirades estaven clavades en mi. Durant uns segons els galets van deixar de ser el centre d’atenció. Ara jo era el galet, un galet a punt de ser devorat. Automàticament les mirades es van traslladar alhora cap a ell.
Mmmm... què bona!
Va ser la seva resposta a les mirades expectants. I com per art de màgia les culleres es van posar de nou en marxa per seguir gaudint de la sopa de galets gegants farcits.
I és que realment era boníssima.
21 de juny de 2007.
divendres, 29 de juny del 2007
Ara que ho saps, tot segueix igual?
- Ara que ho saps,
tot segueix igual?
Hauria de canviar alguna cosa?
Hauria de ser diferent?
Potser sí.
Potser per la majoria seria tot diferent.
I per mi?
És diferent per mi?
Què en penso jo?
- Mmmm...
No ho sé...
No, no és diferent,
tot segueix igual.
Sento el mateix.
Estimo el mateix.
- No...
El mateix, no.
Estimo més.
Per tant...
sí que és diferent,
no?
Però en realitat...
és una barreja de sentiments,
alguns de contraris.
És un anar i venir.
És un sí però no.
És un no però sí.
Vull que tot segueixi igual...
però ja mai res podrà ser igual.
- Ara ho sé.
14 de juny de 2007
tot segueix igual?
Hauria de canviar alguna cosa?
Hauria de ser diferent?
Potser sí.
Potser per la majoria seria tot diferent.
I per mi?
És diferent per mi?
Què en penso jo?
- Mmmm...
No ho sé...
No, no és diferent,
tot segueix igual.
Sento el mateix.
Estimo el mateix.
- No...
El mateix, no.
Estimo més.
Per tant...
sí que és diferent,
no?
Però en realitat...
és una barreja de sentiments,
alguns de contraris.
És un anar i venir.
És un sí però no.
És un no però sí.
Vull que tot segueixi igual...
però ja mai res podrà ser igual.
- Ara ho sé.
14 de juny de 2007
Aquesta setmana cantaran les veus del nostre cor
Tot és a punt. Després de molt temps de preparació, de molts assajos, de buscar solucions als problemes sorgits, d’esperar impacients la data assenyalada, ... aquesta setmana cantaran les veus del nostre cor. Cantaran quan per fi estem l’un enfront de l’altre; cantaran quan un somriure es dibuixi als nostres llavis; cantaran en creuar-se les nostres mirades; cantaran en sentir un “hola” desitjat i anhelat; cantaran en notar l’escalfor dels nostres cossos entre els braços en abraçar-nos; cantaran en sentir el batec que serà la melodia més bella que haguem pogut escoltar... Sí, el batec serà la melodia que cantaran les veus del nostre cor. Melodia d'un retrobament.
7 de juny de 2007.
dijous, 21 de juny del 2007
Àngel
(Autor del quadre: Estanis Aboal, setembre de 2005)*
Les ales caigudes...
La mirada a l’horitzó...
El llibre en blanc...
La tinta de la ploma s’asseca...
A què esperes?
Perquè no emprens el vol?
Perquè no escrius?
Potser dubtes?
No pots fer-ho!
Ets un àngel!
Potser l’àngel de la guarda...
Potser el meu àngel de la guarda!
I si tu dubtes,
tu que tens la missió de vetllar,
com fer per deixar els meus,
de dubtes,
de banda?
Ei, àngel:
la inspiració et pot arribar
quan menys t’ho esperis.
La mirada a l’horitzó...
El llibre en blanc...
La tinta de la ploma s’asseca...
A què esperes?
Perquè no emprens el vol?
Perquè no escrius?
Potser dubtes?
No pots fer-ho!
Ets un àngel!
Potser l’àngel de la guarda...
Potser el meu àngel de la guarda!
I si tu dubtes,
tu que tens la missió de vetllar,
com fer per deixar els meus,
de dubtes,
de banda?
Ei, àngel:
la inspiració et pot arribar
quan menys t’ho esperis.
*
21 de juny de 2007
dilluns, 18 de juny del 2007
Infant
L'any 1999 a l'antic seminari de La Conreria, a Sant Fost de Campcentelles, es van allotjar un bon número de refugiats procedents de la guerra de Bòsnia. Jo hi passava sovint pel davant per anar a casa i els veia passejar, xerrar, passar l'estona per l'entorn. Aquest escrit és fruit de les sensacions viscudes aquells dies.
INFANT
Infant que corres,
tot jugant,
de dins a fora i de fora
a dins d’una nova llar
que esdevé estranya i aliena
en una terra
a milers de quilòmetres
de la veritable llar.
Infant que omples,
amb els teus crits de joia,
aquests llargs passadissos
on et sents preservat
del perill de les bombes,
del malson de la fugida,
de l’horror de la mort.
Infant que,
malgrat les teves corredisses,
malgrat els teus jocs,
malgrat els teus crits de joia,
reflexes en els ulls la incomprensió
per aquest èxode on has deixat,
pas a pas,
un tros de la teva curta vida.
Infant,
jo tampoc entenc
perquè has hagut
de deixar de ser infant
per convertir-te en refugiat.
Juny de 1999
diumenge, 10 de juny del 2007
Molt lentament
Avanço,
molt lentament,
cap al final del túnel.
Cap a la llum,
com dirien alguns.
Avanço gairebé sense esma.
Però avanço.
Sempre endavant
però mirant de tant en tant
enrera.
És bo mirar enrera.
No es pot oblidar el passat.
No aquest passat,
és part de tot el que sóc.
Perquè encara segueix essent present.
És massa recent.
Encara el sento
a la pell.
Forma part de mi.
Formarà part de mi
malgrat sortir del túnel.
Experiència de vida.
Avanço,
molt lentament,
amb pas feixuc.
Trigaré en arribar.
Si vols pots esperar-me
per després seguir al meu costat,
al meu pas.
I si tens pressa,
et desitjo un bon camí.
Ets passat, ets present i,
potser,
seràs futur.
Molt lentament,
avancem.
31 de maig de 2007
molt lentament,
cap al final del túnel.
Cap a la llum,
com dirien alguns.
Avanço gairebé sense esma.
Però avanço.
Sempre endavant
però mirant de tant en tant
enrera.
És bo mirar enrera.
No es pot oblidar el passat.
No aquest passat,
és part de tot el que sóc.
Perquè encara segueix essent present.
És massa recent.
Encara el sento
a la pell.
Forma part de mi.
Formarà part de mi
malgrat sortir del túnel.
Experiència de vida.
Avanço,
molt lentament,
amb pas feixuc.
Trigaré en arribar.
Si vols pots esperar-me
per després seguir al meu costat,
al meu pas.
I si tens pressa,
et desitjo un bon camí.
Ets passat, ets present i,
potser,
seràs futur.
Molt lentament,
avancem.
31 de maig de 2007
dilluns, 4 de juny del 2007
Una estona per meditar
Una estona per meditar.
Per pensar.
Resar?
Parlar amb Déu.
Prendre una copa.
Ballar.
Fer ioga.
Oblidar-te de trucar a qui has de trucar.
Escriure.
Escriure un poema.
Escriure una carta.
Escriure darrera la porta del water.
Cantar.
Visitar un amic.
Visitar un museu.
Cinema.
Teatre.
Ordenar els llibres per ordre alfabètic.
Tallar-se les ungles.
Menjar.
Menjar gelat.
Molt de gelat.
I un batut de maduixa.
I dos donuts.
Passejar per la platja.
O per la muntanya.
O per qualsevol lloc.
Sòl.
Acompanyat.
Banyar-se.
No tinc banyera...
Dutxar-se.
Llegir.
Trencar papers vells.
Netejar la casa.
Una estona per meditar.
Les possibilitats són immenses.
Qualsevol opció és bona.
24 de maig de 2007
Per pensar.
Resar?
Parlar amb Déu.
Prendre una copa.
Ballar.
Fer ioga.
Oblidar-te de trucar a qui has de trucar.
Escriure.
Escriure un poema.
Escriure una carta.
Escriure darrera la porta del water.
Cantar.
Visitar un amic.
Visitar un museu.
Cinema.
Teatre.
Ordenar els llibres per ordre alfabètic.
Tallar-se les ungles.
Menjar.
Menjar gelat.
Molt de gelat.
I un batut de maduixa.
I dos donuts.
Passejar per la platja.
O per la muntanya.
O per qualsevol lloc.
Sòl.
Acompanyat.
Banyar-se.
No tinc banyera...
Dutxar-se.
Llegir.
Trencar papers vells.
Netejar la casa.
Una estona per meditar.
Les possibilitats són immenses.
Qualsevol opció és bona.
24 de maig de 2007
L'espelma s'apaga
La cera es consumeix, lentament. Algunes gotes regalimen avall eixamplant la base que la sustenta dreta i ferma. La flama tremola neguitosa, com si preveiés el final que l’espera. La mà que la va encendre també tremolava. El pensament era fix en aquella idea que va quedar plasmada en l’aire a través del foc. Del foc que crema. La mirada va restar durant una llarga estona veient la dansa ritual del groc i el blau. I en marxar, part d’ell mateix, de la seva ànima, va quedar movent-se al mateix ritme.
Però ara, després d’hores i hores de lleuger moviment, l’espelma s’apaga. S’apagarà amb ella el desig que va dur a aquella mà a encendre-la?
Una mà, una de nova, encén amb la flama de l’espelma gairebé exhaurida una altra, també nova. La dansa s’inicia de nou. El desig es manté viu.
17 de maig de 2007
Però ara, després d’hores i hores de lleuger moviment, l’espelma s’apaga. S’apagarà amb ella el desig que va dur a aquella mà a encendre-la?
Una mà, una de nova, encén amb la flama de l’espelma gairebé exhaurida una altra, també nova. La dansa s’inicia de nou. El desig es manté viu.
17 de maig de 2007
dimecres, 30 de maig del 2007
Fugaç moviment
El teu braç toca, casualment,
el meu.
Mil sensacions s'apoderen
del meu interior.
Mil imatges passen
per davant els ulls.
Mil pensaments,
resultat d'un fugaç moviment,
omplen la ment
i s'inicia un viatge
pels paratges de la imaginació
on cada sensació,
cada imatge,
cada pensament,
pren forma
esdevenint allò que desitjaria
que fos realitat.
Un nou moviment,
també fugaç,
em retorna a la realitat
tangible i palpable
de tenir-te simplement
al costat.
Somiant amb tu - setembre de 1999
el meu.
Mil sensacions s'apoderen
del meu interior.
Mil imatges passen
per davant els ulls.
Mil pensaments,
resultat d'un fugaç moviment,
omplen la ment
i s'inicia un viatge
pels paratges de la imaginació
on cada sensació,
cada imatge,
cada pensament,
pren forma
esdevenint allò que desitjaria
que fos realitat.
Un nou moviment,
també fugaç,
em retorna a la realitat
tangible i palpable
de tenir-te simplement
al costat.
Somiant amb tu - setembre de 1999
El mar
El mar.
Immens com els desitjos.
Profund com els sentiments.
Sinistre com les angoixes.
Tranquil com l’infant que dorm.
Excitant com el primer petó.
Agitat com un malson.
Calmat com la pau interior.
El mar.
Blau, verd, negre i gris,
gronxes en les teves onades
desitjos, sentiments,
angoixes i passions.
El mar.
Com tu i com jo.
El mar:
tu i jo.
Somiant amb tu - setembre de 1999
Immens com els desitjos.
Profund com els sentiments.
Sinistre com les angoixes.
Tranquil com l’infant que dorm.
Excitant com el primer petó.
Agitat com un malson.
Calmat com la pau interior.
El mar.
Blau, verd, negre i gris,
gronxes en les teves onades
desitjos, sentiments,
angoixes i passions.
El mar.
Com tu i com jo.
El mar:
tu i jo.
Somiant amb tu - setembre de 1999
Córrer
Corro amb totes les forces
per allunyar-me
i no caure de nou
al parany de la bogeria.
Corro,
però cada vegada ets més a prop.
Intento anar més de pressa,
però la distància s'escurça.
La voluntat conscient
vol separar-se ràpidament,
sense dubtes.
La inconsciència,
guiada per sentiments inalienables,
m'acosta vertiginosament.
I vagi on vagi
el teu somriure m'espera
i el teu rostre em mira i diu:
vine, vine, vine
i juga a aquest joc impossible
on mai podràs ser el guanyador.
Perquè entre tu i jo
hi ha un abisme
que fa que aquesta partida
sigui impossible
de guanyar.
Joc prohibit - juliol de 2000
per allunyar-me
i no caure de nou
al parany de la bogeria.
Corro,
però cada vegada ets més a prop.
Intento anar més de pressa,
però la distància s'escurça.
La voluntat conscient
vol separar-se ràpidament,
sense dubtes.
La inconsciència,
guiada per sentiments inalienables,
m'acosta vertiginosament.
I vagi on vagi
el teu somriure m'espera
i el teu rostre em mira i diu:
vine, vine, vine
i juga a aquest joc impossible
on mai podràs ser el guanyador.
Perquè entre tu i jo
hi ha un abisme
que fa que aquesta partida
sigui impossible
de guanyar.
Joc prohibit - juliol de 2000
Joguina de cartró
Joguina de cartró
per passar l’estona
i deixar-la en un racó.
Joguina de cartró que si es trenca,
tant se val!,
no et feia gaire il·lusió.
Però jo no sóc cap joguina,
jo no sóc de cartró.
Joguina de cartró
per omplir tardes perdudes
amb alguna diversió.
Joguina de cartró
que si et canses i la llences
no tenia gran valor.
Però jo no sóc cap joguina,
jo no sóc de cartró.
És això el que he estat per tu?
Només una joguina de cartró?
Doncs jo no sóc cap joguina!
Jo no sóc de cartró!
I en el record, sentiments - novembre 1998
per passar l’estona
i deixar-la en un racó.
Joguina de cartró que si es trenca,
tant se val!,
no et feia gaire il·lusió.
Però jo no sóc cap joguina,
jo no sóc de cartró.
Joguina de cartró
per omplir tardes perdudes
amb alguna diversió.
Joguina de cartró
que si et canses i la llences
no tenia gran valor.
Però jo no sóc cap joguina,
jo no sóc de cartró.
És això el que he estat per tu?
Només una joguina de cartró?
Doncs jo no sóc cap joguina!
Jo no sóc de cartró!
I en el record, sentiments - novembre 1998
divendres, 25 de maig del 2007
El primer cop
He trobat aquesta foto. És del Nadal de 1969. Sóc el primer de l'esquerra. És el meu primer cop dalt d'un escenari. El debut!
dissabte, 19 de maig del 2007
L'oblit
L’oblit vol fer-se lloc.
Tancar la parada al passat.
A tot...
Deixar fora dels fils de la memòria
fins el més ínfim dels detall.
No pot ser.
No hi ha lloc per l’oblit,
ara no.
Ni mai...
Ja no és possible oblidar...
A partir d’ara
tot tindrà regust de...
No podràs tancar els ulls
i deixar la ment en blanc.
Sempre hi serà,
dansant per la ment.
És l’oblit
qui queda fora dels records.
És l’oblit
qui és oblidat.
10 de maig de 2007
Tancar la parada al passat.
A tot...
Deixar fora dels fils de la memòria
fins el més ínfim dels detall.
No pot ser.
No hi ha lloc per l’oblit,
ara no.
Ni mai...
Ja no és possible oblidar...
A partir d’ara
tot tindrà regust de...
No podràs tancar els ulls
i deixar la ment en blanc.
Sempre hi serà,
dansant per la ment.
És l’oblit
qui queda fora dels records.
És l’oblit
qui és oblidat.
10 de maig de 2007
diumenge, 13 de maig del 2007
Unció
Les mans recorren el cos.
L’oli llisca per la pell.
El cos es relaxa.
Els músculs reaccionen.
La ment es perd en l’infinit.
Una música arriba suau.
Una música...
Les mans recorren el cos.
És cançó de bressol,
carícia oportuna.
L’oli marca el cos
i, més enllà, l’esperit.
Ets ungit.
Les mans recorren el cos.
Relaxen i obren.
Obren una porta,
la porta dels misteris.
L’oli fa lliscar
paraules que t’entrego.
Només són paraules?
Les mans recorren el cos.
Sóc privilegiat,
sóc l’ungit.
El meu tribut a aquestes mans:
un tros d’ànima
què no és res més
que una mica d’amor.
Les mans recorren el cos.
Mans...
Paraules...
Mans i paraules.
Unció.
Per l’Elisenda
12 de maig de 2007
L’oli llisca per la pell.
El cos es relaxa.
Els músculs reaccionen.
La ment es perd en l’infinit.
Una música arriba suau.
Una música...
Les mans recorren el cos.
És cançó de bressol,
carícia oportuna.
L’oli marca el cos
i, més enllà, l’esperit.
Ets ungit.
Les mans recorren el cos.
Relaxen i obren.
Obren una porta,
la porta dels misteris.
L’oli fa lliscar
paraules que t’entrego.
Només són paraules?
Les mans recorren el cos.
Sóc privilegiat,
sóc l’ungit.
El meu tribut a aquestes mans:
un tros d’ànima
què no és res més
que una mica d’amor.
Les mans recorren el cos.
Mans...
Paraules...
Mans i paraules.
Unció.
Per l’Elisenda
12 de maig de 2007
dimecres, 9 de maig del 2007
Impotencia
Impotencia.
Esa es la palabra que describe
a la perfección como me siento.
Impotente
por no poder estar junto a ti
ahora que lo necesitas.
Impotente
por no poder arroparte
todas las noches.
Impotente
por no poder abrazarte
cuando el miedo y el desconsuelo te dominan.
Impotente
por no poder arrancar una sonrisa
de tus preciosos labios.
Impotente
por no poder dejar un beso en tu mejilla
cuando duermes plácidamente.
Impotente
por no poder tomar tu mano fuertemente
ante las noticias inesperadas.
Impotente
frente a los miles de kilómetros
que nos separan.
Impotente
por las malditas obligaciones
que me impiden correr hacia ti
ahora mismo.
¿Qué puedo hacer ahora
si no es decirte que te quiero?
9 de mayo de 2007
Esa es la palabra que describe
a la perfección como me siento.
Impotente
por no poder estar junto a ti
ahora que lo necesitas.
Impotente
por no poder arroparte
todas las noches.
Impotente
por no poder abrazarte
cuando el miedo y el desconsuelo te dominan.
Impotente
por no poder arrancar una sonrisa
de tus preciosos labios.
Impotente
por no poder dejar un beso en tu mejilla
cuando duermes plácidamente.
Impotente
por no poder tomar tu mano fuertemente
ante las noticias inesperadas.
Impotente
frente a los miles de kilómetros
que nos separan.
Impotente
por las malditas obligaciones
que me impiden correr hacia ti
ahora mismo.
¿Qué puedo hacer ahora
si no es decirte que te quiero?
9 de mayo de 2007
dimarts, 8 de maig del 2007
Dues frases perdudes
Dues frases perdudes...
Què pot significar?
Un defectuós sistema de comunicació?
Distracció momentània?
Un paperet, o dos, traspaperats?
Falta de cobertura?
Pèrdua d’interès?
mmm... no!
La immensitat cybernètica?
Un deteriorament de les neurones
provocat per l’imparable
avançament del temps?
ejem...
Oblit?
Tan se val.
Proposem-ne de noves.
Una tu.
Una jo.
Dues frases trobades.
3 de maig de 2007
Què pot significar?
Un defectuós sistema de comunicació?
Distracció momentània?
Un paperet, o dos, traspaperats?
Falta de cobertura?
Pèrdua d’interès?
mmm... no!
La immensitat cybernètica?
Un deteriorament de les neurones
provocat per l’imparable
avançament del temps?
ejem...
Oblit?
Tan se val.
Proposem-ne de noves.
Una tu.
Una jo.
Dues frases trobades.
3 de maig de 2007
Tornada a casa
No va ser fàcil la tornada a casa. Els sentiments eren oposats. Volies i no volies. Tenies ganes de retrobar-te amb la gent de sempre, amb les teves coses, amb les activitats diàries i rutinàries que per tu no ho són. Però també volies quedar-te. Els dies viscuts havien estat inoblidables, t’havies sentit feliç de viure una situació que desitjaves i que havies somiat tantes i tantes vegades. A més no t’ho va posar fàcil, oi? Però tu ja ho sabies. Sabies que per la teva part faries aquell posat alegre per intentar fer que el comiat no fos un tràngol amarg. Però també sabies que per part seva no seria així. Et va torturar llarga estona amb el silenci. Et va torturar llarga estona negant-te aquella mirada que et traspassa fins arribar als racons més íntims del teu esperit. Et va torturar sense regalar-te el seu somriure ple de vida... Et va torturar amb aquell “no quiero” pronunciat segons abans de travessar la maleïda porta que us allunyaria de nou milers de quilòmetres...
No, definitivament no va ser fàcil tornar. I ara... Ara desitjes anar al seu encontre. Torno a somiar el seu somriure, la seva mirada, les seves carícies, els seus petons... Torno a somiar amb tu.
26 d’abril de 2007
No, definitivament no va ser fàcil tornar. I ara... Ara desitjes anar al seu encontre. Torno a somiar el seu somriure, la seva mirada, les seves carícies, els seus petons... Torno a somiar amb tu.
26 d’abril de 2007
dilluns, 7 de maig del 2007
Pren-te una copa
De vegades sòl passar:
el camí es torça.
Tot és fantàstic.
Tot és idíl·lic.
Tal i com ho havies somiat.
Somiat...
Tantes vegades...
I ara era real,
és real.
Ho tens.
És teu.
Però...
Merda!
Puto camí...
Havies de revoltar,
ara precisament!
Què puc fer?
Té solució?
Sí que en té,
però no és a les meves mans.
Només he de tenir paciència.
I fè...
Només puc dir-me:
“tingues paciència”.
Només puc dir-me:
“pren-te una copa”.
I tenir fe...
I prendre’m una copa.
I tenir fe...
19 d’abril de 2007
el camí es torça.
Tot és fantàstic.
Tot és idíl·lic.
Tal i com ho havies somiat.
Somiat...
Tantes vegades...
I ara era real,
és real.
Ho tens.
És teu.
Però...
Merda!
Puto camí...
Havies de revoltar,
ara precisament!
Què puc fer?
Té solució?
Sí que en té,
però no és a les meves mans.
Només he de tenir paciència.
I fè...
Només puc dir-me:
“tingues paciència”.
Només puc dir-me:
“pren-te una copa”.
I tenir fe...
I prendre’m una copa.
I tenir fe...
19 d’abril de 2007
dissabte, 28 d’abril del 2007
Un gest
I busco els teus ulls,
la mirada,
un gest.
El gest que diu:
vine,
un gest definitiu.
I també
un mot potser.
El mot que diu:
vine,
un mot definitiu.
27 d’abril de 2007
la mirada,
un gest.
El gest que diu:
vine,
un gest definitiu.
I també
un mot potser.
El mot que diu:
vine,
un mot definitiu.
27 d’abril de 2007
divendres, 27 d’abril del 2007
Serp
La serp és astuta.
Repta silenciosament cap a tu.
Coneix els teus punts dèbils,
les teves flaqueses.
Sap com seduir-te.
Va directe.
Al punt.
S’introdueix sense pietat.
La sents.
Sents el xiuxiueig de la seva llengua bífida.
Dius: no!
Ella sap que serà sí.
Dius: prou!
Ella sap que arribaràs al final.
Sempre guanya...
Cal allunyar-la,
fer-la fora del teu cau.
Saps com fer-ho.
Tens les eines.
Ara.
No deixis que torni.
Fes-la fora.
Ara.
Fes-ho ara.
Ara.
27 d’abril de 2007
Repta silenciosament cap a tu.
Coneix els teus punts dèbils,
les teves flaqueses.
Sap com seduir-te.
Va directe.
Al punt.
S’introdueix sense pietat.
La sents.
Sents el xiuxiueig de la seva llengua bífida.
Dius: no!
Ella sap que serà sí.
Dius: prou!
Ella sap que arribaràs al final.
Sempre guanya...
Cal allunyar-la,
fer-la fora del teu cau.
Saps com fer-ho.
Tens les eines.
Ara.
No deixis que torni.
Fes-la fora.
Ara.
Fes-ho ara.
Ara.
27 d’abril de 2007
Escuela de Comedia Musical Valeria Lynch
Amb Valeria Lynch i Mariana Letamendia a l'Escuela de Comedia Musical Valeria Lynch de Buenos Aires (Argentina)
dijous, 26 d’abril del 2007
Despertar
Despertar cada mañana,
junto a ti.
Contemplar tu rostro sereno
profundamente dormido.
Tus párpados esconden
el negro intenso
que me traspasa
cuando tu mirada me invade.
Tu piel aceitunada,
fina y suave,
se muestra bajo los rayos de luz
y ejerce una fuerza irresistible
a mis dedos
que se ven obligados a acercarse
para acariciarla y recorrerla.
El aroma que desprendes
se convierte en fragancia
que impregna mis sentidos.
El tiempo se detiene ante esa visión
que parece un espejismo
hasta que tus ojos se abren
y cruzan su mirada con los míos
mientras tus labios sonríen
y tu voz preciosa
predice otro día feliz a tu lado.
Quiero despertar cada mañana
junto a ti.
9 de abril de 2007
junto a ti.
Contemplar tu rostro sereno
profundamente dormido.
Tus párpados esconden
el negro intenso
que me traspasa
cuando tu mirada me invade.
Tu piel aceitunada,
fina y suave,
se muestra bajo los rayos de luz
y ejerce una fuerza irresistible
a mis dedos
que se ven obligados a acercarse
para acariciarla y recorrerla.
El aroma que desprendes
se convierte en fragancia
que impregna mis sentidos.
El tiempo se detiene ante esa visión
que parece un espejismo
hasta que tus ojos se abren
y cruzan su mirada con los míos
mientras tus labios sonríen
y tu voz preciosa
predice otro día feliz a tu lado.
Quiero despertar cada mañana
junto a ti.
9 de abril de 2007
dimecres, 25 d’abril del 2007
Ha arribat el moment
Camino.
La senda és llarga.
No es veu el final
però sé que he de seguir caminant.
Les sandàlies estan desgastades.
Les pedres es deixen sentir als peus.
Els llavis,
ressecs pel vent,
anhelen unes gotes d’aigua.
El sarró,
malgrat ser lleuger,
deixa sentir el seu pes
a les espatlles.
Tan se val.
Tu no importes.
Ets instrument...
Pas a pas segueixo endavant
intentant no defallir.
L’esperit sap que
ha arribat el moment.
Els senyals són evidents.
Per això camino.
Per la llarga senda.
Sense veure el final.
No hi ha final.
En aquesta fita no:
arribes
i has de sortir de nou.
I caminar.
Caminar
per ser instrument,
per ser veu.
Caminar.
5 d’abril de 2007
La senda és llarga.
No es veu el final
però sé que he de seguir caminant.
Les sandàlies estan desgastades.
Les pedres es deixen sentir als peus.
Els llavis,
ressecs pel vent,
anhelen unes gotes d’aigua.
El sarró,
malgrat ser lleuger,
deixa sentir el seu pes
a les espatlles.
Tan se val.
Tu no importes.
Ets instrument...
Pas a pas segueixo endavant
intentant no defallir.
L’esperit sap que
ha arribat el moment.
Els senyals són evidents.
Per això camino.
Per la llarga senda.
Sense veure el final.
No hi ha final.
En aquesta fita no:
arribes
i has de sortir de nou.
I caminar.
Caminar
per ser instrument,
per ser veu.
Caminar.
5 d’abril de 2007
Esperant temps millors
Esperant temps millors...
I mentre esperes, què?
Vols dir que val la pena?
No valdria més actuar?
No seria millor fer del temps d’espera
un temps per l’acció?
Ens posem en marxa doncs?
Movem-nos?
Avancem?
Som-hi!
Mentre estem aturats
esperant els suposats temps millors,
el temps,
bo o dolent,
segueix avançant.
Avança per tu i per mi,
segueix consumint segons,
minuts,
hores,
dies,
setmanes,
anys, ...
vida.
Així què deixem-nos d’històries
i fem alguna cosa de profit.
29 de març de 2007
I mentre esperes, què?
Vols dir que val la pena?
No valdria més actuar?
No seria millor fer del temps d’espera
un temps per l’acció?
Ens posem en marxa doncs?
Movem-nos?
Avancem?
Som-hi!
Mentre estem aturats
esperant els suposats temps millors,
el temps,
bo o dolent,
segueix avançant.
Avança per tu i per mi,
segueix consumint segons,
minuts,
hores,
dies,
setmanes,
anys, ...
vida.
Així què deixem-nos d’històries
i fem alguna cosa de profit.
29 de març de 2007
Invisible
Invisible...
L’esperit.
Els pensaments.
El meu sou a meitat de mes.
Déu.
Invisible...
Jo, de vegades (sense voler-ho)
Jo, de vegades (premeditadament)
L’home (invisible, és clar...)
Què hi ha dins la capsa del Petit Príncep?
Invisible...
Les idees.
L’amor.
L’energia.
Els fantasmes.
Invisible...
Tantes i tantes coses invisibles que poden esdevenir visibles.
Tantes i tantes coses visibles que poden esdevenir invisibles.
22 de març de 2007
L’esperit.
Els pensaments.
El meu sou a meitat de mes.
Déu.
Invisible...
Jo, de vegades (sense voler-ho)
Jo, de vegades (premeditadament)
L’home (invisible, és clar...)
Què hi ha dins la capsa del Petit Príncep?
Invisible...
Les idees.
L’amor.
L’energia.
Els fantasmes.
Invisible...
Tantes i tantes coses invisibles que poden esdevenir visibles.
Tantes i tantes coses visibles que poden esdevenir invisibles.
22 de març de 2007
Encara tinc por
- Què et passa?
- Encara tinc por...
Por a què?
A afrontar un problema.
A quedar malament.
A fer el ridícul.
A una mirada inquisidora.
A una mirada romàntica.
A que plogui demà.
Al mal d’esquena.
A tu.
A mi?
A la tieta Antonia.
A dir: sí!
A dir: no!
A creure.
A morir?
A estimar.
A la foscor.
A perdre.
A guanyar.
A no ser jo.
A no voler ser jo.
I què volies?
No tenir-ne?
Sempre en tindràs.
Està en tu.
Forma part de tu.
Del principi.
Fins el final.
Treu l’encara
i digues-ho clar.
- Tinc por.
15 de març de 2007
- Encara tinc por...
Por a què?
A afrontar un problema.
A quedar malament.
A fer el ridícul.
A una mirada inquisidora.
A una mirada romàntica.
A que plogui demà.
Al mal d’esquena.
A tu.
A mi?
A la tieta Antonia.
A dir: sí!
A dir: no!
A creure.
A morir?
A estimar.
A la foscor.
A perdre.
A guanyar.
A no ser jo.
A no voler ser jo.
I què volies?
No tenir-ne?
Sempre en tindràs.
Està en tu.
Forma part de tu.
Del principi.
Fins el final.
Treu l’encara
i digues-ho clar.
- Tinc por.
15 de març de 2007
divendres, 6 d’abril del 2007
Buenos Aires / Parc "Tierra Santa"
Buenos Aires. Parc temàtic "Tierra Santa". Qui ens hagués dit que existia un parc temàtic sobre la vida de Jesús. Llàstima que sigui una mostra de tots els tòpics de la religió catòlica. Malgrat tot ens ho hem passat molt bé.
diumenge, 11 de març del 2007
Escenari
L’escenari és buit. Tot és fosc i fred. Sembla que la vida hagi passat de llarg deixant aquest espai orfe i solitari. Unes veus llunyanes arriben com un bri d’esperança, com un aire renovador que intenta posar en marxa de nou la vella maquinària del teatre. De cop els llums s’encenen, poc a poc, l’un darrera l’altre i ara buidor i foscor esdevenen color. Les veus s’apropen fins a formar part del propi escenari i, ara sí, la vida ocupa cada mil·límetre. Comença la funció. Els actors s’obliden de si mateixos, es transformen i, amb llums, decorat i vestuari, congelen el present per a dur a l’espectador, que obre ara tots els seus sentits, fins a qualsevol lloc on la imaginació de l’autor ha estat capaç d’arribar. La funció serà un èxit, segur. Sempre ho és perquè és capaç de crear vida en la foscor i el fred. Finalment els llums s’apagaran de nou, les veus desapareixeran i s’abaixarà el teló. I demà, com per art de màgia, hi haurà una nova funció.
17 de novembre de 2006
17 de novembre de 2006
dissabte, 24 de febrer del 2007
Cinquanta-dues setmanes, un any
Pip-pip... Pip-pip...
Obres els ulls.
Fosca trencada per un petit raig de llum.
Silenci.
Potser la remor del vent.
La persiana s’alça.
El sol.
La llum.
El dia.
Els ulls es fixen en l’horitzó.
Records.
La nit passada.
Furtiu en la foscor.
Un objectiu.
Clar.
Vigiles.
Cerques.
Trobes.
És entre les mans.
Observes.
Toques.
Ensumes.
Ulls que es tanquen.
Somriure als llavis.
Respiració profunda.
És teu!
Només teu!
Cinquanta-dues setmanes, un any.
Molt de temps esperant.
I a la fi és teu.
Potser un somni?
No!
Realitat.
Comprovació immediata.
El sents sobre la pell.
Ben ajustat.
És real.
És teu.
És amb tu.
És en tu.
24 de febrer de 2007
Obres els ulls.
Fosca trencada per un petit raig de llum.
Silenci.
Potser la remor del vent.
La persiana s’alça.
El sol.
La llum.
El dia.
Els ulls es fixen en l’horitzó.
Records.
La nit passada.
Furtiu en la foscor.
Un objectiu.
Clar.
Vigiles.
Cerques.
Trobes.
És entre les mans.
Observes.
Toques.
Ensumes.
Ulls que es tanquen.
Somriure als llavis.
Respiració profunda.
És teu!
Només teu!
Cinquanta-dues setmanes, un any.
Molt de temps esperant.
I a la fi és teu.
Potser un somni?
No!
Realitat.
Comprovació immediata.
El sents sobre la pell.
Ben ajustat.
És real.
És teu.
És amb tu.
És en tu.
24 de febrer de 2007
dimarts, 20 de febrer del 2007
Avui torna a ploure sobre el mar
Avui torna a ploure sobre el mar. Com aquella vegada, recordes? Avui els meus peus m’han dut de nou fins el mar. Con aquella vegada. Però llavors em sentia indiferent. Ni angoixat, ni content ni enamorat. Simplement indiferent. Sento l’olor tan característic de l’aigua de mar (aquesta olor em segueix transportant a una altra dimensió...) Veig l’horitzó com es dibuixa davant els meus ulls. Sembla tot com aquella vegada. Amb la mirada clavada en aquest horitzó arribo fins el límit que em permet mantenir els peus en terra ferma. Terra ferma? Què carai! Les onades que trenquen davant meu m’agafen, em rodegen, pugen pels meus pantalons fins arribar als genolls. Sento la humitat als peus presoners de les sabates (potser les hauré de llençar després d’això). Sóc feliç!
Aixeco el cap al cel i deixo que l’aigua que baixa des dels núvols cobreixi el meu rostre. I l’encanteri, com aquella vegada, ha obrat el miracle de nou.
Avui torna a ploure sobre el mar i la felicitat arrela profundament al meu esperit.
Aixeco el cap al cel i deixo que l’aigua que baixa des dels núvols cobreixi el meu rostre. I l’encanteri, com aquella vegada, ha obrat el miracle de nou.
Avui torna a ploure sobre el mar i la felicitat arrela profundament al meu esperit.
20 de febrer de 2007
dissabte, 17 de febrer del 2007
Pasqua 2004
Monestir de Les Avellanes He trobat aquest escrit que vaig elaborar després de la Pasqua del 2004, celebrada al Monestir de Les Avellanes. És el relat d'una experiència viscuda que em va marcar molt profundament. Segur que hi haurà qui pensarà que és una tonteria. Respecto la seva opinió i només desitjo que ells respectin el meu pensament i les meves creences.
Sóc actor. Quan ets dalt de l’escenari representant un paper, ets tu qui controla la situació. És l’actor qui mou els fils del personatge. No pots deixar que els sentiments de l’individu que representes passin per damunt dels teus. És una qüestió de supervivència: acabaries boig si cada cop que actues et desprenguessis de tu mateix i la personalitat del personatge et controlés a tu.
Monestir de les Avellanes. Pasqua 2004. Divendres Sant. Lectura de la Passió de Jesús de Natzarè. Jo, l’actor, represento a Jesús. Sóc jo qui controla al personatge: els seus moviments, els seus gestos, les seves mirades, les paraules, les intencions amb que són dites aquestes paraules... Amb plena consciència porto el meu personatge per on desitjo. El modelo al meu gust, al gust de l’espectador.
“Aquí teniu l’home...” Les paraules de Ponci Pilat són el senyal per avançar fins el centre de la nau. Una veu segueix narrant, mentre altres d’entre el públic comencen a murmurar una paraula que poc a poc esdevé un clam: “crucifiqueu-lo!”. Forma part del guió... Un buit inesperat s’apodera de mi. Miro al voltant i no veig res. Només sento veus. “Crucifiqueu-lo! Crucifiqueu-lo! Crucifiqueu-lo!”. Se’m claven al més profund del meu ésser... Jo, Jesús de Natzarè, em sento vulnerable, traït, ultratjat, abandonat... I jo, l’actor, buit i fred... terriblement sol!
La representació continua, però ara tot és pura inèrcia. No sóc jo qui té el control. És una força inexplicable... Em sento instrument per comunicar un missatge. Em sento portat per... Ell?
Tot s’ha acabat. La creu és al mig de la nau i Jesús de Natzaret és allà, inert. I jo, l’actor, resto en un racó absort en els meus pensaments, intentant assimilar l’experiència viscuda, intentant trobar resposta a totes les preguntes que envaeixen ara la meva ment.
És difícil trobar respostes. És difícil trobar una explicació. O potser no. Potser la resposta és senzilla i única: he estat OKUPAT PEL CRIST.
Monestir de les Avellanes. Pasqua 2004. Divendres Sant. Lectura de la Passió de Jesús de Natzarè. Jo, l’actor, represento a Jesús. Sóc jo qui controla al personatge: els seus moviments, els seus gestos, les seves mirades, les paraules, les intencions amb que són dites aquestes paraules... Amb plena consciència porto el meu personatge per on desitjo. El modelo al meu gust, al gust de l’espectador.
“Aquí teniu l’home...” Les paraules de Ponci Pilat són el senyal per avançar fins el centre de la nau. Una veu segueix narrant, mentre altres d’entre el públic comencen a murmurar una paraula que poc a poc esdevé un clam: “crucifiqueu-lo!”. Forma part del guió... Un buit inesperat s’apodera de mi. Miro al voltant i no veig res. Només sento veus. “Crucifiqueu-lo! Crucifiqueu-lo! Crucifiqueu-lo!”. Se’m claven al més profund del meu ésser... Jo, Jesús de Natzarè, em sento vulnerable, traït, ultratjat, abandonat... I jo, l’actor, buit i fred... terriblement sol!
La representació continua, però ara tot és pura inèrcia. No sóc jo qui té el control. És una força inexplicable... Em sento instrument per comunicar un missatge. Em sento portat per... Ell?
Tot s’ha acabat. La creu és al mig de la nau i Jesús de Natzaret és allà, inert. I jo, l’actor, resto en un racó absort en els meus pensaments, intentant assimilar l’experiència viscuda, intentant trobar resposta a totes les preguntes que envaeixen ara la meva ment.
És difícil trobar respostes. És difícil trobar una explicació. O potser no. Potser la resposta és senzilla i única: he estat OKUPAT PEL CRIST.
(Nota: el lema de la Pasqua 2004 va ser "Okupats pel Crist")
dijous, 15 de febrer del 2007
Una força desconeguda m'empeny
Camino. Com sempre. Una força desconeguda, potser Déu?, m’empeny a fer-ho. Segueixo el camí. El camí m’allunya i alhora m’acosta. El sol m’escalfa, és agradable sentir-lo damunt la pell. Fa una mica de vent. És fresc. Contraresta l’escalfor del sol. La natura m’envolta. L’observo. A més que mires, més colors sorgeixen de cada racó. Els colors m’envolten. S’apoderen de mi. Sóc part d’ells. Sóc part de la natura. Segueixo caminant enmig de verds, marrons, blaus... Les pedres m’atrauen, em criden. M’aturo. Prenc una entre les mans. Sento la seva forma en els meus dits. L’oloro. Te aroma de terra. De terra humida. Em sento part d’ella, sóc part de la terra. Reemprenc el camí. Fa pujada i costa. La respiració s’accelera. El caminar és més lent. Arribo al final de la pujada. Les runes d’una casa em criden a explorar-les. Entro i em moc enmig de pedres caigudes i de bigues de fusta malmesa pels corcs. Quins secrets amaguen? De què són testimonis? Escolto atentament. El vent, que segueix bufant, sembla portar la resposta: són testimoni del passat. Però aquest passat es fa present en cada pedra per perdurar en el temps. Deixo les runes i el camí em porta fins a una cruïlla. He de decidir: esquerra o dreta. Però hi ha una tercera opció que és tornar enrera. Miro a una banda, miro a l’altra, em giro i faig una ullada al camí recorregut. Torno. Aquesta és l’opció. Per la mateixa senda que ara no és la mateixa. Ara tinc el sol de cara i el vent bufa al meu favor. Veig altres colors, altres pedres, una natura nova observada amb uns ulls diferents perquè ara tenen l’experiència viscuda uns quants minuts abans. És el mateix camí i alhora diferent. I a més del vent, m’empeny un objectiu que abans no tenia: al final del camí trobaré casa meva i els meus germans. I quan demà surti de nou a caminar ho faré amb la convicció que sempre tindré un lloc on tornar.
11 de febrer de 2007
11 de febrer de 2007
dimarts, 13 de febrer del 2007
Como tantas otras veces
Ilustración de Estanis Aboal Como tantas otras veces, el sueño se repite: el muchacho de tersa piel, sonrisa seductora y mirada profunda se acerca lentamente hacia mí. Como siempre viste únicamente una pequeña pieza de ropa, ajustada, que tan solo cubre la intimidad del muchacho y que hace volar la imaginación del espectador que intuye el secreto que esconde. En su cuello, una fina cadena de plata que realza su belleza… Pero hoy el sueño es especial. Sí, porque hoy el bello muchacho tiene una piel tersa y conocida: la tuya… Su sonrisa seductora se dibuja en unos labios conocidos: los tuyos… Su mirada penetrante sale de unos ojos conocidos: los tuyos… Hoy el muchacho de la fina cadena al cuello es alguien conocido: tú. Y la emoción invade a este loco soñador que pide ansioso una y otra vez que hoy, especialmente hoy, ese sueño sea pronto una realidad.
dilluns, 12 de febrer del 2007
Quan el passat retorna
Quan el passat retorna...
El passat? Impossible. Mai torna el passat. El sol apareix dia a dia a l’horitzó i il·lumina la vida amb els seus raigs. És això el passat que retorna? No! Cada matinada és diferent de l’anterior. T’enamores, sents aquella emoció especial a l’estómac, no deixes de pensar en aquella persona, com t’ha passat altres vegades. És també això el passat que retorna? Tampoc! Perquè no hi ha dos amors iguals, són únics i irrepetibles. I ara vius una situació que ja havies viscut. El passat que retorna oi? No és així, encara que t’ho sembli. Perquè ara tens l’experiència d’aquell primer cop i per tant ja no és igual que llavors. Ara és un nou present que s’ha d’afrontar amb una nova personalitat. Perquè tu tampoc ets qui eres en aquell passat.
6 de febrer de 2007
El passat? Impossible. Mai torna el passat. El sol apareix dia a dia a l’horitzó i il·lumina la vida amb els seus raigs. És això el passat que retorna? No! Cada matinada és diferent de l’anterior. T’enamores, sents aquella emoció especial a l’estómac, no deixes de pensar en aquella persona, com t’ha passat altres vegades. És també això el passat que retorna? Tampoc! Perquè no hi ha dos amors iguals, són únics i irrepetibles. I ara vius una situació que ja havies viscut. El passat que retorna oi? No és així, encara que t’ho sembli. Perquè ara tens l’experiència d’aquell primer cop i per tant ja no és igual que llavors. Ara és un nou present que s’ha d’afrontar amb una nova personalitat. Perquè tu tampoc ets qui eres en aquell passat.
6 de febrer de 2007
No et baixis els pantalons
Música suau.
La taula parada.
Dues espelmes al damunt.
Moltes altres distribuïdes per l’espai.
Per ambientar.
Encens que aromatitza.
Canyella.
El timbre sona.
Tu.
Mirades, somriures.
Menjar lleuger, postres, cafè.
Una xocolatina.
Subtils carícies per sota la taula.
Anem al sofà?
Mans enllaçades.
Més carícies.
Paraules a l’oïda.
Xiuxiuejos.
Mans que cerquen.
Racons inexplorats.
Passió.
Espera!
No et baixis els pantalons!
Deixa’m que ho faci jo mateix.
31 de gener de 2007
La taula parada.
Dues espelmes al damunt.
Moltes altres distribuïdes per l’espai.
Per ambientar.
Encens que aromatitza.
Canyella.
El timbre sona.
Tu.
Mirades, somriures.
Menjar lleuger, postres, cafè.
Una xocolatina.
Subtils carícies per sota la taula.
Anem al sofà?
Mans enllaçades.
Més carícies.
Paraules a l’oïda.
Xiuxiuejos.
Mans que cerquen.
Racons inexplorats.
Passió.
Espera!
No et baixis els pantalons!
Deixa’m que ho faci jo mateix.
31 de gener de 2007
Què faries si no tinguessis por a res?
Què faries si no tinguessis por a res?
Afrontar qualsevol situació.
Agafar el toro per les banyes.
Dir el que penso,
sempre.
Fer “puenting”.
Engegar a qui ja saps a la merda.
Dir-te que t’estimo.
Fora dubtes.
Besar-te.
Acariciar una serp.
I tantes i tantes coses que no dic...
per por.
No tenir por a res?
No sóc capaç d’imaginar-m’ho,
la por sempre ha estat present.
Tu si?
Es pot viure sense por?
No tenir por a res...
24 de gener de 2007
Afrontar qualsevol situació.
Agafar el toro per les banyes.
Dir el que penso,
sempre.
Fer “puenting”.
Engegar a qui ja saps a la merda.
Dir-te que t’estimo.
Fora dubtes.
Besar-te.
Acariciar una serp.
I tantes i tantes coses que no dic...
per por.
No tenir por a res?
No sóc capaç d’imaginar-m’ho,
la por sempre ha estat present.
Tu si?
Es pot viure sense por?
No tenir por a res...
24 de gener de 2007
Una mirada, una paraula, un somriure
Una mirada, una paraula, un somriure.
Una mirada...
Els ulls tancats.
I quan s’obren...
es desvien,
fugen d’altres mirades.
Una paraula...
Mut.
No dius res.
El silenci es pot tallar.
Un somriure...
Llavis impassibles.
Inexpressiu total.
Una llàgrima al rostre.
Avui no hi ha mirades,
ni paraules,
ni somriures.
Avui et trobo a faltar.
17 de gener de 2007
Una mirada...
Els ulls tancats.
I quan s’obren...
es desvien,
fugen d’altres mirades.
Una paraula...
Mut.
No dius res.
El silenci es pot tallar.
Un somriure...
Llavis impassibles.
Inexpressiu total.
Una llàgrima al rostre.
Avui no hi ha mirades,
ni paraules,
ni somriures.
Avui et trobo a faltar.
17 de gener de 2007
Per terres africanes
- El trobaré – es digué a ell mateix. Aquell repte es convertí en l’objectiu número u de la seva existència. Res el podria aturar. Es va prometre no defallir. Trauria les forces d’on fos i al final ho aconseguiria. Després, viuria només per assaborir l’èxit de la seva aventura.
I així fou que es posà en marxa. Fes el que fes, anés on anés, estigués amb qui fos, sempre estava atent. Res no passava desapercebut a la seva mirada. Escrutava tot el seu entorn. Parava atenció a les paraules de la gent que es creuava al seu camí per tal d’extreure’n informació. Un cop, viatjant per terres africanes, li semblà veure el final de l’aventura. Tan sols va ser una falsa alarma. Un miratge produït per l’afany de poder abraçar la victòria.
Avui, passat el temps, segueix la seva recerca. Continua observant i escoltant. No defalleix. Segueix endavant, sempre endavant. I la seva ànima conserva intacte el repte amb el que es va comprometre en un temps ja passat.
10 de gener de 2007
I així fou que es posà en marxa. Fes el que fes, anés on anés, estigués amb qui fos, sempre estava atent. Res no passava desapercebut a la seva mirada. Escrutava tot el seu entorn. Parava atenció a les paraules de la gent que es creuava al seu camí per tal d’extreure’n informació. Un cop, viatjant per terres africanes, li semblà veure el final de l’aventura. Tan sols va ser una falsa alarma. Un miratge produït per l’afany de poder abraçar la victòria.
Avui, passat el temps, segueix la seva recerca. Continua observant i escoltant. No defalleix. Segueix endavant, sempre endavant. I la seva ànima conserva intacte el repte amb el que es va comprometre en un temps ja passat.
10 de gener de 2007
Acaba un, però n’arriba un altre
Acaba un, però n’arriba un altre. Així que tranquil, no et quedaràs sense. Això sí, aquest cop no desaprofitis l’ocasió. Has de fer tot el possible per aconseguir-ho. Lluitar sense treva. Buscar els recursos necessaris. No pots permetre que s’acabi un altre sense arribar a assolir la fita. Tu pots! Segur! Endavant doncs. El món és teu, avui, demà, sempre. Surt decidit, amb determinació, segur de tu mateix. Només la plena confiança et durà al final. Ho vols, oi què sí? Ho desitges, veritat? Fes-ho doncs!
I si finalment aquest també s’acaba i no ho has assolit, doncs tranquil, que n’arribarà un altre. Aquesta és l’avantatge de ser humà: sempre pots seguir somiant.
3 de gener de 2007
I si finalment aquest també s’acaba i no ho has assolit, doncs tranquil, que n’arribarà un altre. Aquesta és l’avantatge de ser humà: sempre pots seguir somiant.
3 de gener de 2007
Quan la veu es perd
Digues un mot.
Digues el mot.
El mot que vull sentir.
La paraula desitjada.
Paraula màgica.
Paraula.
Parla!
He de sentir-la!
Necessito escoltar-la!
És vital....
com l’aigua.
La dius, si us plau?
Silenci...
Quan la veu es perd...
no hi ha mots,
no hi ha paraules.
Ni tan sols el mot,
ni tan sols la paraula.
No pots dir-la?
No tens veu?
Somriu-me doncs.
La paraula ressonarà,
igualment,
en el més profund del meu ésser.
27 de desembre de 2006
Digues el mot.
El mot que vull sentir.
La paraula desitjada.
Paraula màgica.
Paraula.
Parla!
He de sentir-la!
Necessito escoltar-la!
És vital....
com l’aigua.
La dius, si us plau?
Silenci...
Quan la veu es perd...
no hi ha mots,
no hi ha paraules.
Ni tan sols el mot,
ni tan sols la paraula.
No pots dir-la?
No tens veu?
Somriu-me doncs.
La paraula ressonarà,
igualment,
en el més profund del meu ésser.
27 de desembre de 2006
Arribat de lluny, s’endinsà en el més profund de les ànimes
Arribat de lluny, s’endinsà en el més profund de les ànimes. La seva mirada era diferent. Els seus gestos eren diferents. Les seves paraules eren diferents. I encisaven. Et transportaven a una altra dimensió. Eren... no sabria dir ben bé com eren. Però no et deixaven indiferent i et feien llençar, sense poder-ho evitar, a viure-les. Les vam viure tan com vam poder, amb intensitat, amb passió, amb delit. I tal com arribà, se n’anà. Però les paraules perduraren. Encara avui perduren. I en el més profund de les ànimes és remou el desig de veure’l aparèixer de nou algun dia.
20 de desembre de 2006
20 de desembre de 2006
També pinya, verdures i un quilo de patates
El timbre sona insistentment. No vols obrir. Encara no. Oblida que està sonant... Lalalalalalala.... Ja obro! Entra com una exhalació. Va directe a la nevera. Però si la tens buida! Parla, parla, parla. No deixa de fer-ho. Però no sé que diu. Prefereixo no saber-ho. De les bosses que duu a les mans treu llet, iogurts, suc... També pinya, verdures i un quilo de patates. Tal com ha arribat, marxa. Tanco de nou amb clau i retorna el silenci enyorat. No sé perquè ha vingut, encara em quedava una taronja i un plàtan.
13 de desembre de 2006
13 de desembre de 2006
Taronges, llimones i uns quants plàtans
Taronges, llimones i uns quants plàtans. Suficient per sobreviure un parell de dies? Potser tres? Segur que sí. I si persistia la inapetència de les darreres setmanes podria encara aguantar més temps sense sortir al carrer. Ara per ara era una necessitat vital deixar d’existir per als altres, ser habitant solitari del seu món personal. Mirar durant un temps cap a dintre per posar ordre, per fer neteja, per tornar a trobar-se. Tasca difícil aquesta, sobretot quan els altres són part vital de tu mateix. Però era necessari fer-ho. Era la única opció: tancar amb clau per dins durant un temps per després poder sortir de nou amb la ment oberta a noves expectatives.
6 de desembre de 2006
6 de desembre de 2006
Quan l'objectiu és guanyar
Endavant!
Sempre endavant!
No tinguis por!
No miris enrera!
Confia en tu mateix!
Tanca els ulls i llença’t al buit!
Tira pel dret!
Trepitja qui sigui...
quan l’objectiu és guanyar tot val!
...
Dec ser un perdedor.
29 de novembre de 2006
Sempre endavant!
No tinguis por!
No miris enrera!
Confia en tu mateix!
Tanca els ulls i llença’t al buit!
Tira pel dret!
Trepitja qui sigui...
quan l’objectiu és guanyar tot val!
...
Dec ser un perdedor.
29 de novembre de 2006
A l'altra banda de l'oceà
Després de regirar la ciutat, les muntanyes que l’encerclaven i les platges que la banyaven sense èxit, decidí anar més enllà. Visità altres ciutats, pobles, regnes. Va recórrer boscos. Pujà al cim de totes i cadascuna de les muntanyes que es trobà. Interrogà tothom que es creuava al seu camí. Cridà amb totes les seves forces als quatre vents la insistent pregunta: on ets? I per única resposta, també insistent, la seva pròpia veu ressonant per tots els racons...
On ets?
On ets?
On ets?
Exhaurit, aturà la seva recerca i reflexionà. Avaluà la situació i sospesà la possibilitat de deixar-ho córrer. Però això no anava amb ell. Llavors es digué: potser és a l’altra banda de l’oceà.
S’embarcà en un petit vaixell, hissà les veles i prengué de nou rumb a l’aventura. L’aventura de trobar algú capaç d’omplir l’espai que fins ara ocupava la solitud.
24 de novembre de 2006
On ets?
On ets?
On ets?
Exhaurit, aturà la seva recerca i reflexionà. Avaluà la situació i sospesà la possibilitat de deixar-ho córrer. Però això no anava amb ell. Llavors es digué: potser és a l’altra banda de l’oceà.
S’embarcà en un petit vaixell, hissà les veles i prengué de nou rumb a l’aventura. L’aventura de trobar algú capaç d’omplir l’espai que fins ara ocupava la solitud.
24 de novembre de 2006
Les fulles caigudes pel camí del bosc fan un coixí al caminar
Els arbres s’aixequen imponents. Els seus troncs dibuixen un laberint que esdevé màgic amb la penombra del capvespre. Les fulles caigudes pel camí del bosc fan un coixí al caminar. Els meus peus, coberts per les fulles, avancen lentament. Les fades i els follets em saluden. Un petit unicorn m’avança al galop perseguit per un nan trapella. En una clariana, Peter Pan juga als escacs amb el Petit Príncep observats per la Wendy amb posat de gelosia. Motius en té: les mirades dels nois delaten sentiments ocults que potser no ho són tant si et fixes en l’armari que és al seu costat amb les portes ben obertes. Més endavant, just al costat del riu, la bruixa dolenta negocia amb la Blancaneus el conveni laboral dels Set Nans, que s’entretenen a barrar el pas al Conill Blanc de l’Alícia. A mesura que avanço van apareixent més i més personatges: Pluto, Hèrcules, Campaneta i els Nens Perduts, Chin Chan, Mary Poppins, Doraimon, ... Just després de travessar el riu, un fort cop al cap em desperta i em treu de “cop” del somni. Maleïda pinya! Podries haver caigut en una altra banda! Si més no, el nyanyo em recordarà la fugaç fugida de la realitat.
18 de novembre de 2006
18 de novembre de 2006
Vull fugir i no em moc
Tot és a punt: les caixes plenes i ben precintades, els mobles dins del camió, les maletes a la porta i el cor ple de records. No és un adéu, però què difícil serà retornar. Molt difícil. Perquè abans de poder retornar he de poder marxar. No. Marxar no: fugir! Vull fugir! Sí, però vull fugir i no em moc! Sé que he de fer-ho però les cames, l’esperit no respon. He de fer-ho. De res serveix restar aquí si tu no hi ets. I ja fa temps que no hi ets. M’he aferrat als records, m’he aferrat a tot allò compartit, m’he aferrat als somnis que no s’han fet realitat, que no es faran realitat. Per això segueixo aquí. Sé que en el moment que la porta es tanqui darrera meu ja no serà possible retornar de nou. No serà possible...
Passaré la nit envoltat de caixes i maletes, somiaré de nou i potser demà podré travessar la maleïda porta.
7 de novembre de 2006
Passaré la nit envoltat de caixes i maletes, somiaré de nou i potser demà podré travessar la maleïda porta.
7 de novembre de 2006
Van pintar les parets de groc
Com costa d’obrir la porta quan has de travessar-la per tornar allà on no vols tornar. Va ser tan fàcil obrir-la per sortir d’allà... No pots fer-hi res. S’ha acabat, ho saps. Per tant més val fer-ho ràpid i aviat. Empenys fort i la porta cedeix. Fas una ullada a l’altra banda. És fosc, però ja ho sabies això. Mires enrera, una última ullada... Tornes la mirada cap a la foscor, respires profundament i fas el primer pas. I el segon i el tercer. Tornes a ser al punt de partida. Fa olor a resclosit. Sense mirar empenys la porta de nou. El soroll de les frontisses rovellades ressona per tot. La claror va desapareixent lentament en sincronia amb la porta que es tanca i tu... tornes a estar sòl. Recorres l’espai recuperant el passat. Segueix sent molt familiar, no has estat tant de temps fora. Tot és gris. Només un petit raig de llum que entra pel forat del pany dóna un bri de color. T’acostes i mires. Mires enrera. Mires el que tenies i ja no tens. Vas fins el llit i et deixes caure a sobre. Observes de nou al teu voltant. Segueix sent gris. Mentrestant a fora, van pintar les parets de groc.
1 de novembre de 2006
1 de novembre de 2006
Testimoni silenciós
ODA A UN “CHUPETÓN”
Apareixes al meu coll,
morat enmig de rosat.
Com es pot dissimular?
Maquillatge potser?
Automàticament:
interrogatori de la gent!
- Què és això? *
- No ho sé. M’ha sortit quelcom?
- Com t’ho has fet? *
- Em dec haver fet un cop...
- Qui t’ho ha fet? *
- Però què dius? M’ha sortit de cop!
I sigui de cop o de cop,
allà segueix ell,
testimoni silenciós.
Una història d’amor.
Una nit de passió.
Venjança?
Somnis de ...
De qui?
Records d’adolescència.
On són aquells anys?
Desitjos, anhels.
Potser, un cop de sort?
I durant dies persisteixes,
no t’esborres,
al coll segueixes.
Record d’una nit,
d’una tarda
o d’un matí.
D’un sofà,
un llit
o qualsevol racó.
Testimoni silenciós.
* dit en to burleta i, evidentment, amb segones intencions...
19 d’octubre de 2006
Apareixes al meu coll,
morat enmig de rosat.
Com es pot dissimular?
Maquillatge potser?
Automàticament:
interrogatori de la gent!
- Què és això? *
- No ho sé. M’ha sortit quelcom?
- Com t’ho has fet? *
- Em dec haver fet un cop...
- Qui t’ho ha fet? *
- Però què dius? M’ha sortit de cop!
I sigui de cop o de cop,
allà segueix ell,
testimoni silenciós.
Una història d’amor.
Una nit de passió.
Venjança?
Somnis de ...
De qui?
Records d’adolescència.
On són aquells anys?
Desitjos, anhels.
Potser, un cop de sort?
I durant dies persisteixes,
no t’esborres,
al coll segueixes.
Record d’una nit,
d’una tarda
o d’un matí.
D’un sofà,
un llit
o qualsevol racó.
Testimoni silenciós.
* dit en to burleta i, evidentment, amb segones intencions...
19 d’octubre de 2006
Plou silenciosament
No tens pressa,
però sí desig.
És a prop,
ho saps.
Com tantes altres nits.
Dorm.
Vetlles...
I esperes.
A què?
Sents la pluja que pica contra els vidres
de les finestres.
El motor de la nevera es posa en marxa
de nou
durant pocs minuts que semblen molts.
Els “crec-crec” de la fusta dels mobles
fan córrer la imaginació.
Durant el dia no els sents
però a la nit es converteixen en monstres
que deambulen per tota la casa.
Es mou, es gira.
Esperes.
Sembla que ja no plou.
Tens la gola seca.
Et lleves i a les foques vas a la cuina.
L’aigua sembla donar-te nova energia per seguir.
Per seguir esperant.
Des del llindar de la porta
observes el cos vagament il·luminat,
en la penombra,
immòbil.
Tornes al llit.
La nit és llarga.
Dorm.
Vetlles...
El soroll de la pluja
torna a fer-te companyia
mentre en el teu cor
plou silenciosament.
12 d’octubre de 2006
però sí desig.
És a prop,
ho saps.
Com tantes altres nits.
Dorm.
Vetlles...
I esperes.
A què?
Sents la pluja que pica contra els vidres
de les finestres.
El motor de la nevera es posa en marxa
de nou
durant pocs minuts que semblen molts.
Els “crec-crec” de la fusta dels mobles
fan córrer la imaginació.
Durant el dia no els sents
però a la nit es converteixen en monstres
que deambulen per tota la casa.
Es mou, es gira.
Esperes.
Sembla que ja no plou.
Tens la gola seca.
Et lleves i a les foques vas a la cuina.
L’aigua sembla donar-te nova energia per seguir.
Per seguir esperant.
Des del llindar de la porta
observes el cos vagament il·luminat,
en la penombra,
immòbil.
Tornes al llit.
La nit és llarga.
Dorm.
Vetlles...
El soroll de la pluja
torna a fer-te companyia
mentre en el teu cor
plou silenciosament.
12 d’octubre de 2006
Què no ho veus que desafines?
Què no ho veus que desafines? Com sempre estàs fora de lloc. De lloc i de joc. Pots obrir els ulls d’una vegada? Ets patètic, saps? Sempre fora de to. T’hauries de fixar una mica més. Mira la partitura i llegeix. No és fàcil fer-ho a vista, ja ho sé, però almenys intenta-ho. Veuràs quina melodia surt. Veuràs com és tot més fàcil i senzill. Va, fes-ho d’un cop! Preparat? Eh! Què no em sents? Ja tornes a fer el que vols! De-sa-fi-nes! Doncs saps què et dic? Ja t’ho faràs!
5 d’octubre de 2006
5 d’octubre de 2006
Avui les gavines estan prenen el sol damunt la sorra de la platja deserta
Avui les gavines estan prenen el sol damunt la sorra de la platja deserta. Recordes quan érem nosaltres els què restàvem immòbils damunt la sorra oferint els nostres cossos al sol? No hi havia ningú més. Tu i jo. No teníem res i ho teníem tot. Per uns instants la platja era nostra: la sorra, l’aigua, el sol... i tu... i jo. I si algú gosava entrar en el nostre territori passava totalment desapercebut als ulls, a les oïdes, a qualsevol dels sentits. Sense saber-ho, en aquells moments només teníem una cosa al pensament: en el meu, tu i en el teu, jo. Ho recordes? Qui ens ho hagués dit llavors. El meu millor amic... El teu millor amic... I recordes quan vam ser conscients? Va ser com una pel·lícula de terror, com si les gavines que compartien amb nosaltres la platja deserta es convertissin de cop en monstres assassins que volien destruir-nos per tan gran pecat. No va fer falta, oi? La por es va encarregar d’allunyar-nos. Els prejudicis que ens envoltaven ens van prendre el que teníem: la sorra, l’aigua, el sol... i tu... i jo.
28 de setembre de 2006
28 de setembre de 2006
No et facis il·lusions
Una cambra.
Un llit ample i confortable.
La nit.
Un cos al teu costat.
Nu.
Ulls penetrants.
Mirades que travessen l’ànima.
Per sempre.
Els teus dits acaronant la seva pell.
Excitant... eròtic?
Uns llavis que demanen a crits un petó.
Un petó.
Cossos que es barregen.
Bojeria.
Nit eterna.
Reflex de lluna penetrant per la finestra.
Somni o realitat?
No et facis il·lusions:
no és la llum de la lluna!
És el fanal del carrer.
21 de setembre de 2006
Un llit ample i confortable.
La nit.
Un cos al teu costat.
Nu.
Ulls penetrants.
Mirades que travessen l’ànima.
Per sempre.
Els teus dits acaronant la seva pell.
Excitant... eròtic?
Uns llavis que demanen a crits un petó.
Un petó.
Cossos que es barregen.
Bojeria.
Nit eterna.
Reflex de lluna penetrant per la finestra.
Somni o realitat?
No et facis il·lusions:
no és la llum de la lluna!
És el fanal del carrer.
21 de setembre de 2006
El temps s’allarga sense fi a l’espera de nous successos
I si no passa res? I si la rutina s’apodera definitivament de l’existència? El temps s’allarga sense fi a l’espera de nous successos. On són els somnis? Si no tens somnis no es poden fer realitat. On és l’esperança? Si no hi ha esperança difícilment assolirem el cim. On és la il·lusió? Si no n’hi ha, què podem esperar? Només temps i més temps. Temps d’espera. Esperar... No vull esperar! Algú em pot passar algun somni? Algú em contagia una mica d’esperança, d’il·lusió? No vull ser company inseparable del maleït temps d’espera.
14 de setembre de 2006
14 de setembre de 2006
Avui és dijous
Avui és dijous
i tornaré a veure els teus ulls.
Avui és dijous
i la teva mirada
es creuarà amb la meva.
Avui és dijous
i el teu somriure il·luminarà
tot el que és al seu abast.
Avui és dijous
i la teva veu deixarà sonar uns mots
que ocuparan el ressò
dels pronunciats set dies abans.
Avui és dijous
i et tornaré a trobar.
Avui és dijous
i potser els meus dits
podran sentir la teva pell.
Avui és dijous
i tornaràs a marxar.
Avui és dijous
i en set dies més
tornarà a ser-ho de nou.
Avui és dijous.
7 de setembre de 2006
i tornaré a veure els teus ulls.
Avui és dijous
i la teva mirada
es creuarà amb la meva.
Avui és dijous
i el teu somriure il·luminarà
tot el que és al seu abast.
Avui és dijous
i la teva veu deixarà sonar uns mots
que ocuparan el ressò
dels pronunciats set dies abans.
Avui és dijous
i et tornaré a trobar.
Avui és dijous
i potser els meus dits
podran sentir la teva pell.
Avui és dijous
i tornaràs a marxar.
Avui és dijous
i en set dies més
tornarà a ser-ho de nou.
Avui és dijous.
7 de setembre de 2006
El retorn és feixuc
Va ser com un somni fet realitat. Tantes vegades havies desitjat poder-ho fer que quan vas tenir-lo a l’abast et va semblar un miratge. Però no: no era un somni, no era un miratge. No era una mala jugada de la imaginació ni cap broma de mal gust. Et vas pessigar... El vas pessigar... Tot era real. Llavors et vas llençar al buit, sense dubtes, sense complexos, assumint els riscos. I vas ser feliç. La vida prengué tot el sentit possible, tota la raó de ser.
Però tot té principi i final. Fins i tot els somnis fets realitat corren el perill d’arribar al final. Com el teu. Què fàcil va ser llençar-se al buit i que difícil és tornar enrera. El retorn és feixuc. Sempre ho és quan tornes de la felicitat. Sort que els records no te’ls pot prendre ningú.
31 d’agost de 2006
Però tot té principi i final. Fins i tot els somnis fets realitat corren el perill d’arribar al final. Com el teu. Què fàcil va ser llençar-se al buit i que difícil és tornar enrera. El retorn és feixuc. Sempre ho és quan tornes de la felicitat. Sort que els records no te’ls pot prendre ningú.
31 d’agost de 2006
Despulla't i vine d'un cop!
Fes bona cara... Somriu... Digues el que volen sentir... Fes el que volen que facis... Sigues com ells volen que siguis...
Però... i si avui no estàs de bon humor i no tens ganes de somriure? O no vols dir, ni fer, ni ser com volen els altres? Faràs l’esforç, oi? Tancaràs els ulls, respiraràs profundament i en obrir-los de nou un bonic somriure apareixerà als teus llavis i faràs com sempre: ser com ells volen.
Quina llàstima. És tan gratificant ser un mateix. Podries intentar-ho, val la pena. Despulla’t i vine d’un cop a aquesta altra banda. Al costat dels que diem les coses pel seu nom, dels que somriem perquè ens ve de gust fer-ho. Dels que som nosaltres mateixos. Oblida els prejudicis, oblida el que diran. Sigues primer honest amb tu mateix per poder-ho ser després amb els altres. Sigues primer sincer amb tu mateix per poder-ho ser després amb els altres. Sigues primer fidel amb tu mateix per poder-ho ser després amb els altres.
Despulla’t d’un cop!
24 d’agost de 2006
Però... i si avui no estàs de bon humor i no tens ganes de somriure? O no vols dir, ni fer, ni ser com volen els altres? Faràs l’esforç, oi? Tancaràs els ulls, respiraràs profundament i en obrir-los de nou un bonic somriure apareixerà als teus llavis i faràs com sempre: ser com ells volen.
Quina llàstima. És tan gratificant ser un mateix. Podries intentar-ho, val la pena. Despulla’t i vine d’un cop a aquesta altra banda. Al costat dels que diem les coses pel seu nom, dels que somriem perquè ens ve de gust fer-ho. Dels que som nosaltres mateixos. Oblida els prejudicis, oblida el que diran. Sigues primer honest amb tu mateix per poder-ho ser després amb els altres. Sigues primer sincer amb tu mateix per poder-ho ser després amb els altres. Sigues primer fidel amb tu mateix per poder-ho ser després amb els altres.
Despulla’t d’un cop!
24 d’agost de 2006
El cel és més lluent després de la pluja
Els ulls sempre miren endavant. En tot moment, malgrat les adversitats sorgides en ocasions. La màxima és viure al moment amb la mirada posada en el futur. El passat només és això: passat. Passat i experiència, sens dubte.
Però avui, passejant en solitari per les muntanyes emboirades, sota un cel negre amenaçador, protegit per tres capes de roba per evitar el fred malgrat ser a ple estiu, sense previ avís i com si fos una llosa pesant, els anys, el passat cau al teu damunt. I et sents com mai t’havies sentit: gran. Veus el passat i t’imagines el futur: el mateix lloc, el mateix cel, el mateix fred, any rera any. I tu, sempre sòl.
La pluja fa acte de presència i apressadament cerques refugi. Perquè? Perquè ara? Tan se val. Potser ha estat només un mal moment. Espera a demà: el cel és més lluent després de la pluja. Segur que llavors miraràs de nou cap endavant.
26 d’agost de 2006
Però avui, passejant en solitari per les muntanyes emboirades, sota un cel negre amenaçador, protegit per tres capes de roba per evitar el fred malgrat ser a ple estiu, sense previ avís i com si fos una llosa pesant, els anys, el passat cau al teu damunt. I et sents com mai t’havies sentit: gran. Veus el passat i t’imagines el futur: el mateix lloc, el mateix cel, el mateix fred, any rera any. I tu, sempre sòl.
La pluja fa acte de presència i apressadament cerques refugi. Perquè? Perquè ara? Tan se val. Potser ha estat només un mal moment. Espera a demà: el cel és més lluent després de la pluja. Segur que llavors miraràs de nou cap endavant.
26 d’agost de 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)